El no centenari d’Anselm Turmeda

PalmaSeria oportú poder commemorar el sisè centenari d’Anselm Turmeda, frare mallorquí convertit a l’Islam, escriptor i venerat encara avui a la ciutat de Tunis, on es conserva la seva tomba. Però el cert és que desconeixem la data de la seva mort, i la del seu naixement tampoc no està gaire clara. Així que, aquest 2023 a punt de concloure, el recordam als sis segles de la darrera notícia que tenim d’aquest personatge extraordinari, l’any 1423. Degué morir poc després, ja que rondava els setanta, edat ben avançada per a l’època.

Turmeda, de nom àrab Abdàllah Al-Tarjumàn Al-Mayurqi, va ser, en bona mesura, el contrapunt de Ramon Llull, mallorquí com ell, viatger i vinculat al mateix orde dels franciscans. Destaca el medievalista Gabriel Ensenyat els paral·lelismes entre tots dos: tant Llull com Turmeda “ens deixaren un relat autobiogràfic”, quan “les autobiografies resulten insòlites en el panorama de les lletres medievals”. Tant l’un com l’altre, subratlla Ensenyat, trencaren amb la seva vida anterior quan ja no eren jovenets: Llull amb la seva dedicació a Déu a 30 anys, Turmeda amb la seva conversió a l’Islam a 35. Tots dos varen aprendre l’àrab i varen escriure en aquesta llengua. Els textos d’ambdós foren perseguits per la Inquisició. I l’un i l’altre varen ser objecte d’una llegenda sobre el seu martiri, apòcrifa pel que fa a Turmeda.

Ara bé, les seves posicions són oposades. Llull tractà de convèncer els musulmans, amb arguments, de la veritat de la fe cristiana, la qual cosa li va valer ser apedregat. Turmeda, en canvi, ja com a musulmà, va dedicar la major part de la seva autobiografia, la Tuhfa –el seu únic llibre escrit en àrab– a atacar la seva antiga religió i defensar la superioritat de l’Islam. Com assenyala el seu biògraf Mikel de Epalza, l’exfranciscà assegura que “l’Islam és la millor de les religions; les escriptures cristianes han estat falsificades; Jesús no és Déu, sinó només home i profeta, i tot allò cristià és fals i absurd”. Afegeix Epalza que “la violència anticristiana” de l’exfrare mallorquí “fa la seva lectura bastant desagradable per al lector modern”, ni que sigui musulmà: “De fet, en les seves edicions, els musulmans suprimiren els insults, prou abundosos en el manuscrits antics”.

Les biografies d’Anselm Turmeda situen la seva naixença a Palma, cap al 1355. Cita Menéndez i Pelayo, admirador de la cultura catalana que, segons l’historiador de la literatura Torres Amat, “va néixer a Montblanc o a Lleida. Però el mateix Turmeda, a la Disputa de l’ase, es diu natural de Mallorca”. A la Tuhfa, assegura: “El meu pare pertanyia a la gent important (...) i jo n’era el fill únic”. Això de “gent important” sembla que volia dir artesà, potser per ser l’amo d’un taller. D’acord amb la seva versió, va estudiar des dels sis anys amb un capellà, es va aprendre més de la meitat de l’Evangeli de memòria i va continuar la seva formació a Lleida. Després va viure a Tarragona o a Montblanc i va aprendre l’hebreu. Està documentada la seva ordenació com a diaca a la Seu de Palma, el 1379.

La conversió a l’Islam

A continuació, narra el mateix Turmeda, va viure deu anys a Bolonya, a Itàlia, com a servent d’un vell capellà. “Tot plegat”, com observa Ensenyat, “certament estrany”, ja que “aquesta forma de vida (...) era molt inusual i no correspon a la vida conventual d’un frare franciscà”, que era de comunitat. Tampoc “no sabem res”, afegeix, “d’aquell sacerdot”, Nicolau Fratello, “malgrat que Turmeda ens diu que era molt savi i conegut”. En canvi, una qüestió clau és que Fratello li va revelar que havia arribat a la conclusió que la religió vertadera no és el cristianisme, sinó l’Islam. El que passa és que es ja es trobava massa vell com per canviar de religió –i de vida.

Aquesta passa sense marxa enrere sí que la va fer el frare mallorquí. Calcula Epalza que “un matí de primavera de devers el 1384 o el 1389”, a Tunis, va posar en pràctica “una conversió espectacular a l’Islam”. No ho podia fer de bones a primeres, ni tan sols sabia àrab. Així que es va cercar com a intermediari un altre europeu convertit a la fe de Muhàmmad, el metge Yúsuf At-Tabib. I aquest, narra el biògraf, el va conduir a presència del sultà, Abu al-Abbas Ahmad, qui, encantat que un home savi hagués pres aquesta decisió, el va obsequiar amb cinquanta dinars d’or.

Turmeda no només va canviar de fe, sinó també de nom, de professió i d’estat civil. Seria conegut, diu Epalza, com Abdallàh Al-Turjumàn Al-Mayurqi (’el servidor de Déu, traductor, mallorquí’). El de traductor fou “el primer càrrec que va tenir a la duana de Tunis”, gràcies a la qual cosa va aprendre l’àrab en només un any. Es va casar, amb la filla de Muhàmmad As-Saffar, i varen tenir un fill: Muhàmmad, així anomenat en honor al profeta de l’Islam.

L’antic frare, segons Epalza, va arribar a molt altes responsabilitats a l’administració tunisiana: director general de les duanes marítimes; conseller financer a les expedicions militars del sultà; director dels oficis artesanals “els rèdits dels quals passaven directament a la corona”; cap militar dels carrabiners, i va tenir funcions equivalents a les d’un ministre de comerç i indústria. Pot semblar sorprenent que unes feines de tanta alçada es confiassin a un antic cristià. Però no és un fet insòlit, ni de bon tros, a l’àmbit musulmà. El catedràtic Luis Ribot recull que, dels 47 grans visirs –primers ministres– de l’imperi turc entre el 1453 i el 1623, fins a 42 eren fills de famílies cristianes, convertits a l’Islam.

Es va encunyar una llegenda, segons la qual Abdallàh Al-Turjumàn s’hauria penedit de la seva conversió i hauria volgut tornar al cristianisme, per la qual cosa hauria mort màrtir. Ensenyat pensa que podria estar inspirada en un altre cas, el del dominic Antoni Neirot, qui “es feu musulmà a Tunis, però més tard abjurà públicament” i fou executat el 1460 “i més tard canonitzat”. L’historiador de la literatura Martí de Riquer creu que Turmeda “era un incrèdul” que “perdé la fe cristiana i abraçà la mahometana com a recurs o fugida, però sense el més petit convenciment (...) L’home incrèdul i escèptic, pel qual sens dubte res no significaven ni Crist ni Mahoma, feu tan bé la seva comèdia que reeixí a passar a la veneració d’uns i d’altres com a màrtir”, a l’àmbit cristià, “i com a santó” per als musulmans de Tunis.

Escriure en català a Tunis

El més curiós és que, ja musulmà, no tan sols es va mantenir pendent de quan ocorria a Mallorca i a la Corona d’Aragó, gràcies a la seva feina a la duana. Sinó que “a Tunis inicia una important carrera d’escriptor en català, la seva llengua materna”, com observa Epalza. Del 1398 són les Cobles de la divisió del regne de Mallorques, on l’illa és representada per una dama que lamenta “les divisions entre els mallorquins”.

De la mateixa data és el Llibre de bons amonestaments, “la més popular i coneguda de les seves obres”, diu Menéndez Pelayo cap al 1880, “pel qual lletrejaven els al·lots a Catalunya fins fa pocs anys. Se’l diu vulgarment el Franselm i Frantelm, del nom de l’autor”. Afegeixen els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra que, a l’àmbit de llengua catalana, molts se’n sabien “paràgrafs sencers de memòria. Així, moltes de les seves sentències han ingressat en el refranyer popular”.

Epalza data com a posterior a aquestes dues obres el recull de proverbis Llibre de tres. Del 1417 o 1418 seria la Disputa de l’ase, portada als nostres temps als escenaris, bé com a peça teatral o com a cantata. Assenyalen Bernat i Serra que es basa en una peça àrab i Menéndez Pelayo que Maquiavel va imitar Turmeda “al seu poema en tercets Dell’asino d’oro”. És el mateix frare qui aquí polemitza amb un ase, en representació dels animals, sobre si són superiors aquests, o si ho són els éssers humans. El text satiritza, a més, els religiosos de la seva època. Ensenyat atribueix a la Inquisició la desaparició del text original català, que ha hagut de ser reconstruït a partir d’una traducció francesa.

L’àmbit cristià tractà, infructuosament, de fer tornar l’exfrare mallorquí. El 1412, el papa de Peníscola, Benet XIII, li oferia el perdó. El 1414 i el 1421, segons recull Epalza, s’interessaven per ell el rei d’Aragó Ferran I i el seu fill, Alfons el Magnànim. Aquest mateix, el 1423, li atorgava salconduit: “Encara que, segons diuen, renegàreu de la fe cristiana i vàreu cometre molts i enormes crims”. No sabem quins. Després, ja no tenim notícies de Turmeda. Avui, prop de la seva tomba a Tunis, segons recull Vilaweb, una placa de l’Ajuntament de Palma recorda aquell fill que mai no tornà.