Eivissa ha inventat l’ultraturisme, o com ser rics i pobres a la vegada

EivissaEivissa constitueix una oferta turística sense competència. Sona exagerat però no ho és. El que marca la diferència són les discoteques, les millors del món, segons han reconegut diversos guardons en el darrer parell d’anys (els Golden Moon Awards i el rànquing anual de DJ Mag). Els clubs sempre han estat l’element distintiu eivissenc, però el seu pes en el conjunt de l’oferta s’ha disparat a partir de l’entrada del Grup Matutes en el negoci amb tres grans sales: Ushuaïa, Hï i des de fa dues temporades UNVRS. Ara mateix a Eivissa pots estar de festa de nit o de dia, sota els llums estroboscòpics d’un club o en una platja, tant se val.

Sumau-li, a això, una excel·lent oferta de restauració, amb diversos establiments amb estrella Michelin i una munió de cuiners famosos i les seves marques a la recerca de clients: Gordon Ramsay (Hell’s Kitchen), Dabiz Muñoz (StreetXO), Dani García (Lobito de Mar), Paco Roncero (Sublimotion)... Sumau-li algunes de les millors cales i platges del Mediterrani, amb aigües extraordinàriament transparents gràcies a la posidònia –una planta que és patrimoni de la Unesco i que es mor d’estrès climàtic i de tant que hi fondegen damunt. I sumau-li una oferta hotelera i immobiliària també de luxe, amb vil·les d’insomni i piscines infinites.

No és una metàfora: una piscina infinita és aquella que fa l’efecte que continua en el mar. Les trobareu a mansions que també tenen xef privat, seguretat, heliport o accés privatiu a un beach club; us costaran entre 30.000 i 70.000 euros la setmana en temporada alta. Si a més sou superric o famós podreu accedir al segment de vil·les off-market, on podreu arribar a pagar 130.000 la setmana. Ho gestionen empreses com Luxury Lifestyle Villas i Ibiza Luxury Villas. Tot és luxury, aquí. No és estrany que el sector turístic eivissenc facturàs el 2025 més de 4.500 milions d’euros (dades de l’Institut Balear d’Estadística). La xifra produeix vertigen si es compara amb les dimensions de l’illa: 570 quilòmetres quadrats i 160.000 habitants. Ni tampoc és estrany que l’aeroport d’Eivissa sigui el segon d’Espanya en operacions de jets privats, només per davall de l’aeroport de Mallorca.

El posicionament d’Eivissa com a destinació de luxe no ha estat cosa de fa dos dies. No només hi ha hagut una visió clara per part de potents empresaris, també des de l’àmbit públic s’ha participat de manera decidida en el rellançament eivissenc com a producte d’alt nivell. La creació de la marca Ibiza Luxury Destination a través de Foment del Turisme n’és un bon exemple; al seu vídeo promocional es mesclen imatges de Dalt Vila, un iot creuant el mar, una jove amb un senalló d’espart i un Ferrari Testarossa: aquesta és la idea, autenticitat i opulència a la vegada. I ha funcionat. L’aposta ha resultat un bàlsam a l’hora de superar la pandèmia i reposicionar Eivissa en un segment com el sol i platja, que ja està saturadíssim.

I, ara, trobau casa on viure

Però totes les medecines tenen efectes secundaris. A Eivissa, les necessitats d’habitatge no han estat planificades amb la mateixa eficàcia que la marca turística. Fa l’efecte que no han estat en absolut planificades. Mentre les immobiliàries, les discoteques i alguns hotels viuen una era daurada, el personal que hi ha de treballar ho té molt difícil per accedir a un habitatge. Un pis de 60 metres quadrats pot anar-se’n fàcilment als 1.600-1.800 euros mensuals. Una xifra que equival a la totalitat del salari mitjà. Molts propietaris s’estimen més llogar a turistes i es reserven els habitatges. És així que en els darrers anys s’han multiplicat a Eivissa els poblats de barraques, alguns amb centenars d’habitants. A l’assentament de Can Rova, desallotjat el juliol del 2025, hi van arribar a viure 300 persones en 90 infrahabitatges; després de fer-los fora, els serveis municipals van retirar 900 tones de residus. Es va començar a parlar de l’Eivissa de les barraques en lloc de l’Eivissa del glamur.

Mala cosa. Enguany les excavadores ja estaven preparades. A l’abril, abans de començar la temporada, l’Ajuntament d’Eivissa va executar el desallotjament del poblat de la Joveria, amb 120 habitants, i del de Can Misses, amb 80 persones. La consigna ha estat clara: evitar com sigui que es tornin a formar grans concentracions de barraques. El departament de Benestar Social de l’Ajuntament d’Eivissa ha assegurat que no hi ha més desallotjaments judicials previstos, però fa uns dies una vintena de caravanes prop dels antics assentaments han rebut la notificació que han d’abandonar la zona. En un bosc prop del nucli urbà de Sant Antoni, aquesta setmana la Policia Local ha fet servir un dron per localitzar tres petits assentaments formats per tendes de campanya. Només són casos dels darrers set dies.

“Els desallotjats a alguna banda han d’anar”, opina el coordinador de Càritas a Eivissa, Gustavo Gómez. “Si els fan fora sense oferir-los cap alternativa, s’hauran de cercar la vida”. Als menjadors socials de l’entitat continua arribant-hi gent que viu en infrahabitatges. I al centre d’acollida que té Càritas, destinat només a dones i infants, estan al 100% d’ocupació; allà han acabat algunes de les darreres famílies desallotjades. La pobresa ja no és només cosa de gent que no treballa. “Ara tenim el menjador social ple durant tot l’any; abans durant l’estiu sempre baixava”, explica Gómez. “Vol dir que la gent té necessitats encara que tingui feina, normalment perquè el lloguer es menja una part important dels seus ingressos”.

Els salaris normals ja no poden pagar l’elevat nivell de vida eivissenc. Però la vida sempre s’obre pas. Recentment, al centre d’acollida de Càritas s’ha produït un ingrés segons un mètode poc habitual, una nova usuària que es diu Ailani: és nina, té només tres setmanes i ha nascut al mateix centre. Potser algun dia sa mare li explicarà les circumstàncies en les quals va néixer. La mare d’Ailani és una immigrant colombiana. “Però la nina és eivissenca”, remarca el coordinador de Càritas.