PalmaNoelia Castillo va concedir una entrevista al programa Y ahora Sonsoles d’Antena 3 quatre dies abans de la seva eutanàsia. La presentadora, Sonsoles Onega, amb un to teatral, afectat i condescendent, incidia una vegada i una altra en l’escrupolositat del tractament del material. Excusatio non petita, accusatio manifesta...
La reportera Bea Osa havia aconseguit una exclusiva periodística molt valuosa des d’un punt de vista informatiu, humà i social. Un material d’aquest calibre mereixia emetre’s a l’estil dels grans reportatges: sobri, directe, nu i deixant que la protagonista digués tot el que consideràs oportú. Tots podríem escoltar quines raons han duit una dona de 25 anys a decidir que volia morir. Que l’assistissin en el seu suïcidi. Ha hagut d’aguantar gairebé dos anys de dilacions per un pare que va intentar paralitzar la seva decisió, legitimada per cadascuna de les autoritats competents, fins a arribar al Tribunal d’Estrasburg.
No obstant això, Onega i el seu equip varen decidir adulterar el material i rendibilitzar-lo al més pur estil Mediaset de Vasile, només que aquells ho feien amb entreteniment, un circ pactat i, per descomptat, no el vestien d’una solemnitat sota la qual només hi havia groguisme.
El testimoniatge de Noelia no necessitava música lacrimògena de fons, el pla en bucle d’ella pujant penosament unes escales, ni mereixia ser especejat en fragments de quatre frases perquè una taula de tertulians analitzàs des del conflicte el que no tenia anàlisi possible. Almenys en aquests termes d’espectacle. Morir era la seva decisió, emparada per una llei garantista.
Els ulls grans, inerts, mirant al buit, de Noelia deien tant o més que les seves paraules. Sabia perfectament el que volia i per què. Pel dolor insuportable físic i psicològic d’una vida desgraciada, marcada pel patiment i la dissort. Si existeix un fracàs aquí no és el que assenyalen els conservadors que, des del privilegi i l’absència d’empatia, argumenten que només Déu té dret a llevar la vida a algú. El fracàs és el de qui no va saber cuidar-la, estimar-la i protegir-la; primer, els seus pares i família; i, més tard, les institucions i serveis socials que havien de vetllar per ella. El fracàs és, en darrera instància, social i col·lectiu. És clar que cap pare hauria de veure morir la seva filla, però, com ella remarcava, qui havia pensat abans en el seu dolor.
