Els nins illencs robats del franquisme

El 1975, l’excapellà Jaume Santandreu fou el primer a denunciar a Espanya una trama d’infants robats durant la dictadura a Binissalem

El cas va ser destapat el 3 de març de 1977 per la revista Interviú en un reportatge titulat “ Mercado de bebés en Mallorca” (núm. 42). Una de les seves principals fonts era Jaume Santandreu, qui dos anys abans l’havia denunciat davant el Bisbat. Aleshores l’actual responsable de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà feia de capellà obrer a l’Arenal. “Un dia -recorda- em va venir a veure un amic de sa Pobla. Em parlà d’una al·lota embarassada de 22 anys. La seva parella no volia tenir la criatura i l’envià a casa d’una coneguda comare de Binissalem perquè es fes càrrec de la seva manutenció. Altres al·lotes, però, l’havien avisada que, si no marxava d’aquell centre, li prendrien l’infant. En contar-me això, jo em vaig oferir per acollir l’al·lota”. Ben aviat, Santandreu s’assabentà del funcionament de la trama: “La casa de Binissalem era gestionada per una comare, Margalida Campins, i per un capellà, Pep Roig, ja mort, que era el delegat del bisbe a Càritas. Ambdós estaven en comunicació amb un metge que tenia una clínica privada a Inca i que estava en contacte amb una família adoptiva. Al metge, la dona embarassada ja hi anava ben sermonejada i amb els papers signats en què renunciava a la criatura. Mentre ella era a la clínica, per una porta hi entrava una senyora amb un coixí davall la falda. A l’endemà hi havia dos registres: la de la pobra al·lota a qui deien que havia tingut un infant mort i la del coixí a qui li donaven l’infant viu. Les criatures de Binissalem mai no podran saber res perquè enlloc figura que són adoptats”.

La renyada de Teodor Úbeda

El reportatge d’ Interviú, signat pel periodista Santiago Miró i pel fotògraf Sebastià Terrasa, va sortir publicat un any i mig després de la mort de Franco. Afirmava que en aquell mercat mallorquí clandestí d’adopcions es pagaven entre 200.000 i 500.000 pessetes per nadó, una xifra només apta per a una minoria de privilegiats. La revista aconseguí parlar amb l’al·lota embarassada que acabà acollint Santandreu. Així relatava el seu ingrés a la casa de Binissalem: “Aquella nit, abans d’anar-me’n a dormir, [la comare] em feu signar un full en blanc. Jo estava traumatitzada i vaig signar davant la seva insistència que era un simple formalisme sense importància. Després em vaig assabentar que tant ella com el meu promès m’havien enganat per entrar allà [...]. El pare Roig venia cada dos dies al xalet i ens deia que per a una fadrina el millor era cedir el nin perquè nosaltres no podíem cuidar-lo ni alimentar-lo com calia”.

En el reportatge, el pare Roig reconeixia els fets amb total sinceritat: “Allò més important és la vida del nin i l’honra de la persona”. Igual d’impactants eren les declaracions del pare Antoni Domenge, director de la Casa Provincial de la Infància: “Avui pràcticament en les borderies [centres on anaven a parar els infants acabats de néixer] ja no es fan adopcions. Hi ha, això sí, un munt de sol·licituds presentades, però falta allò més important: nins abandonats. D’aquí ve que es recorri al mercat negre”.

Santandreu recorda que a l’Església no li agradà gens que ell fos el primer a Espanya a denunciar aquella trama: “Un dia el bisbe Teodor m’envià a demanar i, davant Pep Roig, em va renyar. Em va dir que no m’havia de posar enmig dels plans de Déu. Sens dubte, l’Església era qui patrocinava aquell robatori de nins. No ho feia per doblers, sinó per consciència divina: considerava que aquells infans serien uns desgraciats i, per això, els donava a una família catòlica i, normalment, falangista”.

L’actual gestor de Can Gazà creia que havia aconseguit salvar de l’infern l’al·lota embarassada de Binissalem. A l’hora del part, però, s’endugué una bona sorpresa: “Estava amb nosaltres a l’Arenal. Ens ajudava en tot. Quan va rompre aigües, com que jo estava molt enfeinat, vaig demanar a un col·lega que l’acompanyàs a l’Hospital General, conegut popularment com de la Sang. Era un centre que m’inspirava confiança perquè estava en mans de monges. Al cap de quatres dies l’al·lota es va presentar sense la criatura. Li havien dit que havia nascut mort. Fins i tot li varen mostrar un infant amb el cos totalment fred. En aquell moment, jo m’ho vaig creure”. Després, l’excapellà conegué de primera mà el modus operandi de les religioses: “Gairebé totes les monges de l’Hospital General eren forasteres. Hi duien joves embarassades de la Península i a elles també els prenien els fills”.

Compravenda de nadons

Després que el 1977 Interviú destapàs la trama dels nins robats de Binissalem, els seus responsables varen declarar davant el jutjat d’Inca. El cas, però, es va arxivar. Tanmateix, la compravenda de nadons continuà a centres públics i privats de l’illa. “Aquesta pràctica no s’acabà amb la democràcia, es va mantenir fins als anys noranta”. Ho assegura el palmesà Miquel Morro, president de l’associació Orígens. La fundà el 2004 després d’haver descobert el gran secret familiar: “A 35 anys vaig ser pare d’un nin. El dia del bateig, a l’església de Fornalutx, el capellà va dir a la meva mare: ‘Ja teniu un net del vostre fill’. Llavors ella es pensà que havíem descobert la veritat. Així, al cap d’un temps em donà un document que era la factura de compravenda (5.000 pessetes) i el paper de renúncia de la meva mare biològica”.

