Una de les imatges més recurrents en el discurs del Partit Popular durant la campanya de les darreres eleccions autonòmiques i del primer tram d’aquesta legislatura va ser la de la ‘caseta’ o el ‘solar’ que molts illencs suposadament hereten ‘dels padrins’ i que haurien de poder reformar, edificar i explotar segons volguessin. La idea era molt senzilla, i segurament de consens entre la gran majoria de la societat favorable a la defensa més bàsica de la propietat privada: quasi totes les coses pertanyen a qualcú, i el fet mateix d’aquesta pertinença dona dret a aquest qualcú a fer-ne el que vulgui, sempre que això no atempti contra els altres o l’interès general. Així, segons l’argumentari defensat pel PP, tothom hauria de poder fer i desfer amb aquell ‘hortet’ que han heretat de la tia de Son Sardina o aquella ‘barraqueta’ que, arreglada, es podria convertir en un contenidor perfecte per a l’enèsima proposta de lloguer vacacional. Què passa, però, quan aquestes ‘casetes’, ‘barraquetes’ i ‘hortets’ arriben a ocupar bona part del sòl rústic de les Illes? Què hem de fer, quan tantes promeses de paradís, juntes, acaben destruint-lo sense remei?
Basta agafar el cotxe o la bicicleta i fer una volta per qualsevol nucli urbà de les Balears per veure com no només els nuclis mateixos, sinó els seus encontorns, s’han transformat de manera substancial els darrers tres o quatre anys. Allà on abans hi havia solars entre mitgeres, als pobles i ciutats, ara hi ha cases que imiten (només imiten!) la construcció tradicional i que ofereixen patis amb piscines luxoses, parets folrades de marès i paret seca i persianes decorades amb els colors pastel més à la page. I el mateix passa a foravila: allà on hi havia un hort, en el millor dels casos, o bé un terreny pràcticament abandonat, ara hi ha aparegut un xalet, com un bolet, ara una casa que estrafà l’estil arquitectònic i de nou-ric de Beverly Hills, ara una piscina des de la qual quasi (o sense el quasi) es pot veure la piscina del veïnat.
Una casa amb piscina enmig de la pleta és un privilegi i un luxe reservat per a poca gent; sobretot, per la que se la pot pagar, moltes vegades amb capital estranger. En canvi, una caseta des d’on es veu una altra caseta, on arriba el renou del jardiner d’una altra caseta, que sent les obres, durant tot l’estiu, d’una altra caseta… Pot arribar a ser un infern. Qui voldrà comprar o llogar cases, a les Illes Balears, quan els idíl·lics habitatges suposadament enmig de la natura siguin l’únic paisatge que quedarà per veure? Qui voldrà venir, quan els recursos naturals s’hagin esgotat? Fins on hem d’arribar perquè els propietaris (sense ni tan sols apel·lar a la seva eventual consciència ecològica) vegin que, si la tendència no canvia, els seus mateixos negocis se n’aniran en orris en cosa de cinc anys, deu anys, vint, a tot estirar? Moltes casetes juntes ja no són moltes casetes: són un infernet. I no és que sigui hora de posar límits, és que ja arribam molt tard.
