Els nostàlgics del ‘Cara al sol’ de Portocristo

PalmaEl 1972 Franco encara era viu i la manacorina Catalina Perelló tenia 10 anys. Un dels seus grans records del final d’aquell estiu són les celebracions als dos monuments feixistes de Portocristo el 4 de setembre. “Eren una atracció més, del tot folklòrica. Arribaren a ser més importants que les festes de Sant Pere o les del Carme. La majoria de gent hi acudia no per un tema ideològic, sinó per gaudir de la pompositat de les desfilades dels uniformats”.

La data elegida feia referència al dia del 1936 en què les tropes republicanes del capità Bayo reembarcaren cap a Barcelona. Gairebé tres setmanes després havia fracassat la seva missió de recuperar l’illa, en mans dels insurrectes. Fou per culpa d’una mala planificació, la irrupció de l’aviació italiana supervisada pel fanfarró i sanguinari comte Rossi i la manca d’interès real del govern de la República. Segons els càlculs dels historiadors Gonzalo Berger i Manuel Aguilera, a la coneguda batalla de Mallorca prop de 5.280 republicans es trobaren amb una resistència d’uns 4.000 homes. En el bàndol antifeixista, hi hagué 972 baixes (amb 372 víctimes mortals) i, en l’altre, 1.025 (amb 116 víctimes mortals).

Al cap d’un any l’Ajuntament de Manacor ja declarà festiu el 4 de setembre en substitució del Corpus. Per a l’ocasió la Falange del marquès Alfonso de Zayas promogué a Portocristo (rebatiat popularment com a Puertorojo) un monument en record “dels morts en la campanya contra els rojos invasors”. Fou aixecat a la punta dels Pelats, vora el Club Nàutic. Era un conjunt de dues peces de pedra procedent de Porreres, a manera de dues columnes, de 17 metres d’altura. La part superior estava rematada per la figura d’una àguila bicèfala imperial, que sostenia l’escut d’Espanya. També contenia els emblemes de la Falange i Requeté (organització paramilitar carlista) i Renovación Española i Acción Popular, els dos partits republicans que se sumaren al cop d’estat del 1936. El disseny corresponia a Antoni Parietti, aleshores enginyer de la Diputació Provincial. L’obra se subvencionà, en part, amb la venda d’uns segells, que s’esgotaren de seguida.

Guerra de monuments

Aquell memorial nasqué enmig d’una forta polèmica. Així ho assegura l’historiador Antoni Tugores, autor del llibre Manacor. La guerra a casa (Documenta Balear, 2006): “Els militars s’indignaren en veure que el monument no tenia cap referència a l’exèrcit i que tot el protagonisme de la ‘victòria’ del 4 de setembre era per als falangistes. Se’n sentiren exclosos. El capità general fins i tot imposà dues multes. Una fou per al cap de premsa i propaganda de la Falange, per haver-li fet poc cas el dia la inauguració; i l’altra fou per a l’speaker, per haver oferit el micròfon a un altre orador després del discurs final pronunciat pel mateix capità general”.

El 1958, vint-i-un anys després, els militars es rescabalaren del seu enuig. Aixecaren el seu propi monument a Portocristo en forma d’una imponent creu de formigó armat. Fou a la confluència de l’avinguda dels Pins, l’avinguda de Joan Amer i la carretera de Son Servera. El lloc, que seria conegut com la plaça del Monument, tenia una forta càrrega simbòlica. Era el punt on, durant el desembarcament de les tropes de Bayo el 16 d’agost del 1936, hi havia hagut foc creuat entre els dos bàndols, amb molts de morts. Catalina Perelló recorda perfectament el monument: “Era on començaven els actes de commemoració. Les voreres de l’avinguda dels Pins estaven estibades de veïns amb ganes de veure desfilar els uniformats, que anaven baixant fins a l’altre monument de la punta dels Pelats. La gent, però, ja se n’afluixava d’anar-hi segurament per evitar les capamuntes del camí de tornada”.

Aquesta manacorina era de les poques que, amb la família, en feia tot el recorregut. “A la punta dels Pelats es deia una missa i es cantava l’himne de la Falange, el Cara al sol, amb el braç estirat. Jo no sabia de què anava allò. Els meus pares tampoc no me’n donaren explicacions. Amb tot, estava feliç perquè, en acabar els actes, els del Club Nàutic ens regalaven polos de llimona”. Ja de gran, Perelló descobrí el sentit d’aquells fastos. Va ser llegint Vint dies de guerra, de Tomeu Ferrer (Documenta Balear, 2005). “El 4 de setembre –constata– era l’ocasió que tenien les velles glòries del franquisme per figurar i per deixar clar davant tothom el seu estatus”.