Aquella revelació va ser devastadora. “Jo, de petit -continua- mai no vaig sospitar res. L’única cosa que m’estranyava era el rebuig que em manifestava la meva tia quan l’anava a visitar a casa seva. En un primer moment, en fer-me aquella confessió, la meva mare adoptiva es va tancar en banda perquè se sentia culpable, tan culpable com la persona que m’havia venut. Ella i mon pare, que va morir quan jo tenia dos anys, podrien haver fet una adopció totalment legal, però preferiren la via ràpida. Quan ja em tingueren, vengueren la seva casa de Palma i es mudaren a un altre barri on ningú no els coneixia, per poder tornar a començar com una família normal”.

Els documents que ha trobat Morro asseguren que va néixer a l’antiga clínica Marenostrum del carrer del General Riera. El president d’Orígens s’hagué de carregar de paciència per estirar el fil: “Vaig posar la denúncia quan ma mare adoptiva ja era molt gran, ja estava a punt de morir. Després vaig contractar uns detectius de València, especialistes en cal·ligrafia. Al registre civil del 1969 hi apareixien les firmes de tres persones amb el mateix nom i una signatura similar. Una era de Sevilla, l’altra de Còrdova i la darrera, de Pollença. Després d’una sèrie de telefonades i atesa la reacció dels interlocutors, l’opció bona va resultar ser la de Còrdova. Així vaig agafar un avió i em vaig plantar davant la casa de la meva mare biològica al poble de Bujalance”.

“En un principi -continua el president d’Orígens-, ella m’ho negà tot. Jo, però, vaig posar una denúncia a la Policia Nacional. A la fase dels interrogatoris la demandada va accedir a fer-se unes proves d’ADN i finalment va confessar els fets. Llavors, tant ella com jo vàrem quedar que no tindríem cap contacte més. El pare biològic ja era mort. Vaig tenir la sensació de tancar un cercle. Necessitava saber la veritat i saber els meus orígens, d’aquí ve el nom de l’associació”.

Avui unes 400 persones de les Balears ja s’han posat en contacte amb Orígens. El gruix és de Mallorca, mentre que d’Eivissa n’hi ha 15 i de Menorca, tres. “Hi ha gent -recorda Morro- que, quan els dius quines són les conseqüències de posar una denúncia es tiren enrere. N’hi ha que simplement no es volen canviar de nom. D’altres, com que pertanyen a una família acomodada, no volen tenir problemes d’herència. Tanmateix, gairebé totes les denúncies interposades s’acaben arxivant per manca de proves. També s’ha de dir que, quan poses una denúncia, la Policia Nacional la passa al Departament de Violència de Gènere, que, com que està molt desbordat, ho posa encara més difícil”.

Ara, per facilitar totes aquestes gestions, el Govern ja s’ha posat en contacte amb el Ministeri de Justícia, que té previst crear aviat una base de dades d’ADN per resoldre els casos d’adopció irregular o compravenda de nadons. També, en virtut de la Llei de memòria històrica, l’Executiu balear ha autoritzat que es puguin consultar els arxius mèdics de Son Dureta i de l’Hospital General.

Casos prescrits

Es calcula que actualment a Espanya hi ha prop de 30.000 nins robats i entregats a altres famílies amb una identitat falsa. Anadir, l’Associació Nacional d’Afectats per Adopcions Il·legals, és l’encarregada de recordar les vergonyes d’una pràctica que molts creuen que només era pròpia de l’Argentina de Videla o del Xile de Pinochet. A Espanya el principal centre d’operacions de la trama, activa fins als anys noranta, va ser la clínica San Ramón de Madrid, en mans del ginecòleg Eduardo Vela, avui de 86 anys, i de la monja sor Maria Gómez, morta el 2013.

Gràcies a la pressió d’Anadir, el 2018 Vela protagonitzà el primer judici a Espanya per compravenda de nadons. Se l’acusava d’haver participat en el robatori d’Inés Madrigal, que va néixer el 1969 a la seva clínica i que fou entregada a una dona que fingí un embaràs amb coixins. El tribunal considerà provat que el doctor va cometre els fets delictius, però el va absoldre perquè havien prescrit. Ara, però, Anadir ha recorregut contra la sentència al Tribunal Suprem.

Des de Mallorca, Miquel Morro, president de l’associació Orígens, està molt pendent del recurs: “Haurem de veure què passa perquè, segons el que digui, pot crear jurisprudència pel que fa a la prescripció. El tema és saber si aquests casos d’adopció irregular o compravenda de nadons prescriuen des del moment que tu en tens coneixement o des que es varen produir els fets”. Morro hi insisteix: “Demanam que siguin delictes de lesa humanitat, que no tenen cap tipus de prescripció. La majoria es varen cometre durant la dictadura”.

El portaveu d’Orígens va participar en la redacció de la Llei autonòmica de memòria històrica, en què va incorporar les reivindicacions del seu col·lectiu. Avui, però, lamenta que tot siguin traves: “Hi ha d’haver una denúncia interposada perquè les institucions hi puguin intervenir amb una comparació de proves d’ADN o amb una possible exhumació d’una tomba. No serveix de res posar una denúncia si te l’arxiven tot d’una per falta de proves. Nosaltres, com a prova, tenim els arxius del cementeri, que diu que a la tomba X, on hi havia d’haver tal persona, aquesta no hi és. Als jutjats, però, ens demanen els papers de l’altra part. Una persona que cerca els seus orígens en necessita una altra que també els vulgui trobar. Els casos amb èxit d’ADN han estat possibles perquè l’altra part hi ha volgut participar”.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF