D’Elx a Manacor: El curiós viatge d’anada i tornada de les palmes del Ram

PalmaLa jardineria ha marcat la vida de la família Navarro. Originari d’Elx, Antonio Navarro Macià va rebre l’any 1910 un dels encàrrecs que marcaria la seva vida i que el va obligar a traslladar-se a Mallorca. Aquell va ser l’any en què l’Ajuntament de Palma va decidir, a contrarellotge, activar de manera definitiva la construcció del passeig de Sagrera amb la finalitat de potenciar el traçat que duu a la Llotja, tot coincidint amb la celebració de l’Exposició de Productes Balears, a principi del segle XX.

La intenció, ja projectada el 1903, era la creació d’un bulevard que unís el traçat proper als jardins de la Seu i l’obra magna de l’arquitecte Guillem Sagrera, i hi va utilitzar el simbolisme de la palmera, ja present tant a l’esplanada de la plaça de la Llotja com a les columnes helicoïdals de l’interior de l’edifici medieval.

Així que el Consistori va decidir cridar un expert de la ciutat amb més palmeres d’Europa. “És curiós com tres generacions de la mateixa família ens hem encarregat dels tres trams en què s’ha anat construint el passeig al llarg dels anys”, explica Antonio Navarro (Manacor, 1972), net del primer i fill de Felipe Navarro, que després també seria contractat per subministrar i sembrar les 118 palmeres que es varen col·locar en estrenar el passeig Marítim, el 1958. “Embarcades al port d’Alacant, cadascuna va costar 1.200 pessetes, més les 125.000 de transport”, afegeix Antonio, que de petit va desfer el camí del seu padrí i va tornar a fixar la residència a Elx.

I què té a veure això amb la Setmana Santa? Fàcil: les palmeres datileres i la professió familiar, sempre barrejada amb l’artesania, han fet que al llarg de tot aquest temps el manacorí emigrat hagi tornat cada any a l’illa per vendre un dels productes elaborats més demanats i especials de l’arbre: les palmes, peces fetes a mà que aquest diumenge duran nins i famílies a la benedicció del Diumenge del Ram, l’inici de la Setmana Santa. Una artesania que comença per triar les palmes centrals de cada palmera, aquelles que per estar ‘amagades’ darrere d’altres “no han pogut fer la fotosíntesi i queden més blanquinoses”. Un procés de tria que acte seguit continua amb el rentat de les impureses. El moment en què les fulles són submergides 24 hores en aigua amb clor, amb la finalitat d’obtenir un producte encara més clar; que tot seguit es posa a assecar en cambres estancs amb sofre. Un procés que sol iniciar-se al setembre, “quan el sol i la calor no són tan forts”.

L’empresa familiar d’Antonio Navarro fa dècades que distribueix i ven palmes treballades amb distints graus de profusió per tota l’illa: des de Pollença fins a Manacor, on cada any lloga durant dues setmanes un local a l’avinguda del Tren, on va venent palmes d’espiga (les més senzilles), les de dues bolles, les de quatre estrelles, les llises i llises amb dibuix, aplics i altres d'especials que duen els noms de qui varen iniciar el model Sara o Noelia.

“Fora del Diumenge del Ram és complicat vendre-les. Algunes vegades ens en demanen per a passos, per al Rocío o per a aplics o casaments a Elx, on aquesta artesania està més assentada”, assenyala Natalia Morán, que ajuda durant uns dies Antonio al local obert a Manacor. “Ara s’ha de treballar el doble per guanyar la meitat”, conclou Navarro en ser demanar sobre les vendes: “Ens mantenim, però perquè també feim feina d’altres coses. Cada any és una mica menys…”.

D’Elx, amb amor

També a Manacor, Pedro Llinàs Peric i el seu fill gran, Pedro José, venen les darreres palmes que els queden a un trast llogat de la plaça de les Verdures, al centre de la ciutat. Fa dues setmanes que desplacen fins aquí el seu quarter general, normalment instal·lat a ca seva, al carrer de la Creu, número 11.

“Fa un mes que treballam nit i dia perquè ningú aquí quedi sense, perquè es noti que és Setmana Santa”, diu Peric, mentre recorda que la seva destresa amb aquesta matèria primera prové de quan, de jove, “vaig enamorar una al·lota d’Elx, que em va ensenyar com es feien per si en algun moment ho necessitava per viure”, explica divertit als seus 91 anys.

“Tota la vida hem treballat la palma. És una tradició que em van ensenyar i que jo he intentat transmetre als meus fills, perquè crec que ja és una tradició mallorquina i que no l’hem de deixar perdre”, reclama amb diversos models a ambdues mans i mentre comenta com s’escullen les fulles de la palmera i quin és el procés de tractament, fins a arribar al resultat definitiu.