PalmaUn servidor també ha estat a Menorca aquest estiu: ja ho vaig dir a l’article de la setmana passada, però ho repetesc per si a algun lector li havia passat per alt i perquè és millor posar-ho aquí que a Instagram. La comparativa entre el model d’èxit menorquí i el model mallorquí/eivissenc en declivi s’ha convertit en tema de sobretaula, de conversa de cafè i de xarxa social: Menorca està de moda i és cool, Mallorca i Eivissa estan cremades, obsoletes, han quedat enrere. Aquest estiu, si heu anat a Menorca o hi sou, observareu que hi ha una gentada, però això sí, una gentada que, per dir-ho de qualque manera, s’acaramulla seguint un ordre. Trobareu poc turisme d’espardenya i quasi gens de gatera; aquestes modalitats ens estan reservades a mallorquins i eivissencs, que ens hi hem especialitzat.
Existeix bibliografia que explica molt ben explicada la diferència menorquina, com un parell de llibres recents de l’economista Guillem López-Casasnovas: Menorca i Eivissa. Dues illes, dos relats històrics i econòmics (a quatre mans amb l’historiador Miquel Àngel Casasnovas) i Relat de l’economia menorquina (a mitges amb el també economista Alfons Méndez Vidal), publicat fa ben poc. El primer llibre és de caire més acadèmic i aporta una gran quantitat de dades; el segon també conté dades, però té un to més lúdic, i explica l’economia menorquina com si fos un conte per a infants i adults. Fa uns dies, l’11 d’agost, Relat de l’economia menorquina es presentava a Ciutadella, a Can Saura, a càrrec dels autors i de l’enginyer Joaquim Coello. Uns dies abans, el 8, s’havia presentat també Menorca i Eivissa. Dues illes..., amb un col·loqui que va reunir López Casasnovas, Miquel Àngel Casasnovas, Joaquim Coello i Miquel Puig.
La desmesura
Si haguéssim de resumir la diferència menorquina de manera molt esquemàtica, potser ho podríem fer així: Menorca no està encara plena i els menorquins ja pensen que hi ha massa gent; Mallorca i Eivissa poden estar completament saturades i molts encara diran que no n’hi ha prou. Podríem dir que a Menorca saben veure quan basta; a Mallorca i a Eivissa, pel que sembla, ens costa una mica més.
Saber quan basta (del que sigui) és un concepte que va directament relacionat amb el seny, i que, en canvi, està renyit amb la cobdícia i la desmesura. I, per descomptat, saber quan basta és fonamental per poder dur una vida satisfactòria, sigui en el turisme o en qualsevol àmbit de la vida. Saber quan basta no consisteix a resignar-se amb menys del que un pot raonablement aconseguir, sinó a aprofitar bé allò que es té i no especular –o delirar– amb allò que no es té o que segurament no convé tenir.
Un exemple òptim d’aprofitar bé allò que es té l’ofereixen les Pedreres de s’Hostal, a Ciutadella, ara conegudes també com a Líthica (un parèntesi per recordar que Lítica, sense hac, és el títol d’una excel·lent novel·la de Lucia Pietrelli, i també de l’adaptació teatral i musical que actualment se’n pot veure, amb direcció escènica de Toti Fuster i amb l’actriu Mercè Sampietro com a protagonista). Líthica, amb hac, és el nom del recinte lúdic i cultural que s’ha creat en aquestes pedreres, i que s’ha convertit en poc temps en una visita de referència per a qualsevol persona que es mogui per Menorca, i també en un espai magnífic (allò que se’n diu un marc incomparable) per a concerts i representacions teatrals.
Paisatge de pedra excavada
Tanmateix, Líthica (que també és el nom de la fundació privada i sense ànim de lucre que gestiona el recinte) ofereix molt més, enllà de la seva monumental fotogènia. L’enorme paisatge de pedra excavada conté també un circuit botànic i un jardí medieval, així com un recorregut de laberints (el laberint dels vergers, el laberint mineral i el laberint vegetal) que haurien estat un llepadits per a Stanley Kubrick, quan va rodar La resplendor i va haver de menester construir un laberint perquè Jack Nicholson hi morís congelat, com un minotaure postmodern. Les possibilitats d’aquest indret com a plató cinematogràfic són evidents i tan enormes com els espais mateixos, més que més gràcies al valuós patrimoni que conté en forma d’espai esculpit: d’una banda hi ha el paisatge tallat a la roca pels trencadors de marès, que els responsables de Líthica tenen l’encert de considerar com una escultura en si mateixa. Per l’altra, hi ha les intervencions de land-art que hi podem contemplar, i que han anat a càrrec d’artistes com Núria Roman, Bárbara de Rueda, Laetitia Lara o Josu Larrañaga.
Líthica no tan sols és una bona idea sinó també un èxit, que contrasta amb la sort que han tingut a Mallorca moltes pedreres sense activitat, tapades amb capes i més capes de residus de tot tipus, sovint fortament contaminants. Les pedreres que continuen actives, per la seva banda, sovint duen a terme treballs que, per dir-ho suaument, no els pertoquen o no estan degudament organitzats. Amb Líthica tenim un exemple de com protegir, i a la vegada treure rendiment, a un patrimoni de primer ordre com les pedreres de marès, que per altra banda tenim magníficament descrit i explicat a un altre llibre de referència: Les pedreres de marès. Identitat oblidada del paisatge de Mallorca (Lleonard Muntaner Editor). Com deia la mateixa Catalina Salvà a l’entrevista que li va fer Cristina Ros en aquest diari: “Una pedrera de marès té alguna cosa de temple. Baixes dins la terra i et trobes dins un espai silenciós, màgic, amb una temperatura especial. S’hi atura el temps”. I, ben gestionada, s’hi pot fer cultura i diners, sense malmetre el paisatge. Aquesta seria, segurament, l’enigmàtica diferència menorquina.
