Floren Aoiz: Rufián? No caurem en els hiperlideratges, no han duit res de bo

PalmaFloren Aoiz (Tafalla, 1966) és un històric militant, escriptor i analista polític de l’esquerra abertzale. Actualment, és el responsable de l'àrea de relacions polítiques amb l'Estat d'EH Bildu i exerceix com a secretari segon del Fòrum Sobiranista, la xarxa que agrupa les fundacions i espais de pensament de les diferents forces sobiranistes i d’esquerres de l’Estat. Aquesta setmana ha participat en un acte sobre plurinacionalitat organitzat per les Fundacions Darder Mascaró i l'associació La col·lectiva a Palma.

El sobiranisme és en un bon moment electoral al conjunt de l’Estat?

— Hi ha un moment sobiranista. No només a l’Estat espanyol. A la Gran Bretanya, tant a Irlanda del Nord com a Escòcia i a Gal·les, els partits sobiranistes d’esquerres han tingut magnífics resultats. A més de forces que no sé si s’autoanomenarien sobiranistes, però que són autocentrades, com la Chunta Aragonesista i Endavant Andalusia. Això té a veure amb un mal moment de les esquerres d’àmbit estatal. En el seu moment, les forces sorgides després del 15-M varen aconseguir superar les esquerres d’àmbit sobiranista. Però pocs anys després, gairebé han desaparegut.

Per què?

— El 15-M va ser una mobilització enorme de quilòmetre zero a Madrid, però després Podem va obtenir els millors resultats en territoris com Euskal Herria i Catalunya. A l’esquerra abertzale hi va haver un moment de desassossec, perquè va arribar una gent que no coneixia ningú i treia millors resultats. Molta gent va fer un ús estratègic del vot pensant que farien feina des de la perspectiva de la plurinacionalitat i la diversitat, però no va ser així. No pots dir que ets plurinacional i després imposar una candidatura i dirigir el partit des de Madrid. Té molt a veure amb això.

EH Bildu és l'aliat més estable del PSOE?

— A vegades ho llegim. Crec que tenim una posició ferma amb una mirada estratègica. El govern de Pedro Sánchez és millor que un govern d’extrema dreta amb Santiago Abascal i Alberto Núñez Feijóo, o que una tercera possibilitat, tornar a la lògica del règim del 78 amb una decapitació del sanchisme perquè el PSOE s’assembli més a Emiliano García-Page. La nostra obligació és intentar tancar la porta a la catàstrofe. Una altra cosa és que l’alternativa real a aquesta catàstrofe ens agradi: no ens agrada gaire.

Com valorau la situació crítica en què es troba el PSOE?

— Ens preocupa, perquè hi ha moltes acusacions greus. Però també tenim molt clar que hi ha una operació bruta per derrocar el govern. No pots actuar acríticament sense adonar-te que fan coincidir les agendes judicials, mentre la justícia encara no sap qui és el Senyor X, ni M. Rajoy. Per tant, zero ingenuïtat. [José María] Aznar va dir: ‘Qui pugui fer, que faci’. Hi ha gent que pot i que està fent. Total fermesa davant la corrupció, però també davant el que és una forma de cop d’estat tou. Què guanyaria el PNB si hi hagués una moció de censura, eleccions i Abascal a la Moncloa? No crec que la societat ho premiï.

Què us sembla la proposta de Rufián?

— No és la nostra manera de fer les coses. Les relacions s’han de basar en la confiança. Quan hi ha massa necessitat de donar espectacle, sortir en primera plana, respondre a tot ràpidament, la discreció es perd i es pot sacrificar la confiança. Així, no es va gaire lluny. Altrament, creiem que els protagonismes, els lideratges, no poden estar per davant dels continguts i els acords. Venim d’una experiència, en el cas de l’esquerra espanyola, molt clara. No caurem en els hiperlideratges. No han duit res de bo. Després, hi ha un altre element, l’expectativa. Si tu generes moltes expectatives i llavors no tens la capacitat de complir-les, la gent es decep i se’n va a casa. I se’n va amb raó, perquè se sent estafada. S’ha d’anar amb molt de compte. Millor amb discreció, fer les coses a poc a poc. No voler estar sempre on hi ha el flaix de la càmera.

MÉS es va equivocar per anar a llistes amb Sumar?

— Respectam la capacitat de decisió de qualsevol força política. MÉS va fer una lectura de les possibilitats i va aconseguir que Vicenç Vidal arribàs al Congrés. Una altra cosa és demanar-se fins a quin punt els acords amb l’esquerra espanyola són o no decebedors. Veim que hi ha un cert clima de decepció. No ha passat només amb MÉS, també amb Compromís, la Chunta... Des del respecte absolut, en prenem nota. La gent que ho intenta acaba frustrada.

Com és la relació d’EH Bildu amb els altres partits sobiranistes?

— Amb ERC tenim un acord estratègic. Amb MÉS, bona relació. La situació catalana és molt complicada. La ressaca del Procés ho contamina tot. La frustració s’ha gestionat un poc anant cadascun contra l'altre. La irrupció d’Aliança Catalana no ha estat res de bo.

Veurem aparèixer partits com Aliança Catalana en altres territoris?

— Pens que sí, però no tenen per què tenir èxit. És un moviment pendular que té antecedents en altres llocs. Va passar al Quebec després del segon referèndum. El mateix dia de la votació ja es va posar damunt la taula que s’havia perdut pels indígenes i els migrants. Quan fracassa un moviment sobiranista associat a valors d’esquerres, el pèndol tendeix a intentar-ho des de la dreta, l’exclusió i la xenofòbia. El risc existeix.

Quin espai ocupa MÉS per Mallorca en el sobiranisme del conjunt de l’Estat?

— Al fòrum sobiranista ve la representant de MÉS per Mallorca, parla de turisme i diu: "Venc del futur, i et parlaré del futur que tu no vols tenir". Aquest tipus de reflexions, per a nosaltres, són interessants. Mallorca és un ‘no’ objectiu. És dur dir-ho així. És el que cap territori hauria de permetre de cap manera, per la degradació. No es tracta de fer demagògia barata. Jo també he estat aquí de vacances. No és fer un brindis al sol contra el turisme, sinó una reflexió més de fons. És desitjable que els pobles vagin cap a aquesta situació i no tinguin capacitat d’autogovern per controlar-la?

A les Balears el sobiranisme està molt lligat a parlar en català. Com es transcendeix aquesta barrera?

— A Euskal Herria hi ha més tendència al sobiranisme entre la gent bascoparlant. D’una banda, et sents part d’una col·lectivitat diferent i, de l’altra, saps que hi ha discriminació lingüística i que és una qüestió estructural, perquè ho vius. Però al País Basc també hi ha sobiranistes que no són bascoparlants, molts. En els darrers anys, més. La nostra aspiració de sobirania vol obtenir-la en relació amb Espanya i França. Però en el món en què vivim també és una reivindicació de sobirania democràtica enfront del capital. Molta gent no s’acosta només al sobiranisme des de la identitat nacional, sinó per qüestions d’esquerres, democràtiques. El sobiranisme ofereix un horitzó compartit.