Exaltació des d’‘Arriba’

Des dels inicis, el setmanari manacorí Arriba, òrgan de propaganda del règim, realitzà un seguiment exhaustiu de les celebracions de la diada. El 2013 la historiadora de l’art Lourdes Melis Gomila en feu un buidatge d’una trentena d’exemplars per a un estudi titulat Les festes de la victòria feixista a Portocristo (1938-1960). “Arriba –afirma– es preocupava de donar instruccions als assistents. Els falangistes havien de desfilar vestits amb l’uniforme pertinent”. Per a la Secció Femenina les ordres eren clares: “El ram de flors que dipositis als peus del monument als caiguts [de la punta dels Pelats] ha d’anar acompanyat, dona mallorquina, d’una oració per l’etern descans dels que donaren la vida per una Espanya millor".

A partir d’agost Arriba ja anunciava els preparatius de la festa. En un principi es tractava d’actes austers atesa la pobresa general de l’època. La cosa, però, canvià a partir de la dècada dels quaranta. “Durant uns quants dies –apunta Melis– es feien desfilades de trompetes i bandes de música, activitats esportives diverses, una processó marítima amb encesa de torxes, balls populars, castells de focs artificials i fins i tot exhibicions aèries”. El setmanari no es cansava de recordar el relat oficial de l’efemèride, que estava tenyida de nacionalisme espanyol. “Parlen dels republicans en termes molt despectius, els consideren uns bàrbars i els acusen de delinqüents, assassins i ateus”.

El lloc del desembarcament dels homes de Bayo havia estat fundat el 1888 com a colònia agrícola del Carme. Amb el temps passaria a ser conegut com a Portocristo a partir d’una llegenda del segle XIII que parlava de l’arribada, després d’un temporal, d’un vaixell amb la imatge del Sant Crist que s’acabà oferint a la parròquia com a exvot. “La seva figura –afirma la investigadora– va ser reivindicada com el responsable de guiar els insurrectes a l’hora d’expulsar els ‘rojos’. Hi hagué anys en què es feu una peregrinació col·lectiva per transportar el Sant Crist de Manacor fins a Portocristo. Per a l’ocasió els carrers s’engalanaren amb flors i banderes nacionals, del Moviment i estampes del Crist. Aquell espectacle estava presidit pel bisbe Josep Miralles i totes les autoritats. Entre els assistents també hi havia gent arribada d’altres pobles de Mallorca”.

Atemptat de Terra Lliure

A partir de la mort de Franco el 1975, les commemoracions del 4 de setembre anaren decaient. Amb tot, el 1984 la revista A tota plana incloïa la fotografia d’un centenar de falangistes amb camisa blava i aixecant el braç al so del Cara al sol davant del monument del Club Nàutic. El 1986 la publicació Manacor comarcal també es feu ressò de la celebració, que en aquella ocasió estava liderada per Juan Bonet Colomar, més conegut com a camarada Bonet. Natural d’Eivissa i antic membre de la Guàrdia de Franco, el 1978 havia estat nomenat cap territorial de la Falange.

La matinada del 23 de maig del 1989 la gegantina creu de formigó de l’avinguda dels Pins va patir una explosió a mans de Terra Lliure, organització armada independentista fundada el 1978. Era la segona acció que cometia la banda a Mallorca. La primera fou el 27 de febrer a la Delegació d’Hisenda de Palma. En ambdós casos no hi hagué ferits, tan sols danys materials. La detonació a Portocristo era la resposta a l’atemptat contra el repetidor de TV3 d’Alfàbia perpetrat el 22 d’abril per Jaime Martorell Mir (1924-2009), antic membre de la División Azul i fundador el 1978 del grup anticatalanista Centro Cultural Mallorquín. Dos mesos després seria detingut i torturat el jove independentista Macià Manera, de Montuïri, acusat de pertinença a Terra Lliure –compliria tres anys de presó.

El periodista Sebastià Sansó confirma que les celebracions del 4 de setembre es feren fins a principi dels 90. La retirada dels dos monuments franquistes de Portocristo s’inicià abans de la primera Llei estatal de memòria històrica, aprovada el 2007 pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. “El 2003 –assegura l’historiador Antoni Tugores–, a proposta del rector, se n’esbucà un altre que des del 1939 ja hi havia a la plaça de Weyler de Manacor. Aleshores el batle era Miquel Riera, d’Alternativa Liberal de Manacor (ALM), que aquell mateix any seria rellevat per Antoni Pastor, del PP. Pastor es trobà damunt la taula una iniciativa del PSM per tomar també els memorials del port i no dubtà a tirar-la endavant”. El 2005 s’executà la demolició del conjunt de l’avinguda dels Pins, i el 2006, la del Club Nàutic. En el primer espai s’hi construí una plaça i en el segon s’hi posà una àncora. “Aquelles decisions municipals –conclou Tugores– no generaren cap polèmica. Avui, amb l’extrema dreta desfermada, hi hauria tocs”.