“El meu maltractador deia als nostres fills que era culpa meva”

Palma / BarcelonaEva es va establir a Mallorca amb la seva parella i dos dels seus tres fills després d’aconseguir divorciar-se de l’home que la va maltractar durant més de 20 anys. “He estat maltractada des del principi i no me n’adonava. Però les coses varen començar a anar fatal quan ell va perdre la feina”, explica. El pitjor moment arribà l’any passat, amb un assetjament continu. “Vaig trobar feina en una fàbrica i vaig ascendir. I ell va començar a dir que era perquè em tirava algú”. Els nins quedaren tancats al cercle de violència del seu pare. “El meu maltractador deia als nostres fills que era culpa meva”.

Aquest és un dels quatre testimonis de dones amb fills -una dona balear i tres de catalanes- que han patit la violència masclista i amb qui l’ARA Balears ha pogut parlar.

Tota la vida d’Eva estava sota el control del seu marit. “Si tardava cinc minuts més a tornar a casa de la feina, li havia d’explicar que era perquè havia anat al bany o m’havia trobat amb un embós. Em justificava per tot”, conta. Ell va començar a espiar-la a la feina, li va col·locar un telèfon al cotxe per gravar-la, li controlava les factures del mòbil i va instal·lar una càmera dins casa.

Després d’una forta discussió i una agressió, Eva el va denunciar, va demanar-ne el divorci i aconseguí que ell se n’anàs de casa, encara que no per gaire temps. “Una nit, a les quatre de la matinada, em vaig despertar de cop i el vaig veure observant-me des de la porta de l’habitació. Encara se’m posen els pèls de punta quan ho pens”.

Els fills varen ser el factor clau perquè Eva tornàs a denunciar-lo després d’un intent d’agressió física al carrer. “Prenia cafè amb una amiga i vaig apagar el mòbil. Ell va ficar els meus dos fills petits al cotxe i em va cercar durant hores”, diu. “Quan em trobaren i intentà agafar-me del coll, el més menut va venir al meu darrere plorant i va demanar al seu pare que s’aturàs”. Després arribaren els incompliments de les ordres d’allunyament. “Un vespre, va arribar fins a la porta de casa i va deixar una carta i un ram de flors damunt el meu cotxe. Tots ens vàrem espantar molt”. Una nova denúncia el portà sis mesos a la presó. Als jutjats, el maltractador quedà retratat quan va dir al jutge que Eva “era la seva dona i que ningú no li havia de dir com reconquerir-la”.

Les reaccions dels fills a la violència que han patit la seva mare i ells han estat molt diferents. La major, que ja té 22 anys, “evita afrontar el que ha passat”. El mitjà, que llavors tenia 16 anys, “va passar de ser un al·lot retret a madurar de cop”. “Intentava parlar amb el seu pare i fer-li raonar”. I el petit, que ara té 9 anys, és “qui ho ha passat pitjor i qui menys eines té per expressar-se”.

Aquesta supervivent ara lluita contra el maltractament econòmic, ja que el seu exmarit utilitza la manutenció dels menors com a arma en contra d’ella. També té por de dur el petit amb el pare, que té dret a visites cada dos mesos. “I si no me’l torna?”, demana. Eva reclama més ajuda perquè els infants superin la violència. “Tenen dret que els escoltin i, malgrat que les mares intuïm coses, han de tenir ajuda professional”, diu. “Un dia, el meu petit va pegar al ca perquè s’havia fet pipí a casa. I em va dir que el renyava com el seu papà ho feia amb mi. Els nins han de saber que això no està bé”.

Viure amagada amb els fills

“No saps netejar ni cuinar. No serveixes per a res”. Són insults de l’agressor de Mercè, la seva exparella. “Els meus fills els repetien i no em deien mare, m’anomenaven pel meu nom”, recorda. La violència masclista que pateixen les dones que tenen fills afecta les criatures, que també reben cops físics i arrosseguen seqüeles psicològiques.

Mercè és un nom fictici per protegir-ne la identitat. Després que els veïns avisassin els Mossos fa més d’un any pels cops i els crits que sentien, Mercè -que estava embarassada- i els dos fills passaren 15 dies en una comissaria -per la seva seguretat- fins que els pogueren oferir un pis d’urgència en què havien de passar un màxim de dues setmanes, que es convertiren en dos mesos.

Posteriorment varen anar a una casa d’acollida gestionada, on varen conviure un any amb altres dones i fills que també havien patit la violència masclista. Tots els canvis de domicili els va fer per amagar-se del maltractador. “Quan vàrem arribar a la casa no teníem una relació de mare i fills”, recorda Mercè, qui havia perdut l’autoritat sobre els seus fills, que repetien el model de l’agressor a l’hora de dirigir-s’hi. Ell no la deixava sortir de casa, ni telefonar, ni posar-se la roba que volia. A la casa d’acollida varen poder reconstruir el vincle. “Ara he recuperat la relació amb els fills, però no vull haver de tornar a canviar de vida per l’agressor”, assegura Mercè.

Tensió per la custòdia

Vera, de 34 anys, té la custòdia del seu fill de quatre anys, però no la pàtria potestat. La comparteix amb el pare, que, segons va dictar el jutge, pot veure el seu fill cada dos caps de setmana en horari diürn. L’home no sempre es presenta a les visites i acostuma a pagar la pensió exhaurint el darrer dia de termini. “El pare objectiva el fill per afectar el meu dia a dia”, assegura Vera, qui afegeix que això genera “un joc d’estratègia molt cansat”. Ho exemplifica amb el passaport del nin: ella ha posat facilitats perquè en tingui, però l’home només cerca excuses per no sol·licitar el document.

Vera i el seu fill varen patir violència masclista quan el nin tenia pocs mesos. L’home va arribar a bolcar el cotxet de l’infant. Després de denunciar-lo, desaparegué. Quan el jutge va fixar les visites de cap de setmana, les primeres trobades no varen ser fàcils per a Vera i el nin: “No es preveia la protecció del menor perquè les visites no es feien en un punt de trobada [en espais sota la supervisió d’educadors]”.

Cops i insults als infants

Odilia, de 50 anys, va denunciar l’exparella fa tres anys, quan va estar a punt de tirar-la pel balcó d’un cinquè. “M’havia pegat molt i no sé per què aguantava”, recorda. No l’havia denunciat abans perquè l’amenaçava. L’home també havia pegat o insultat els dos fills, que ara tenen 12 i 7 anys. Tot i que hi ha una llei per protegir les dones, no n’hi ha cap d’específica per als fills.

Davant la situació de violència, els nins sempre la varen defensar i Odilia diu que ara no volen veure el pare. La mare i els nins han rebut suport psicològic de la Creu Roja. El jutge va dictar que l’home havia de passar una pensió i havia d’assistir a unes visites amb els nins en un punt de trobada, malgrat que mai ha passat els diners de la pensió ni s’ha presentat a les trobades.

La custòdia i la pàtria potestat dels fills ara són exclusives d’Odilia. “Encara tenc por, però la prioritat són els nins”, assegura. Amb el nou projecte vital, que va comportar un trasllat de domicili, també ha canviat de feina i ara fa de monitora: “Era la meva il·lusió”.