Societat 26/03/2022

Cada horabaixa anava a l’estació d’Inca per si arribava el papà

Paris continua sent un dels centenars de cossos que encara queden enterrats en fosses o sense identificar a Mallorca

Sílvia Portell
4 min
Andreu Paris Martorell en l’única fotografia que en conserva la família.

PalmaAndreu Paris i Martorell va néixer a Inca l’any 1896. Era sabater, militant sindicalista de La Justícia i, des de ben jove, estava fortament compromès amb la classe treballadora. Fou un dels impulsors de l’agrupació socialista de la seva ciutat. 

L’any 1919, va ser detingut i empresonat després d’haver assaltat un tramvia en el qual es transportaven aliments. La seva intenció no era cap altra que poder repartir aquells queviures entre els més necessitats, en un moment en el qual els preus no feien més que pujar. Va estar sis mesos a la presó de Palma, fins que altres membres del sindicat en varen pagar la fiança. La rebuda de Paris a la seva Inca natal, la recolliren fins i tot els mitjans de l’època, ja que transcorregué enmig d’una multitud, amb flors i envoltat d’un ambient festiu. 

Tenia quatre germans i una germana, tots ells també molt compromesos amb la justícia social. Va casar-se amb Catalina Llompart i plegats varen tenir cinc fills. La darrera, la més petita, també de nom Catalina, va néixer el mes d’agost de 1936, just quan la filla més gran, Antònia, tenia 11 anys.

 La detenció

Aquells dies, ja eren molts els detinguts i empresonats després del cop d’estat de juliol del 1936. De fet, i veient com es desenvolupaven els esdeveniments, només deu dies després del naixement de la petita Catalina, tres dels germans Paris, el mateix Andreu, Miquel, Antoni i el seu cunyat Bernat Mateu, sabent que amb tota probabilitat serien detinguts, decidiren entregar-se a la Guàrdia Civil. Ho feren pensant que, si eren custodiats per la Benemèrita, s’aixecaria acta de l’arrest i no se’n perdria la pista. A més, entregant-se ells, evitaven que els falangistes es presentassin a casa seva i poguessin efectuar més detencions i prendre represàlies contra la seva família.

Els primers mesos d’arrest, els passaren a la presó de Sant Domingo d’Inca i, més tard, els traslladaren a la de Can Mir, a Palma.

Des d’aquell agost i fins març del 1937, la filla major d’Andreu Paris fou l’encarregada de visitar-lo tant a Inca com a Palma i de portar-li menjar i roba. Només amb 11 i 12 anys, Antònia va haver de suportar tot tipus de menyspreus per part dels falangistes, insults i burles. Però per més atemorida que pogués estar, no deixà mai de seguir les instruccions de la seva mare i, setmanalment, acudia a la presó. 

Ho feu fins que el 12 de març de 1937 els guàrdies de Can Mir li digueren que no importava que hi tornàs més, que l’havien amollat. La petita Antònia, contenta per la notícia que acabava de rebre, remogué cel i terra per localitzar telefònicament la seva mare i compartir-li el que ella creia que era el final d’aquell captiveri.

El calvari

Quan Catalina Llompart rebé la telefonada de la seva filla Antònia, tot d’una va saber que no es tractava d’un alliberament. Era conscient que segurament Andreu Paris i ella no es tornarien a veure mai més. 

Tot d’una es va desplaçar a Palma amb la seva filla de només uns mesos i es reuniren amb Antònia, la major. Caminaren d’un costat a l’altre de la ciutat, entrant a tots els edificis oficials que trobaren. A tots i cadascun d’ells la pregunta era la mateixa: on era Andreu Paris? I a tots rebien la mateixa resposta: l’havien amollat i segurament havia partit de Mallorca.

Però com bé sabia la seva dona, Andreu Paris havia desaparegut forçosament. Havia estat assassinat al cementeri de Porreres, juntament amb els germans Sancho Forges , jugadors del Constància d’Inca. 

La resistència

Ja des de la detenció de Paris, la seva dona s’havia hagut de posar a fer feina per poder tirar endavant la família. Treballà durant anys en una fàbrica d’Inca. En aquells dies, mesos i anys tan foscos, Catalina Llompart rebé el suport d’altres dones que es trobaven en la mateixa situació que ella. 

Entre totes varen conformar una xarxa de suport i informació. Unes i altres cercaven per diversos cementeris i indrets de Mallorca algun indici o rastre que els pogués dir on eren els seus homes. 

Com que es tractava de desaparicions forçoses, cap d’aquelles dones constava com a viuda ni els seus fills com a orfes. 

En aquells temps, s’entenia que el fill major d’una viuda era qui havia de sostenir la família econòmicament i és per això que quedaven exempts de fer el servei militar. 

Els falangistes oferiren a Catalina firmar un document que deia que havia vist el seu marit mort i que eximia el seu fill major de fer el servei militar. Evidentment, s’hi negà. 

Transmissió familiar de la història

A diferència d’altres famílies, tot i parlar-los-en amb veu fluixeta, les descendents d’Andreu Paris no varen amagar mai la història a les seves famílies. Antònia tingué dues filles i sempre els contava coses del seu padrí Andreu. Elles cresqueren amb aquesta història molt present. Tant, que una d’aquestes netes, Maria Antònia Oliver Paris, és avui en dia una de les cares més conegudes de la lluita per a la recuperació de la memòria històrica i presidenta de Memòria de Mallorca. 

Segurament en haver estat una història contada dins la família, va fer que no fa gaires anys la més petita de les filles d’Andreu Paris contàs que durant anys, cada horabaixa a les cinc, anava fins a l’estació d’Inca a esperar l’arribada del tren que venia de Palma. Ho feia amb l’esperança que en baixàs el seu pare, vestit amb un elegant abric gris que li havien contat que tenia, i se n’anassin tots dos plegats cap a casa. Andreu mai va arribar, i aquella petita mai el va arribar a conèixer.  

Enterrat enlloc

De ben petites i joves, les filles d’Andreu Paris no acaben d’entendre per què el seu pare no estava enterrat en un cementeri ni perquè no tenien on deixar-li flors. De fet, avui en dia, encara les seves netes i besnets no tenen on deixar aquelles flors. Però des dels anys 50, al cementeri d’Inca, en una tomba que va comprar la viuda de Paris, hi figura la inscripció ‘Família d’Andreu Paris Martorell’. Segurament fou un acte d’homenatge o de rebel·lia de qui tant l’havia estimat, la seva dona Catalina. 

Paris continua sent un dels centenars de cossos que encara queden enterrats en fosses o sense identificar a Mallorca. La seva família no ha deixat ni deixarà mai de cercar-lo.

stats