Mor Christian Völker Llull, un dels músics més reconeguts de l'escena punk i rock de Mallorca

ManacorLa mort mai no és benvinguda. Molt menys quan es tracta de la d’un amic. Christian Völker Llull (Manacor, 1962) ens ha deixat el dia abans de la Nit de Nadal, víctima d’una malaltia. Massa aviat per a una persona d’energia i actitud captivadores. Sempre a punt per a la defensa, coratjós en l’atac, els projectes li brollaven i els volia aconseguir amb la passió punk que sempre el va empènyer. Una de les darreres vegades que ens vàrem veure, a ca seva, parlàrem de música (sempre la música) i de Punk in London, un documental alemany del 1977 on sortien els nous grups de l’escena anglesa i que, és clar, vàrem veure sencer.

“En sortir de tot això, tenim pendent el dinar. Recordau-ho”, ens va dir a Joan Sastre i a mi, asseguts al sofà.

Vaig conèixer Christian al bar de Can Vinyes, a la benzinera de la via de Palma de Manacor. Alt i prim, cabells en punta, ulleres Ray-Ban negres i camiseta de The Clash, el seu grup més estimat. Va ser fa un poc més de dos anys, a l’estiu del 2023. Evidentment ja sabia qui era el gran Christian Völker, però no l’havia tractat mai directament. Jo preparava el segon número en paper de la revista, dedicat principalment a la música manacorina, i feia uns dies que el seu número era dins la meva agenda mòbil.

Tot d’una vaig veure que allò duraria, l’entrevista i l’amistat. De xerrar fàcil i compromès, el que havia de ser una presa de contacte perquè em contàs com es va formar el grup MAC i el procés d’enregistrament del primer disc iniciàtic del punk-reggae en català a Mallorca, es va convertir en un seguit d’anècdotes i històries del pilot que va ser. “Això era un Nadal a Las Vegas, als Estats Units…”; la companyia aèria per a la qual treballava acabava de treure defora mitja plantilla i Cap d’Any es presentava d’allò més espès: sense feina ni tampoc gaires recursos per tornar a casa, el jove Völker va decidir que, ja que era a la ciutat del joc, arriscaria tot el que li quedava a l’atzar. Com a les bones pel·lícules, aquelles darreres monedes van somriure a l’heroi, que va passar la darrera nit de l’any a la suite d’un hotel de Las Vegas.

Pillastres/MAC

No cal dir que de l’apunt vàrem passar a l’entrevista i del pilotatge als inicis del punk a Manacor. “Vaig començar amb Pillastres el 1977 en tornar de Londres, on en teoria hi havia anat a estudiar anglès durant nou mesos. Solíem tocar a la discoteca Gent de la plaça de Ramon Llull, el que després seria el pub A-ha. S'hi entrava pel lateral de davant el Pop”. “Record que amb Pillastres assajàvem a un local que hi havia a Can Jordi des Racó. Tenia un piano i només feia dos metres d’alt. Sempre em pegava cops al cap quan intentava botar”.

Aquell grup, sorgit en primera instància del traster del Bar Mallorquí que duien els pares dels germans Nicolau (Ocults), va evolucionar a còpia d’escoltar els discos que en Christian havia duit de Londres i els que el seu oncle li enviava des de Manzana Records, a les Illes Canàries. “Vaig tornar a Mallorca amb tres maletes plenes de discos. Durant molts d’anys tothom va ‘mamar’ dels meus vinils”, deia rient.

“Ens apuntàrem a un concurs de grups que organitzava l’hotel Don Jaime de Cala Millor. Era a finals d’estiu del 1979. Érem Toni Nicolau a la bateria, Guillem Pou al baix, Joan Sureda Preciós a una guitarra, Mateu Febrer Randa a l’altra, i jo mateix cantant. Encara que les cançons eren molt punkarres, arribàrem a semifinals. Però aquí arribà el problema; com que el concurs estava coorganitzat per Radio Popular, vinculada a l’Església Catòlica, ens van arribar suggeriments que millor fessin un altre grup alternatiu rebaixant una mica el to si volíem guanyar… i així fou com va néixer MAC”.

“Si vols quedam i continuam xerrant a l’oficina”, deia quasi cada vegada que ens telefonàvem. L’oficina no era altra que el pub irlandès Pogue Mahone de la Coma, “aquí on tiren les millors Guinness del món fora de Dublín”. Aficionat a la cultura i la música feta a l’illa, ens varen quedar dues coses pendents: celebrar un Saint Patrick a la capital irlandesa i fer un gran dinar a còpia de carn, rostida lentament dins cervesa negra.

Ramonikos

Amb Ramonikos (l’altre gran grup generacional del Manacor punk), Christian va posar la seva veu imponent al servei del tema principal de la pel·lícula de culte Jostissi de Carreró. El videoclip del tema, enregistrat a l’antic pub Es Bidó va ser tot un esdeveniment. Hi ha gent que està falta d’hòsties es titulava el darrer disc de Ramonikos que aquell any 2023 la banda formada per Joan Bauçà, Jaume Riera, David Caldentey, Antoni Muntaner i el mateix Völker, estava a punt de treure en vinil, gràcies a l’empenta del seu amic Joan Sastre (Matalàs Records).

Poc després, quan el disc i la revista van estar fetes, no va dubtar ni un moment i va dir que sí a participar a la presentació de la 07500 a Can Lliro, acompanyant Roger Moragues (guitarra) i Arnau Galmés (baix) en una versió enrampada de En dissabte, l’himne de les nits del Carreró porteny, on entre 1977 i 1979 va dur, a mitges amb Julià Febrer, el mític pub Aiguarràs, bressol de bona part dels grups que anaven sortint a l’escena manacorina.

“Un oncle meu vivia a les Illes Canàries, on en aquells moments hi havia un boom de botigues de discos d’importació, com la mítica Manzana Records. Vaig arribar a tenir una col·lecció de milers de discos; molts d’ells es punxaven cada cap de setmana a Portocristo”.

De les Canàries i de Londres, on va conèixer en persona Joa Strumer: “Assistíem a un grapat de concerts punkis arreu de la ciutat, a locals de Camdem als quals mai no hauria pensat entrar. O a una zona ocupa devora el riu on assajaven grups com els Clash, a qui també vaig conèixer. Els record asseguts a un sofà mig rosegat. Amb una pastilla de xocolata ja ens férem amics”, recordava mentre movia les seves Converse, una de les senyes de la seva estètica, combativa i fidel fins al final.

“En sortir de tot això, tenim pendent el dinar. Recordau-ho”. Un moment o un altre el farem, amic. Una abraçada molt forta a Elena, als seus dos fills i als seus pares. Gràcies per aquests anys, massa curts.