“Si no em despertava l’endemà, millor”

PalmaMercedes Feliu pintava des que era petita, de tota la vida. “Sempre m’han agradat les manualitats”.

L’alcohol arribà a la seva rutina gairebé sense adonar-se’n, poc després de complir els 20 anys. “Una cervesa amb olives, un vi a l’hora de sopar, una copa després”. Al principi, com una activitat social. Però poc després, quan començaren alguns problemes econòmics, de parella, un divorci... cada vegada hi havia més cerveses sobre la taula, i cada vegada les prenia més a deshora. “Vaig arribar a beure 12 o 13 cerveses diàries”. I el seu cos n’hi demanava més. “Primer em tranquil·litzava, però després ja ho necessitava per estar bé”.

Mercedes va deixar de pintar, de llegir, d’escriure, va deixar fins i tot d’arreglar-se per sortir al carrer. “Baixava al súper i només comprava més cerveses, ja no dinava. A vegades pensava que si no em despertava l’endemà, molt millor”.

Explica que en les nombroses ocasions en què la varen voler ajudar “jo m’ofenia, m’enfadava. No entenia perquè no em deixaven fer, si jo no molestava ningú”.

Però la pressió familiar sí que li feia replantejar-se les coses. En un total de tres ocasions va intentar deixar de consumir alcohol sense saber que “si ho fas de cop, tota sola a casa, la síndrome d’abstinència et pot arribar a matar”. En el seu cas veia coses -“gràcies a Déu no eren monstres”-, sentia veus que no existien, no parlava bé... I en les tres ocasions l’intent va acabar amb un ingrés hospitalari.

Fa l’exercici de recordar com era un diumenge qualsevol d’ara fa un any però, diu, “no ho record”. “Segurament estaria ingressada a Son Espases, sedada, i abans estaria completament fora de seny”. I sola.

Fou en aquestes circumstàncies que arribà a Projecte Home, “obligada per la meva filla”. Ella es recorda com “una pelleringa de persona, no tenia ningú, vivia sola en una habitació de lloguer. No menjava, no bevia”.

I entrà a teràpia sense reconèixer que tenia un problema. “Hi anava amb por i obligada”, però només un mes després ja començà a notar el canvi d’actitud amb una rutina que l’obligava a aixecar-se cada dematí i a fer cinc menjades senceres cada dia. “Em vaig acostumar a les normes”.

Ha passat un any i Mercedes torna a pintar. Primer amb colors obscurs, gairebé tètrics. “No em sortia d’una altra manera”. Amb el temps ha recuperat la nitidesa, els blaus i els blancs. A la primera planta de l’edifici hi ha un mural immens de la serra de Tramuntana que ha fet ella mateixa. També decora els cossiols del passadís i n’ha restaurat molts mobles. “M’han tornat la dignitat i l’autoestima i també m’han tornat els pinzells”. Mercedes ens rep ben arreglada, maquillada, vestida tota de blanc. La seva vida ja no és un caos, té ordre.

“Aquí he trobat una nova família de la qual no em vull desprendre”, diu. Però també ha recuperat la seva, que, a més, és molt nombrosa. “Especialment la meva filla, que era la persona més difícil, la que em va fer més mal perdre. L’he tornada a conèixer”.

Des que té coneixement, la filla de Mercedes ha vist la mare envoltada d’alcohol. Des de 9 anys fins a 34 “ha patit”, diu. “Devia ser molt desagradable estar amb mi perquè li feia mal. ” Mercedes Feliu va rebre l’alta el passat 5 de juny i ara assegura que “no sé d’on la trec, però tenc una força extraordinària”. La seva filla “és feliç”. El dia de la festa l’abraçà i va plorar, a la fi, d’alegria.