DIALÈCTIQUES SALVATGES

És inútil manifestar-se?

És emocionant veure com la gent de 15 i 16 anys qüestiona una manera de viure que ens durà a la derrota

Divendres de la setmana passada molta gent va sortir al carrer. La majoria eren molt joves i van decidir no anar a l’institut o sortir abans d’hora, amb permís o sense. És emocionant veure com la gent de 15 i 16 anys qüestiona una manera de viure que ens durà a la derrota. És emocionant perquè sabem de fa estona que, a vegades, quan una multitud d’estudiants s’organitza per protestar contra l’ establishment, acaben passant coses transformadores. Les escoles, els instituts, les universitats (mentre es resisteixin a convertir-se en empresa) són llocs privilegiats per denunciar el present, allà on aquest es torna invivible, i ho són perquè estan plens de futur, plens de possibilitats, plens del foc que pot encendre el debat públic.

Vivim una situació d’emergència climàtica. Fa estona que les veus expertes ens alerten que la nostra manera de viure, la manera com ens governen, ens farà desembocar en un col·lapse ambiental global. I estam en el temps de descompte per evitar-ho. Enmig de tota aquesta foscor que sembla quasi apocalíptica, milers de joves de tot el món han començat una revolta per defensar el seu futur. Han iniciat un conjunt de mobilitzacions a favor del planeta, mobilitzacions que intenten rompre la capa de normalitat que cobreix els perills, les misèries, els fems que envaeixen la mar i la vida arreu. Intenten desfer l’escepticisme immutable de tots aquells que s’encadenen a un present que es desploma. Estem davant una revolta que qüestiona veritats que fins ara eren intocables, veritats sobre les quals hem construït la nostra manera de viure.

Formes de llibertat

Michel Foucault, a les pàgines precioses d’ Inutile de se soulever?, diu que quan algú es revolta contra una situació intolerable, no necessita cap altra justificació. És com un esqueix que trenca el transcurs tranquil de la història, una aturada que qüestiona les llargues cadenes de raons que ens dona l’ statu quo. Precisament, d’un moment així, en què preferim el risc (de pronunciar les paraules que ens posaran en perill, de deixar buits els nostres llocs de feina, de sortir als carrers, de desobeir) a la certesa d’haver de continuar en silenci, neixen totes les formes de llibertat. Si les relacions de poder no són absolutament irreversibles és perquè més enllà de les acceptacions i els xantatges, més enllà de les violències i de les mentides, tenim la possibilitat de dur a terme experiències col·lectives que posen els poders al descobert. Tenim la possibilitat de la revolta.

Aquí arrela la importància de les mobilitzacions pel planeta: que són una amenaça per a la nostra manera de viure, una amenaça per a la manera que tenen de governar-nos. Basta que existeixin aquestes veus que incomoden (que prest rebran l’ordre d’estar en silenci), perquè tingui sentit escoltar-les i prestar atenció a allò que ens volen dir. Perquè tingui sentit sumar-nos al murmuri multitudinari que diu ‘no’. No al turisme massiu, no al plàstic, no a la manera de produir i de consumir que ha desfermat el capitalisme. No a les polítiques toves d’un govern que, mentre fa autopistes i cerca desesperat les estratègies per no perdre turisme, es posa un llaç verd i ens anima al reciclatge.

Ara és l’hora, des dels instituts de Secundària, des de les escoles, de donar suport als nostres alumnes, de prendre’ns la seva mobilització amb tota la seriositat que té. Els docents, la comunitat educativa, tenim una responsabilitat immensa, hem de ser el vent a les veles d’aquestes mobilitzacions d’estudiants.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF