Maria Beltran i la doble infàmia: dona de roig i de xueta

PalmaMaria Beltran Campomar de can Bibí sortí de ca seva al carrer Major de Pollença i enfilà cap al convent del Roser. Era gairebé migdia del 15 de febrer de 1939 i la guerra estava a punt d'acabar. Però Maria no pensava en això, en aquell moment, sinó que intentava recordar exactament què havia declarat feia quinze dies quan el comandant de la Guàrdia Civil de Pollença l'havia interrogada sobre una suposada reunió clandestina per la qual havia estat denunciada amb quatre dones més.

Per mitjà de denúncia anònima, el sergent Martí Socias havia estat informat que, el passat 26 de gener, cinc dones s'havien reunit en una casa per comentar l'avenç de les tropes nacionals sobre Barcelona i havien dit que tres batallons nacionals havien estat copats. La casa de la reunió era la de Joanaina Cabrer Rellotgera –vídua del regidor de l'esquerra més radical Tomeu del Lloquet, que havia estat assassinat el 36– i totes les acusades tenien en comú que eren familiars d'algun home d'esquerres.

El comandant del destacament pollencí les havia interrogat una darrera l'altra i per les contradiccions i la ideologia política que els suposava va considerar que la visita que havien fet a Joanaina Cabrer no era, tal com havien declarat, només per anar a cercar feina –ja que la Rellotgera era l'encarregada de distribuir llana per confeccionar jerseis–, sinó que el seu objectiu era comentar el desenvolupament de la guerra i escampar rumors entre els elements d'esquerres. Per aquest motiu, Martí Socias havia elevat la denúncia davant el governador civil i l'auditor de guerra havia decidit instruir causa sumaríssima contra elles.

Maria Beltran arribà al convent –on la Guàrdia Civil de Pollença tenia el destacament– amb un nus a l'estómac perquè l'havien citada legalment per tornar a declarar, però ara davant un jutge instructor: el tinent d'Infanteria Gabriel Llaneras. N'hi havia que per acusacions menys directes estaven complint llargues condemnes de presó i ella, que tenia dos nins, ja tenia l'home tancat.

El seu marit, en Joan Cortès Bibí, havia estat secretari d'Esquerra Republicana de Pollença durant la República i era amic del diputat a Corts Francesc Carreres. Comerciant i amb una posició acomodada, es dedicava a comprar ous, conills i gallines a gran part dels pagesos locals, per exportar a Barcelona. També havia aconseguit la concessió per explotar la línia d'autocars entre Pollença i el Port, fent així la competència a la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca, que havian tingut l'exclusiva fins llavors. I amb el seu germà Josep, també afiliat a Esquerra Republicana i home de confiança a Pollença del contrabandista Josep Garau, tenien un vaixell de tres pals amb què importaven diferents productes que després distribuïen per les botigues de la zona.

Possiblement així s'explicava millor el motiu pel qual els dos germans, que representaven una esquerra molt moderada i burgesa, i que poca participació possible havien tingut en els actes de resistència al cop d'estat –de fet, Josep Bibí era coix i necessitava dues crosses per caminar– haguéssin rebut acusacions molt comprometedores de personatges tan influents com el comerciant Joan Bou (veí dels Bibí) o el pagès de Ternelles Guillem Ochogavía, representant al municipi del contrabandista Joan March. Però, a més de les divergències ideològiques, la traïció de classe i els interessos econòmics enfrontats, si faltava algun motiu més per rebre odi, els Bibí el tenien: eren xuetes.

Maria, mentre la feien esperar a un racó fins que el jutge la cridàs, encara es recordava amb amargra de la primera vegada que, ja casada, va sentir això de 'xueta'. I deia amb incredulitat: “pero ¿y esto qué es?”. Perquè Maria, tot i ser de Palma, quan es va casar –molt joveneta– només sabia parlar en castellà i no havia sentit res mai de xuetes, ja que havia passat la major part de la seva infantesa i adolescència internada en un col·legi de Madrid.

