Una nit regirant les escombraries per sopar

GranollersPaco Muñoz, geògraf de formació, va començar a interessar-se pel malbaratament alimentari a la cafeteria de la universitat. Més concretament, a les escombraries de la cafeteria. “Em vaig adonar que les restes d’aliments que hi llençaven no eren restes, eren aliments”, recorda. Patates fregides, macarrons... tot el que quedava als plats i a la cuina anava a parar al contenidor. Ara el Paco és tècnic a l’Oficina de Medi Ambient de la UAB i vicepresident de la Plataforma Aprofitem els Aliments, una associació que acosta tots els agents implicats en la cadena alimentària (productors, empreses, consumidors...) per trobar solucions comunes al problema del malbaratament. Una de les seves feines és sensibilitzar i educar la societat sobre el problema. Per fer-ho, li agrada trepitjar el terreny.

Aquesta nit ens ha citat en un polígon industrial de Granollers per constatar la gran quantitat de menjar en bon estat que llencen els supermercats, responsables del 16% del malbaratament alimentari a Catalunya, amb 42.987 tones anuals. El seu objectiu no és assenyalar culpables -per això no inclourem el nom de cap supermercat-, sinó recalcar la necessitat que les grans superfícies prenguin totes les mesures que calgui per evitar que el menjar sigui malbaratat.

21.17

A les nou del vespre, mentre els clients fan les últimes compres del dia, al pàrquing hi comença a haver moviment. Mitja dotzena d’homes, repartits entre els diferents supermercats, esperen que els treballadors tanquin les portes i llencin a les escombraries els aliments que ja no tornaran a posar als expositors. “És l’hora de la superoferta”, bromeja el Paco. El primer supermercat al qual ens aproximem, vestits amb roba esportiva per si s’ha de saltar alguna tanca, ja ha pres mesures perquè ningú pugui agafar el menjar que llencen. “A França van arribar a ruixar amb productes tòxics les escombraries perquè ningú les agafés”, explica. Aquí no s’ha arribat a aquest extrem, però aquest primer supermercat té els contenidors tancats amb pany i clau dins d’unes gàbies metàl·liques. “Cada vegada els posen menys accessibles. El que haurien de fer, en comptes de posar barreres, és obrir les portes perquè les entitats de beneficència puguin venir a recollir tot aquest menjar que llencen, que encara és menjable. Ja hi ha molts supermercats que ho fan”, assenyala el Paco.

Mirem dins del contenidor i el Paco remena el cap, disgustat: “Hi ha uns quants paquets de fuet amb la data de consum preferent fixada per al 20 d’octubre del 2016. Probablement l’han llençat perquè l’embalum està massa rebregat”. Al costat dels fuets hi trobem també carn picada, mitges síndries i unes quantes bosses amb enciam. La data de consum preferent, recorda el Paco, no té res a veure amb la data de caducitat: la primera és senzillament la data límit durant la qual aquell producte conservarà intactes totes les seves propietats organolèptiques (gust, olor...), i és senzillament una recomanació, no un avís sobre la seguretat del producte.

21.25

Els contenidors del següent supermercat que visitem no estan tancats amb pany i clau, i els trobem plens de menjar. Hi ha una safata amb carn que caduca al cap de vuit dies: “Ja ha sigut retirada perquè, potser per una mala pràctica, se l’han deixat fora de la nevera i s’ha fet malbé”, explica el Paco. També hi trobem plàtans amb algunes parts negres -però totalment menjables-, bacallà i un munt de capses de gerds, genials per fer una melmelada. 21.30

Quan arribem al següent supermercat no estem sols. Dos homes s’esperen davant la tanca de dos metres que separa el carrer dels contenidors. Un du un carret del súper, que farà servir per saltar la tanca i carregar-hi després el menjar. L’altre, vestit amb una samarreta de màniga llarga i gorra, explica que ve molt sovint. “No m’arriba per anar a comprar al supermercat, i bé que hem de menjar”, es justifica.

Els deixem fer i, quan tornem, els veiem marxar de la zona carregats l’un amb dues bosses de súper plenes fins a dalt i l’altre amb el carro també ple. Ens saluden i continuen el seu camí. El Paco s’enfila a la tanca i torna amb el que els dos homes han deixat enrere: una capsa amb una vintena de tomàquets i una barra de pa. “S’ho han endut gairebé tot. Hi ha persones per a qui l’única manera d’accedir als aliments és aquesta”, lamenta.

Els dies que més gent s’aplega a la sortida dels supermercats de la zona, explica el tècnic de medi ambient, són els divendres, els dissabtes i els dilluns. “Són els dies que els súpers necessiten treure més coses perquè tot quedi bé als prestatges”. Segons l’estudi Diagnosi del malbaratament alimentari de Catalunya, publicat el 2011 per l’Agència de Residus i la UAB, la demanda creixent de producte refrigerat als supermercats (pasta fresca, amanides preparades envasades, sucs de fruita frescos, etc.) han alterat la gestió i la durada de l’estoc, que ha de circular més sovint i, lamentablement, acaba més fàcilment a les escombraries.

21.58

Agafem el cotxe i anem fins a un altre polígon industrial, també a Granollers. Aquí ens tornem a trobar els contenidors tancats amb pany i clau. “Com que no és gens virtuós llençar menjar, el tanquem i guardem les vergonyes”, remuga el Paco. “El que s’està fent aquí és justament el contrari del que necessita la societat. Si almenys els supermercats deixessin que altres persones aprofitessin el que ells no volen vendre...” I continua: “Fer-ho suposa un esforç per a tothom: per a les entitats, que han de venir a buscar el menjar; per als súpers, que han de posar-hi persones... Però paga la pena. No només ajudaran la societat, també podran tenir un discurs social potent i guanyar en imatge”. 22.45

Tornem a pujar al cotxe i anem fins a un polígon de l’Ametlla, on ens diuen que els contenidors estan molt més a l’abast. Rebusquem dins del contenidor d’una cadena de restaurants de menjar ràpid i hi trobem pa i croissants en perfecte estat. Uns metres més enllà, obrim la tapa dels contenidors d’un supermercat on hi ha amanida, iogurts i unes gírgoles, però poca cosa més. “Per aquí ja hi ha passat algú. Aquí hi havia molt menjar, però ha volat. Són quarts d’onze, i tot el peix està venut”, conclou el Paco, que es treu els guants i s’acomiada amb un somriure resignat.