El príncep que vingué de la mar

PalmaEls primers dies de novembre del 1871, el príncep de la Casa Imperial d’Àustria Lluís Salvador –l’Arxiduc– s’instal·lava a la casa dels comtes de Formiguera, a Palma. Era la seva segona visita a Mallorca, i la definitiva, ja que l’any següent hi comprà la primera de les possessions que integrarien els seus dominis a l’illa.

Ve al món Lluís Salvador Maria Josep Joan Baptista Domènech Rainier Ferran Carles Zenobi Antoní –això de l’acumulació de noms és un tret principesc– d’Habsburg-Lorena i Borbó-Dues Sicílies el 4 d’agost del 1847 al palau Pitti de Florència. Novè fill de Leopold II, gran duc de Toscana, i de Maria Antonieta, filla del rei Francesc I de Nàpols i Sicília. Una germana d’aquesta, Maria Cristina, fou regent d’Espanya i mare d’Isabel II, qui, per tant, era cosina germana de Lluís Salvador.

Però què feien els Habsburg –també coneguts com a Àustries, del seu domini originari– governant el que havia estat senyoriu dels Mèdici, i bressol del Renaixement: la Toscana, amb la seva capital a Florència? Idò, al segle XVIII, Francesc, duc de Lorena i marit de la darrera Habsburg, Maria Teresa, havia bescanviat el seu ducat per Toscana –els Mèdici s’havien extingit–, passant la Lorena al rei destronat de Polònia; per descomptat, amb els seus habitants. Aquests ‘canvis de cromos’, impensables avui dia, resultaven freqüents en l’època dels monarques absoluts. Gràcies al seu matrimoni, Francesc I fou també sacre emperador germànic –és a dir, emperador alemany.

A Francesc el succeí a Toscana el seu segon fill, Leopold, i, en convertir-se aquest en emperador, la traspassà també al fill segon, Ferran, avi de Lluís Salvador. Al major, Francesc II, li tocà ser emperador. Fins que Napoleó, amo d’Europa, va fer miques el Sacre Imperi. Francesc decidí que, de tota manera, seria emperador, i es va convertir en Francesc I d’Àustria. El seu net Francesc Josep –casat amb la mítica Elisabet de Baviera, Sissi– fou el cap de la família al llarg de tota la vida de Lluís Salvador, del 1846 a la seva mort, el 1916. 

El Risorgimento o procés d’unificació italiana s’endugué per davant tots els petits regnes d’aquella península i el 1859 Leopold i la seva nombrosa prole –totes les famílies principesques la tenien: el duc de Parma Robert I fou pare de vint-i-quatre fills, en dos matrimonis– hagueren d’abandonar per sempre els seus dominis. Es truncava la infantesa paradisíaca de Lluís Salvador –José Carlos Llop narra que als jardins Pitti posseïa fins i tot un grup de simis, com una mena de Tarzan–, que hagué de sentir la multitud comentant com era de lleig, el petit arxiduc.   

El germà perdut

Comença així l’existència errant de Lluís Salvador, que es perllongaria pràcticament fins a la seva mort, el 12 d’octubre del 1915, en plena Guerra Mundial, al castell de Brandeis, prop de Praga. Curiosament, Brandeis havia estat residència de qui seria el darrer emperador: Carles, nebot net de Francesc Josep. El biògraf de l’Arxiduc Joan March conta que, de tornada al castell, Carles i la seva dona es trobaren a l’exterior l’oncle Lluís Salvador, que ja rondava els seixanta. “El nou porter no m’ha deixat entrar perquè m’ha pres per un pidolaire”, els explicà. El descuit en el vestir i la manca d’higiene el caracteritzaven: a una dama mallorquina tractava d’explicar-li que tothom té la seva olor característica i rematà l’explicació dient que “tothom fa pudor. Vostè fa pudor”, a la qual cosa ella respongué que “jo, no. És Vostra Altesa que fa pudor” –ho recull Llorenç Villalonga a Mort de dama. 

Viatjà sense pausa a bord del seu iot Nixe i, en naufragar aquest a Algèria, al Nixe II. Sobre els territoris visitats redactava acurats estudis que no es comercialitzaven, sinó que en regalava els exemplars a amics i familiars. Els germans li deien “el savi de la casa”, apunta March. Amb Jules Verne establí amistat, assenyala el doctor en Història Nicolás Moragues, des que es trobaren a Venècia, el 1884: el novel·lista francès descriu la Palma de l’època a Clovis Dardentor, sense haver-la visitada mai, gràcies a l’Arxiduc.  

En aquesta existència aventurera el seguiria un germà més jove, Joan Salvador, qui, segon March, pretengué la corona de Bulgària, sense èxit –recaigué en Ferran de Coburgo, avantpassat de la cantant Mafalda– i, en haver fracassat, repartir-se Àustria i Hongria amb el fill únic de Francesc Josep, Rodolf, mort tràgicament a Mayerling. Finalment renuncià als seus títols i, amb el nom de Joan Orth, desaparegué a un naufragi a Sud-amèrica. A dir de March, aquest episodi inspirà a Verne la seva narració Els nàufrags del riu Natan.