El seu pare, l'inquer Llorenç Beltran Oliver era director, compositor i músic de primera classe del Regiment d'Infanteria de Palma n. 61. Quan Maria i els seus dos germans encara eren petits, va morir fulminat d'un infart enmig del pati del quarter del Carme quan assajaven una marxa fúnebre del compositor Baltasar Moyà que havien de tocar a la processó del Dijous Sant. Per aquest motiu, Maria va ser enviada al Col·legi per a Òrfenes d'Infanteria a Aranjuez i els seus germans a Toledo, on es formaren com a militars. Maria no tornà a Mallorca fins molts anys després, amb el títol de mestra, però mai va arribar a exercir, ja que molt poc després del seu retorn en una visita a uns amics que tenien casa a Pollença, va conèixer en Joan i es varen casar. Ella no en sabia res, de xuetes i quan es va adonar que la seva família patia tal menyspreu injustificat (abans que no se li sumàs també l'estigma de rojos) no hi podia donar passada.

Asseguda al banquet on la feien esperar, Maria va acabar de posar en ordre les idees sobre què havia de dir al jutge: diria que aquell matí del 26 de gener havia anat a ca la Rellotgera a cercar llana per poder fer feina; que allà asseguda davant la façana de la casa hi havia la madona amb na Joana Aina Torrandell; que un pic tingué la llana se n'havia anat tot d'una i que mentre ella hi va ser no es va parlar per res sobre el Movimiento. Si el jutge li demanava per la seva ideologia política -que de manera poc creïble la Guàrdia Civil considerava “extremista de izquierdas”- diria que no havia format part de cap partit i que no havia votat mai.

Els seus pensaments quedaren interromputs quan va sentir que la cridaven i, mentre intentava dominar els nervis, una idea li ballava pel cap: que si se'n sortia d'aquella se n'havia de tornar cap a Palma tot d'una. El poble era clarament un territori hostil i tanmateix ja els ho havien pres tot. No els havia bastat amb haver empresonat i condemnat a 30 anys de presó el seu home, haver-los desmantellat els negocis i requisat tot el que hi havia, que ara l'havien denunciat també a ella. A Palma, a ca sa mare, estaria a prop de Can Mir i a més, els seus germans, militars de carrera i ara oficials de l'exèrcit nacional, sovint estaven encarregats de la guàrdia de la presó i qualque pic passaven el nin més gran a la zona de cuina perquè veiés son pare.

Declarà i la deixaren partir, però Maria Beltran de can Bibí, ja tornant cap a ca seva i procurant no topar- se amb el veí –que era un dels acusadors del seu home–, no sabia com continuaria la història. No sabia que la seva causa quedaria sobreseguda per manca de proves i per l'absurd que era la idea d'una suposada reunió clandestina que es feia a ple dia i enmig del carrer. Però quedava –i això era part de l'estratègia– la por al cos, el missatge que estaven vigilades en tot moment i que baldament –algunes– no haguessin pres part activa en política, haurien de carregar sempre amb l'estigma de roges. Tampoc sabia que Joan Bibí després de més de cinc anys de presó i haver enviat una infinitat de cartes, postals i dibuixos –entre ells la famosa vista interior de Can Mir–, amb una reducció de pena acabaria sortint en llibertat condicional. Hauria estat el moment de mirar de començar una vida nova en un lloc distint, però com que els nins volien tornar a Pollença en Joan digué: “Maria, em sap molt de greu, però t'he de fer el contrari, jo també vull tornar a viure a Pollença, vull conviure amb els que em varen tancar, perquè no vull que aquests dos al·lots tinguin ni odi ni enveja a ningú”. I bé fos fruit del tarannà personal d'en Bibí, o bé una racionalització de la por, el fet és que Maria Beltran hagué de tornar a Pollença a afrontar la dura postguerra.