Terraferida avisa dels perills dels caramulls de pedres a la Serra

PollençaEl 22 de juny de 2015, l’associació Terraferida publicava un crit d’alerta que avui, el 2026, és més necessari que mai: “Caramulls que maten, enemics en equilibri”. Aquell article denunciava una moda que tot just començava. Deu anys després, el que era un avís s’ha convertit en una realitat desoladora: la natura s’ha transformat en un simple decorat per a activitats banals.

Les fites de tota la vida no són simples caramulls de pedres. Quan caminam per la muntanya, sovint ens topam amb un detall que, encara que discret, ens acompanya a cada pas: les fites de pedra. Aquests petits monticles que algú, abans que nosaltres, ha anat col·locant per assenyalar el bon camí són molt més que un simple senyal. Formen part de la cultura excursionista i tenen un significat profund d’ajuda mútua, confiança i comunitat. Cada pedra que s’hi col·loca és un missatge silenciós als qui vindran darrere: “Tranquils, anau bé”. Però aquesta realitat contrasta amb la proliferació actual de caramulls improvisats que no tenen res a veure amb aquesta tradició.

Una moda que causa estralls

Els caramulls de pedres, fites improvisades, monticles o muntets “instagramitzats” han passat de ser una anècdota a convertir-se en un símbol de la degradació cultural i ecològica d’alguns espais naturals. No es tracta només d’un problema ambiental actual, sinó d’un fenomen que ve d’enrere i que reflecteix una societat que cada vegada entén menys la natura com un sistema viu i més com un escenari decoratiu, consumible i manipulable.

Passada una dècada des de les primeres advertències, el problema no només persisteix, sinó que s’ha escampat pertot arreu, tant a la muntanya com al litoral. La moda de fer caramulls de pedres s’ha convertit en un símbol de la desconnexió amb la natura. A més, aquest fenomen té un efecte multiplicador: un caramull en genera deu, deu en generen cent i, en poc temps, un paisatge sencer pot acabar transformat per aquesta pràctica.

La vida que s’amaga davall les pedres

La literatura científica és clara: la manipulació de pedres destrueix microhàbitats i afecta directament la biodiversitat. De fet, ja es considera una amenaça emergent associada al turisme. El gran error és pensar que una pedra en terra no té cap funció. Les pedres no són allà per casualitat. Al litoral, protegeixen davant l’erosió i la força de la mar. A la muntanya, estabilitzen el sòl i regulen processos naturals.

Davall cada pedra hi viuen rèptils, insectes, caragols o aranyes que necessiten la humitat i la frescor que aquests elements proporcionen. Sense aquesta protecció, molts d’aquests animals moren per l’exposició al sol o es converteixen en presa fàcil dels depredadors. A més, les pedres són el suport de líquens i molses, organismes que poden tardar anys a créixer només uns mil·límetres i que compleixen una funció essencial en la protecció del sòl. Quan es mou una pedra, també es destrueix aquesta capa viva que contribueix a mantenir l’equilibri del terreny.

Així mateix, les pedres ajuden a evitar que la pluja i el vent s’enduguin la terra fèrtil. Quan s’acaramullen, el sòl queda exposat, s’asseca i es degrada progressivament fins a convertir-se en un espai on és difícil que torni a créixer vegetació.

El circ de la talaia d’Albercutx

Un dels punts on el problema s’ha fet més evident és la talaia d'Albercutx, situada dins el paratge natural de la serra de Tramuntana, declarat Patrimoni Mundial. En aquest espai, la influència de les xarxes socials ha generat un escenari cada vegada més massificat. Moltes persones ja no hi acudeixen per gaudir de la natura, sinó per “consumir-la”, especialment durant l’estiu i a les postes de sol, quan s'hi concentren nombrosos visitants i vehicles.

Aquest fenomen ha comportat la proliferació de rituals buits, com persones que duen altaveus, ballen o simulen meditacions amb l’únic objectiu de compartir-ho a les xarxes socials. També s’ha intensificat l’efecte crida, ja que veure un caramull incita a fer-ne un altre, generant una reacció en cadena que acaba transformant el paisatge. Tot plegat reflecteix una pèrdua progressiva del respecte cap a la natura, que passa de ser un espai viu a convertir-se en un simple decorat per a experiències superficials.

El resultat és la banalització absoluta dels espais naturals. La connexió amb la natura se substitueix per una experiència col·lectiva superficial, on la necessitat de deixar una marca personal passa per davant de la conservació del paisatge.

On és l’Administració?

Aquesta degradació es produeix dins espais que, damunt el paper, disposen de figures de protecció. Però una protecció que no es vigila ni es gestiona activament no serveix de gaire. En un espai amb reconeixement internacional, permetre aquesta degradació de manera tan evident resulta simplement inacceptable. Tot i que el problema és conegut des de fa anys, l’Administració no hi actua amb la contundència necessària i, quan no es prenen mesures clares, el missatge que arriba als visitants és que tot s’hi val.

Una de les principals mancances és la falta de vigilància, especialment en moments de màxima afluència com les postes de sol, quan es concentren més visitants a la zona. Aquesta absència de control facilita que continuïn proliferant els caramulls de pedres sense cap mena de limitació. A això s’hi suma la manca de senyalització clara i de campanyes informatives contundents, fet que provoca que moltes persones considerin aquesta pràctica com una acció inofensiva, sense ser conscients del dany ambiental que genera.

També es posa damunt la taula la necessitat d’un desmantellament rigorós i sistemàtic dels caramulls existents. Quan aquests es deixen al seu lloc, es reforça l’efecte crida i es transmet la idea que la pràctica és acceptable. Aquesta manca d’actuació evidencia que no hi ha una gestió activa del problema i contribueix a l’augment progressiu de la degradació d’aquests espais naturals protegits.

Conclusió: El millor rastre és no deixar rastre

Els caramulls no són només pedres. Fer un caramull no és art ni és espiritualitat, és ignorància. És el reflex d’una societat desconnectada de la natura, obsessionada amb l’experiència superficial i incapaç de comprendre els límits. I també els caramulls són el reflex d’una administració que no està a l’altura del repte.

Hem de tornar a aprendre a estar dins la natura sense haver-la de tocar ni de transformar. El millor gest de respecte cap al nostre paisatge és deixar les pedres allà on són.

Deu anys després de la primera denúncia, ja no valen les excuses. O l’Administració comença a vigilar i a sancionar, o haurem d’acceptar que hem convertit el nostre patrimoni en un decorat per a xarxes socials, en un parc temàtic sense vida. La muntanya i el litoral no han de ser això, mereixen respecte.

Encara hi som a temps. Però només si deixam de mirar els caramulls com una anècdota i els entenem com el que són: un indicador clar de degradació ecològica i cultural, transformadors de paisatges sencers en escenografies artificials.