FILOSOFIA

La lluita antifeixista

Una onada neofeixista recorre Europa, i el 10-N ha acabat de confirmar la força i magnitud que ha adquirit la ultradreta també a l’estat espanyol

Una onada neofeixista recorre Europa. El 10-N ha acabat de confirmar la força i magnitud que ha adquirit la ultradreta també a l’estat espanyol. Els resultats electorals han donat visibilitat a una ideologia que ha sabut superar els complexos i la impopularitat que limitaven la seva expansió i aprofitar la crisi de la democràcia i les institucions per anar conquerint espais públics de representació a través de les oportunitats que li ha proporcionat el mateix joc democràtic. L’avanç assolit pel feixisme no per esperat deixa de ser preocupant. L’escenari polític situa els demòcrates davant d’un repte ambiciós, de llarg recorregut, consistent a combatre el feixisme i les seves bases teòriques i socials.

Qualsevol lluita contra el feixisme comença amb la voluntat de comprendre les causes que expliquen la seva existència. El feixisme europeu ha anat prosperant a l’ombra de l’anticomunisme i el neoliberalisme. El malestar de la globalització ha provocat un clima de frustració individual i social que han sabut canalitzar els partits d’extrema dreta en benefici propi. Les polítiques neoliberals han acabat contagiant també l’agenda dels partits d’esquerres i desmobilitzant-ne els votants. Es pot considerar que l’extrema dreta és el resultat del fracàs polític de l’esquerra i de la renúncia als ideals emancipadors. L’esquerra tampoc no ha sabut mantenir viva la memòria de la lluita antifeixista ni els seus símbols. Potser un dels exemples més recents de la despolitització dels símbols antifeixistes és la popularització de la cançó Bella Ciao com un producte musical de consum descontextualitzat del seu origen antifeixista. El neofeixisme ha actuat també dins l’àmbit privat, colonitzant culturalment les ments amb idees premodernes, i maneres de pensar i sentir patriòtiques, tancades i excloents. La desconfiança en les institucions democràtiques i els seus representants a causa de la corrupció generalitzada és un altre dels factors clau que expliquen l’avanç feixista.

Base social interclassista

És un error habitual atribuir el progrés de l’extrema dreta exclusivament al vot de les classes populars i la seva ignorància, incultura i manca d’educació. Cada vegada sembla més evident que el neofeixisme, a diferència del feixisme del segle XX, té una base social interclassista. El creixement feixista és inseparable també de l’acomodament de l’esquerra en una superioritat moral i intel·lectual que li ha impedit sovint pensar-se a si mateixa críticament i intervenir en els debats públics per neutralitzar el discurs de l’extrema dreta que banalitza el masclisme o inventa enemics externs i intoxicant l’opinió pública i predisposant-la en contra de l’emigració com a principal amenaça per al sosteniment de la sanitat o les pensions.

La gran visibilitat política adquirida per l’extrema dreta és sens dubte una oportunitat per impulsar una nova lluita antifeixista que hauria de proposar-se la mobilització permanent dels demòcrates, amb independència de la seva tendència política concreta. L’enemic quan es fa visible sempre és més fàcil de combatre. La lluita antifeixista també ha de partir d’una interpretació adequada de l’existència de la ultradreta i del seu caràcter estructural, que va més enllà de conjuntures històriques, aliances i estratègies polítiques equivocades. Potser ajudaria a avançar en la lluita antifeixista reconèixer que el feixisme no és una ideologia que es pugui vèncer definitivament, que sempre tindrà una certa projecció cap al futur, mentre hi hagi injustícies, desigualtats i malestar social. El feixisme té certs elements atemporals i eterns, que no es poden erradicar perquè tenen a veure amb valors, emocions i sentiments universals com l’individualisme, l’egoisme, la por, l’odi i el desencant que són característics de la naturalesa humana. La resposta a aquestes tendències naturals ha de ser l’educació emocional, aprendre a identificar i gestionar els propis sentiments i emocions i a resoldre els conflictes de manera dialogada i pacíficament. En aquesta lluita permanent contra el feixisme serà fonamental també recuperar l’esperança en un projecte polític emancipador, que lluiti contra les causes del malestar que produeix la globalització i contra la globalització econòmica mateixa, des d’una perspectiva ecologista, feminista i anticapitalista.

En la lluita antifeixista serà fonamental el combat ideològic. Per això és imprescindible recuperar les aportacions de pensadors antifeixistes com Umberto Eco i Hannah Arendt. Eco pot ser útil per identificar les característiques del feixisme contemporani, per observar els elements que fan prosperar el feixisme a les nostres societats, com el culte als valors tradicionals; el rebuig a la modernitat i les idees il·lustrades; l’enaltiment de l’acció en comptes de la reflexió; el rebuig al pensament crític; la defensa del racisme i el foment de la por de la diferència; l’exaltació d’una identitat social forta, basada en la xenofòbia i el patriotisme; el foment d’una retòrica binària amic-enemic; la defensa del militarisme i els valor de la lluita per l’existència; la defensa d’un populisme elitista o elitisme de les masses; el culte a l’heroisme i la mort; la repressió sexual i el masclisme; el desprestigi de la democràcia representativa i parlamentària; i l’empobriment del llenguatge i del lèxic.

Pensar críticament

Segons Arendt, els totalitarismes es desenvolupen a causa de la incapacitat de la població de pensar críticament i dur les pròpies reflexions més enllà dels prejudicis. Arendt assenyala que la deriva totalitària d’Alemanya no es va produir a causa del baix nivell cultural o la manca d’educació o intel·ligència de la població, sinó a causa de la pèrdua de la facultat de pensar més enllà dels prejudicis personals i les idees preconcebudes. D’acord amb Arendt, el combat contra el neofeixisme hauria d’actuar sobre la consciència individual per despertar en la ciutadania el pensament crític i l’interès i empatia per posar-se en el lloc de l’altre. D’altra banda, Arendt també és útil per cridar l’atenció sobre la tendència dels totalitarismes a introduir confusió en la distinció entre fets i ficció. Així, Arendt mostra que cal esforçar-se per lluitar contra la postveritat i distingir les mentides amb semblança de veritat.

En la lluita contra el feixisme, també és útil tenir present la paradoxa de la democràcia de Karl Popper, que recorda la debilitat intrínseca de la democràcia per impedir que un partit feixista guanyi unes eleccions i pugui abolir-la. La lliçó que es pot aprendre de Popper és que el feixisme no es pot combatre únicament amb vots, que s’ha de combatre quotidianament, recuperant la memòria antifeixista, alçant la veu contra les injustícies, combatent les causes del malestar humà i proporcionant progrés i benestar, abolint, en definitiva, les causes materials que fan possible el feixisme.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF