L’home que es va inventar l’illa de la calma

Palma‘L’illa de la calma’ ha estat una definició de Mallorca que ha tingut èxit i que, fins i tot, ha servit de reclam turístic. Aquesta denominació la va encunyar, el 1913, el pintor i escriptor català Santiago Rusiñol, al llibre del mateix títol. Hi oferia una visió idealitzada que també va estendre a Eivissa, sobre la qual va escriure L’illa blanca. Recordam Rusiñol quan es compleixen, aquest 2023, 100 anys de la seva darrera visita a Mallorca.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931) va ser, en paraules de Josep Pla, “un gran bohemi, un gran treballador i un home d’una distinció i una gràcia incomparables”. Pertanyia, segons recullen els seus biògrafs Jordi Ferrer i Nausica Solà, a “una família de l’alta burgesia catalana originària de Manlleu, dedicada a la manufactura tèxtil”. El seu destí era, com no, continuar el negoci familiar. Però “ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d’amagat”.

Rusiñol va passar llargues temporades a les Balears, al llarg de 30 anys. Del 25 de febrer del 1893 –en temporada baixa, diríem ara– data la seva primera visita a Mallorca, segons assenyala l’historiador de la literatura Pere Rosselló Bover. Havia vingut acompanyat d’uns amics. Si bé aquests tornaren a Barcelona el 8 de març, ell va quedar a l’illa fins al 2 de maig, “un període en què aprofità per pintar algunes teles i per entrar en contacte amb els intel·lectuals mallorquins. Havia començat el que seria un idil·li entre Mallorca i l’escriptor català que es perllongaria fins a la seva mort”, subratlla Rosselló.

Al 1901 correspon una de les estades més perllongades, amb la seva esposa i filla. Varen viure primer al Terreno, barri d’artistes per excel·lència de Palma, i després a Pollença. Entre el juliol i el novembre del 1903, va residir a Ciutat i a Sóller. El gener del 1904 tornava a Sóller, i entre el febrer i l’abril va estar a Valldemossa “i pintà paisatges de la serra de Tramuntana”, concreta Rosselló. Aquell juny tornava a Palma. “Encara va fer llargues estades a l’illa almenys durant els anys 1905, 1906, 1907, 1908, 1909, 1912 i 1919”, sobretot a Palma, Sóller i Valldemossa. La darrera visita data del 1923, fa un segle. “Sentí desitjos”, escriu el 1919, “d’adaptar per sempre la dolça peresa” mallorquina. Però va morir a Aranjuez, un dels seus altres escenaris predilectes, juntament amb Sitges.

Afirma l’estudiosa de la narrativa catalana Margarida Casacuberta que es va convertir “en un ídol per als mallorquins (...), que li reien totes les gràcies i tenien el privilegi d’assaborir la primícia de la seva pintura i de la seva literatura”. Afegeix Pla: “Tres dies després d’haver desembarcat, ja era l’amo. La simpatia de Rusiñol fou un misteri, una força inexplicable. A Palma produí efectes fulminants. Les criatures el seguien. La gent sortia al peu de la porta a veure’l passar. Tothom l’estimava. El nombre d’amics que arribà a voltar-lo fou dilatadíssim (…). Es passejava pel Born, sempre envoltat d’amics”. Entre els més propers, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomar.

Cantant de matinada amb Gabriel Alomar

A L’illa de la calma, l’autor dedica un capítol sencer al Cafè de la Pau de Palma –actual McDonald’s, segons Rosselló–, on era possible “fer la migdiada, o dormir tota la tarda i tot el vespre, si un vol, sense que ningú el desperti”. Ara bé: “A voltes hi ha un xic de brogit. Quan hi arriba el gran [Gabriel] Alomar (...) les seves idees subversives sonen sota les dues columnes com una bomba dintre una cripta”. Quan vivia al Terreno, Rusiñol, segons l’escriptor Lluís Fàbregas, va adoptar com a seu de les seves tertúlies Ca’s Capellà Sec, i allà el seguiren Alcover, Alomar, Oliver, i altres intel·lectuals com Llorenç Riber, Lluís Martí, Jeroni Amengual o Josep Tous i Ferrer.

El periodista Rafel Ramis Togores relata com era habitual trobar-se a Palma els estius, “en les primeres hores de la matinada”, amb “els empedreïts noctàmbuls” Santiago Rusiñol i Gabriel Alomar: “La conversa se sostenia (...) en to elevat, quan no s’improvisava un cor per interpretar cançons populars”. Tant que una nit va comparèixer la força pública, “manifestant que el governador havia donat tals ordres perquè els veïns de la zona s’havien queixat”. A la qual cosa va respondre Rusiñol que “la setmana que ve convidarem el governador i veuran vostès com canta amb nosaltres”.

L’anecdotari inesgotable de Rusiñol registra un altre episodi a Mallorca, en el qual, narra ell mateix, “uns homes emmascarats varen fer aturar la diligència” en què viatjava el futur ministre de la República Miguel Maura, fill d’Antoni Maura: “Els varen fer donar els diners (…). Sabem de cert, perquè els coneixem, que s’han retirat de l’atracament, donant-se a la vida privada”. Rosselló revela que els ‘atracadors’ eren Rusiñol mateix i un altre fill de Maura, Antonio, i que a la mateixa diligència hi viatjava el mecenes i col·leccionista Joan Sureda, home de la pintora Pilar Montaner.

L’illa de la calma, concreta Rosselló, va aparèixer per primera vegada “en forma d’articles a L’Esquella de la Torratxa”, el 1912. El llibre, una versió ampliada, es va publicar l’any següent. També del 1913 és el conjunt de textos L’illa blanca, dedicats a Eivissa, que va veure la llum al mateix setmanari català. El 1919, hi afegia una nova col·lecció d’articles, Des de Mallorca, a La Vanguardia.

Rosselló defineix l’‘illa de la calma’ com “una bella mentida”. En el sentit que, en part, Rusiñol veu a Mallorca allò que volia veure. Com l’Escola Mallorquina de poetes, es basa “en la idealització i, per tant, en la deformació del model real. Del mite de la ‘vida d’or’, que presenta la ruralia com un món perfecte, allunyat dels conflictes del món real, a l’elevació de la ‘calma’ –eufemisme que amaga els mots ‘apatia’ i ‘peresa’– a la categoria de virtut ‘nacional’, només hi ha una petita passa (…). En realitat”, afirma Pere Rosselló, la mítica ‘calma’ “és un recurs literari, encara que sigui evident que, a principis del segle XX, a casa nostra la vida transcorria menys agitada que en altres indrets”.

“Segueix-me”, inicia Rusiñol el llibre, “a una illa on sempre hi fa calma, on els homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules (…). Així que hagis desembarcat (...) t’entraran ganes de no fer res”. Al Born, a Palma, “sembla que tot sigui preparat per al noble exercici del seure”. A les botigues, tant els és de vendre o no. “Potser allò més calmós de l’illa i d’aquesta terra de la calma és el venturós port de Sóller”, culminació del dolce far niente, segons ell.

Els seus elogis de l’illa i dels illencs resulten hiperbòlics. A Mallorca no hi ha pobres. Tampoc “no hi ha crims ni hi ha robatoris” i “la guàrdia civil sols serveix per anar a les processons”. El palmesà és “elegant”, “reflexiu”, “bondadós”, “amable” i “senzill”. La feina dels pagesos “sembla que es vagi fent tota sola (…). La feina es fa sense esforç, com una funció de la vida”. En definitiva, Mallorca és “la més bella” de totes les illes.

“El primer propagandista de Mallorca”

En un pla secundari, treu el cap, de tant en tant, qualque crítica. Com quan es dol de l’enderrocament de les portes i murades de Palma i la destrucció d’elements arquitectònics, o la seva venda i trasllat a l’estranger. També fa referència a la incomprensible discriminació dels ‘xuetes’, descendents de jueus conversos, que, “segons males llengües (....), varen ofendre Nostre Senyor”.

No deixa de resultar xocant que, en publicar-se L’illa de la calma, un veritable panegíric de Mallorca, aixecàs “una certa polèmica”, com comenta Rosselló Bover. Una polèmica rere la qual, diu, “s’amagava la beneitura (o l’anticatalanisme) d’alguns mallorquins, que en el suau humor” de Rusiñol “havien volgut veure una burla despietada envers la nostra terra”. Joan Alcover, les tertúlies dels diumenges del qual freqüentava l’autor, va sortir en defensa del seu amic: el llibre “va suscitar entre nosaltres alguna sorda queixa, que no s’explica en mon concepte per la finor d’epidermis, sinó per no saber distingir entre la ironia amarga i la sal de la gràcia inofensiva que és el somriure de l’enamorament. Lluny de ser un greuge és una carícia, i si peca de qualque cosa, és d’un excés d’optimisme”.

“La prova”, afegia Alcover, “és que llegint el llibre, els que no coneixen Mallorca es senten atrets a ‘L’illa de la calma’ per una gran il·lusió”. En efecte. Rusiñol, afirma Ramis Togores, va ser “el primer propagandista de Mallorca”, gràcies als seus paisatges de l’illa, exposats a París. “Qui havia contribuït més que Santiago Rusiñol, a través de les seves pintures i també de la seva literatura, a potenciar la imatge turística de l’illa?”, es demana Casacuberta: “Quan Rusiñol va arribar a Mallorca (...) no sortia a cap [guia] Baedeker; ara, en canvi, el turisme es perfilava com la primera font de riquesa de l’illa”.

Com conclou Pere Rosselló, la importància del llibre “va més enllà del terreny literari i artístic, fins a arribar a les banalitzacions utilitzades per la indústria turística. Rusiñol va encunyar un tòpic que sobreviuria durant decennis (...) fins a l’arribada del turisme de masses dels anys 60”. Rusiñol havia inventat un concepte que havia fet fortuna. Quant a la suposada calma dels mallorquins, això ja és més opinable. Vosaltres què en trobau?