Maó contra Ciutadella: història de dues ciutats

PalmaEn bona mesura, la història de Menorca és la Història de dues ciutats –títol d’una novel·la de Charles Dickens–, Maó i Ciutadella, una rivalitat que ha suposat –potser encara suposa– un factor de relleu en la trajectòria illenca. Ara fa tres segles, el febrer del 1722, sota la dominació britànica, el cèlebre governador Richard Kane va ordenar el trasllat dels tribunals de Ciutadella a Maó, cosa que convertí aquesta ciutat, de fet, en la nova capital.

Les separa, assenyala l’escriptor Carlos Garrido, “una llarga querella històrica, concretada en dues maneres diferenciades de viure la insularitat (...) Són dos pols oposats. Ciutadella, senyorial i amb molt de regust medieval. Maó, burgesa (...). Així com Ciutadella era la ciutat de les ombres, Maó ho és del blanc i de la llum”.

A totes dues, afegeix Garrido, se’ls atribueix un origen cartaginès. “Sota els fonaments d’una població talaiòtica” s’hi hauria establert Jamma, “la Ciutat de Ponent”, després Jammona amb els romans, Medina Menurka amb el domini musulmà i definitivament Ciutadella. Magona hauria rebut el seu nom de Magó, germà d’Anníbal –el suposat balear de naixement i fill il·lustre de Palma–, essent Municipi Flavianum Magontanum al període romà, Port Mahon amb els britànics i Maó a l’actualitat.

Les disputes entre totes dues es remunten, com a mínim, a l’any 418 –encara a l’Imperi Romà–, quan cristians de Iamona –Ciutadella–, dirigits pel seu bisbe, Sever, i enardits per l’arribada de les relíquies de Sant Esteve, es dirigiren a Magona –Maó–, governada per l’hebreu Teodor, destruïren la sinagoga i aconseguiren la conversió dels jueus. Miraculosa, segons la carta escrita pel mateix Sever. Forçada, de fet.

Ciutadella, explica l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, va veure consagrada la seva capitalitat al període islàmic, amb el nom de Madina al Jazira, la Ciutat de l’Illa –de la mateixa manera que Ciutat, a Mallorca, i Vila, a Eivissa. “A l’emplaçament de Maó” ja no hi havia cap població, “sinó únicament un castell”, per la reculada que havia patit la vida urbana.

La conquesta per Alfons el Franc i la incorporació primer al Regne de Mallorca i després a la Corona d’Aragó no n’alteraren el protagonisme: “Menorca quedava constituïda com una sola universitat –aleshores òrgan de govern, no entitat acadèmica–, amb seu a Ciutadella i jurisdicció sobre tot el territori insular (...) El batle –autoritat judicial– de Ciutadella (...) tenia jurisdicció sobre tota l’illa”. Amb Jaume II de Mallorca, s’estableix que tots els consellers siguin ciutadellencs. Era també la seu del paborde, la màxima autoritat eclesiàstica –a manca d’un bisbe. 

La guerra canvia el centre de gravetat

La Universitat –equivalent a l’Ajuntament actual– de Maó, afegeix Casasnovas, no és citada fins al 1365. Juntament amb les del Mercadal i Castell de Santa Àgueda, aquestes eren les tres universitats foranes; com la Part Forana mallorquina, durien a terme una llarga pugna amb la capital. “La particularitat de Menorca és que ací es començava a perfilar una bipolaritat entre Ciutadella i Maó. Seria (...) la que lideraria la protesta”. Tant és així que, entre el 1462 i el 1472, en la revolta contra el rei Joan II, Maó fou el reducte dels rebels, i Ciutadella, dels fidels al monarca.

Arran de l’assalt a Maó pel corsari Barba-rossa (1535) i de l’encara més greu dels turcs a Ciutadella, ‘sa Desgràcia’ (1558), la fortificació de Menorca i, sobretot, la construcció de la superba fortalesa de Sant Felip, a la banda maonesa, farien bascular el centre de gravetat. Com que la capital estava en ruïnes, relata Casasnovas, el governador Joan de Cardona “passà a residir a Maó” temporalment, cosa que causà la indignació dels jurats –regidors– ciutadellencs, que “protestaren reiteradament davant el rei”. Els maonesos, per la seva banda, “pretengueren que la seva vila es convertís en la capital”. 

Els conflictes que recull l’historiador menorquí són interminables. L’oligarquia ciutadellenca “utilitzava els fons comuns de l’illa per finançar la seva universitat particular”. Quan Ferreries volgué erigir-se en municipi, “els ciutadellencs veieren darrere aquesta petició la mà de la Universitat de Maó i s’hi oposaren amb totes les seves forces”. La crisi generalitzada –pesta inclosa– del segle XVII perjudicà, sobretot, Ciutadella, “mentre que a Maó l’activitat es mantenia i àdhuc augmentava”, gràcies a “l’estructura social i econòmica més igualitària”, “una important classe mitjana” i la seva rellevància militar, per Sant Felip, l’alcaid del qual arribaria a situar-se “per sobre del governador resident a Ciutadella”. 

Entre els anys 1601 i 1660, narra Casasnovas, es lliurà la guerra –sense sang– per la supremacia. Maó la inicià amb reivindicacions aparentment superficials: “tractaments honorífics”, “un macer” i “insígnies per als síndics”, els seus regidors. D’aquí es passà a reclamacions més serioses: que “les propietats dels absentistes ciutadellencs aportassin els impostos als municipis corresponents, i no a Ciutadella”. El 1641, “el rei sentenciava a favor de Maó, que s’alliberava així de la tutela de Ciutadella”, mentre que la resta de municipis no acabaven de constatar les bondats del canvi: “Els alaiorencs començaven a adonar-se que havien sortit del centralisme ciutadellenc per caure dins l’òrbita de Maó”. La Concòrdia General, al convent del Toro –“elegit com a camp neutral”– representà “la liquidació de l’hegemonia de Ciutadella”.  

El governador britànic Richard Kane jugà “la carta de trencar el front unitari insular”, indica l’investigador Josep Maria Quintana. Es allò tan conegut del “divideix i venceràs”. El febrer del 1722 ordenava el trasllat dels tribunals de Ciutadella a Maó, d’altra banda una mesura coherent, ja que la residència de Kane era a Sant Felip. Ciutadella deixava de ser la capital i ja no ho tornaria a ser.

Millor la Diputació mallorquina que no Maó

Kane, afegeix Quintana, va aprofitar aquesta rivalitat quan es plantejà la restauració del bisbat de Menorca –que afavoria l’ocupació britànica, en trencar-se la dependència de Mallorca, sota domini de Madrid–: els jurats maonesos s’hi mostraren favorables confiant que Maó fos la seva seu, no així els de Ciutadella. En tornar Menorca al govern espanyol, narra Casasnovas, es reviscolà la pugna, i en sortí guanyadora Ciutadella; a més, amb un bisbe ciutadellenc, Antoni Vila. Encara intentaria Maó un tercer pic ser residència del bisbe, a mitjan XIX, sense èxit. 

La superioritat maonesa, per població i activitat econòmica, resulta indiscutible mentre el seu port serví de motor comercial. Ciutadella, registra Casasnovas, passà de 4.580 habitants el 1713 a 7.201 el 1815, és a dir, un creixement d’un 57%, mentre que Maó se situava en els mateixos 4.580 el 1723 i en 14.200 el 1815, un 210% més. A començament del XIX, més de la meitat dels menorquins vivien al terme de Maó. El 1810, una forta multa de 50.000 duros fou imposada a Alaior, es Mercadal i Maó –que no l’acabaren de pagar fins al 1834–, per una revolta deguda a l’escassesa de queviures, mentre que Ciutadella es lliurà del càstig.   

La pèrdua de protagonisme del port de Maó va repercutir de manera desfavorable en el conjunt de Menorca, amb l’onada migratòria que es va produir des del 1830, de manera significativa cap a Algèria, aleshores colònia francesa. Tanmateix, tots els illencs seran coneguts en el seu conjunt a la seva nova pàtria com a ‘maonesos’, bona prova del pes que Port Maó havia arribat a adquirir.

La dualitat entre totes dues ciutats es manifestava, de vegades, de curioses maneres. En visitar Menorca Isabel II el 1860, relata Casasnovas, desembarcà a Ciutadella. Però les autoritats l’esperaven a Maó, així que “la rebuda fou improvisada”. El liberalisme de l’època connectava amb la burgesia maonesa, però “era molt més feble” a Ciutadella, “la capital eclesiàstica on l’aristocràcia terratinent tenia un gran poder polític”. En esclatar la revolució ‘Gloriosa’ que enderrocà la sobirana, el 1868, es crearen dues juntes ‘de salvació i govern’: una a Maó, una altra a Ciutadella.

Encara apunta Casasnovas que al franquisme, quan es plantejà el 1964 la possibilitat d’un capítol –consell– propi per a Menorca, la qüestionaren els ciutadellencs, “que preferien estar subjectes a l’absorbent Diputació controlada des de Mallorca que no pensar en la simple possibilitat de dependre d’una institució que podia estar controlada per Maó”. No n’hi hauria, d’òrgan de govern comú a Menorca, fins al restabliment de la democràcia. 

La filòloga Josefina Salord, bona coneixedora de totes dues, conclou que “Menorca té la sort de disposar de dues ciutats històricament complementàries: la menestral i noble Ciutadella i la burgesa Maó. Amb aires italianitzants la primera i neoclàssics la segona, atreuen per la seva diversitat i dinamisme. Enrere les rivalitats nascudes el segle XVIII colonial, totes dues han enriquit el patrimoni cultural i lingüístic, des dels il·lustrats com Joan Ramis i Antoni Febrer fins a Francesc de B. Moll”.