Lluís Salvador arribà per primera vegada a les Balears el 1867, amb el nom de comte de Neudorf. Eivissa fou la primera illa que visità, ja que procedia de València. Així hi començaria una relació ininterrompuda fins al 1912. A les Illes dedicà els nou volums de la seva monumental obra Les Balears, un estudi detallat de les seves característiques. Segons el geògraf Tomàs Vidal Bendito, “confessà en diverses ocasions una especial devoció per Menorca”. En canvi, l’escriptor Vicente Valero detalla que, de les tres-centes pàgines del seu text Les antigues Pitiüses, “no arriben a trenta les dedicades a Formentera”. A penes es refereix a la fauna i flora, per ser semblants a les d’Eivissa. Li interessen més l’excursió marítima i el far de la Mola, aleshores nou de trinca.

L’Arxiduc torna a les Balears el 4 de novembre del 1871, fa ara un segle i mig. Havia llogat part del casal dels comtes de Formiguera –la família del Comte Mal–. Francisco Manuel de los Herreros, director de l’Institut Balear i col·laborador estret seu, es va fer càrrec de les gestions. “A Lluís Salvador allò únic que li importava era tenir bones estufes, perquè sabia com de freda podia ser Palma a l’hivern”, apunta March.

L’any següent, el príncep viatger adquiria la primera de les seves possessions a Mallorca, Miramar. La seguirien d’altres: Son Galceran, s’Estaca, Son Marroig, Son Moragues, Son Gallard, Son Ferrandell, Son Gual i sa Pedrissa. Sembla que el seu somni era refer el Miramar primigeni de Ramon Llull –aquell que acollí l’escola de llengües orientals–, personatge pel qual sentia vertadera admiració. Era també el primer príncep des de Ferran el Catòlic, com subratlla Gabriel Janer Manila, que aprenia i escrivia el català, la qual cosa fou molt valorada pels escriptors illencs de l’època. L’Arxiduc encetà la recopilació de les Rondaies abans que Antoni Maria Alcover, amb qui també entaulà una bona relació. Quan a Palma el declararen Fill Il·lustre, conta March, es negà que es penjàs el seu retrat, perquè els visitants no haguessin de patir la seva lletjor. I com que el pintor es queixà de les 500 pessetes que deixava de guanyar, li n’encarregà, en compensació, un altre, de l’amo de Son Marroig. 

Lluís Salvador era de missa diària, tot i les relacions sexuals que se li atribueixen, sempre extramatrimonials, ja que mai no es casà –la seva suposada promesa i cosina, l’arxiduquesa Matilde, morí accidentalment en incendiar-se el seu vestit de gasa–, amb dones i homes: Catalina Homar –la madona de s’Estaca–, Antonietta Lanzerotto, i Vratislav Vyborny, mort d’insolació a Mallorca i a qui dedicà un monument a Miramar. Com un “harem flotant” defineix March el Nixe. El metge José Maria Sevilla, però, considera que no podia tenir fills i que la seva capacitat sexual estava “minvada” a causa de l’acromegàlia, segons cita Carme Riera.

El voltor de la gàbia

Riera es refereix a l’Arxiduc com a “precursor dels hippies” i certament fou pioner de l’ecologisme en protegir els seus espais naturals i en mantenir-los en bon estat. Es conta d’ell que comprà un terreny només per evitar la tala d’un arbre. Els animals, a les seves possessions, tenien fama de morir tranquil·lament de vells. Aquesta sensibilitat contrasta amb el cas del voltor tancat a una gàbia a Miramar, al qual Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar i Joan Alcover dedicaren sengles tristos poemes. Per a les seves despeses, com registra periòdicament March a la seva correspondència, havia de demanar constantment doblers a la mare.

Lluís Salvador viu els darrers temps d’esplendor de l’imperi, anomenat austrohongarès des del 1867 –una doble monarquia formada per Àustria i Hongria– integrada per una galàxia de familiars –entre els quals Lluís II de Baviera, el Rei Boig– i que s’encaminava cap a la destrucció que suposaria la I Guerra Mundial, el 1914. Fou Lluís Salvador qui aconsellà en va el nebot Francesc Ferran, hereu de la corona a la mort de Rodolf, que no viatjàs a Sarajevo, on seria assassinat; proporcionant, així, el detonant d’aquella carnisseria.

Pel que fa a les possessions, les llegà al seu secretari i home de confiança, Antoni Vives, els quatre fills del qual –dos nins i dues nines– foren batejats, tots, amb variants del nom Lluís, en honor de l’Arxiduc. Av ui, aquestes terres han passat a diversos propietaris, però el seu precoç respecte pel patrimoni i la natura varen contribuir a la seva preservació.

2. Andreu Benito com a Arxiduc a Les darreres paraules, de Carme Riera.

3. Sissi el 1865 per Franz Xaver Winterhalter. 4. Romy Schneider com a Sissi i Helmut Berger com a Lluís II de Baviera a Ludwig.