He analitzat els nostres propòsits d’any nou: no estam bé

PalmaSi tothom compleix els seus balanços i propòsits d’any nou, el 2026 estarem més totes soles que mai. “Enguany, he decidit prioritzar-me a mi mateix”, “Vull cuidar-me”, “M’he proposat aprendre a dir que no”. Assistesc astorada a tot aquest reguitzell de mantres, que inunda el meu feed d’Instagram. El 2025 ha estat l’any de la paraula ‘narcisisme’, un concepte que fins fa no res estava desterrat del nostre vocabulari i que ens ha anat mel per trobar un substitut a ‘tòxic’. Si el 2024 tot era tòxic, el 2025 tot ha estat narcisista. I ja comença a fer pudor, aquest abús del terme, sobretot per part de qui decideix “avantposar-se”, a ell mateix, per damunt de tot.

Per confirmar que no només era una percepció subjectiva, em vaig proposar fer captures de pantalla de totes aquestes declaracions d’intencions que s’expandeixen com una malaltia infecciosa. I ara la meva galeria de fotos sembla, més aviat, un ebook d’autoajuda. Després d’analitzar alguns d’aquests missatges, he conclòs que hi ha tres corrents principals. Per una banda, les persones que es donen les gràcies a elles mateixes. Són les que consideren que el mèrit més gran ha estat “no trair-se” i ser fidels a qui són, i les que utilitzen conceptes com ara “sostenir-se a un mateix”. D’altra banda, hi ha les que diuen que el 2025 els ha fet “més fortes”. Solen ser fans dels termes bèl·lics: “M’he sabut defensar”, “No m’he rendit”, “He après a lluitar”... I, finalment, les més clàssiques: les que han dedicat l’any a conèixer-se i a cuidar-se. Són les de sempre, les que tenen més experiència, les mestres del monòleg: saben escoltar-se i xerrar-se perfectament a elles mateixes.

Hem normalitzat ser la persona més important per a nosaltres mateixos. I, si hem passat tot el 2025 cuidant-nos, prioritzant-nos, escoltant-nos…, qui ha mirat pels altres? Hem deixat de cuidar-nos entre nosaltres? Ens hem empassat el discurs dels criptobros, la mentalitat d’ultradreta i la visió mercantilista aplicada a absolutament tot. Ara tothom vol fer-se a si mateix, convertir-se en la seva millor versió i no haver de tenir en compte ningú per a res. L’individualisme ha esdevingut l’antídot contra tots els mals. Estàs cansada? Et sents malament? Tens un problema? Idò fes coses per a tu. Per a tu i ningú més. Volem curar el capitalisme amb més capitalisme. Capitalisme del jo. I per què no sospitam d’aquests missatges que ho poblen tot? Si realment fossin revolucionaris, arrelarien tan ràpidament? No trobarien més friccions?

La qüestió és que ens surt a compte. D’ençà que tots i totes som una marca personal, el jo és rendible. Ens pensam que ens estimam més, però xerram de nosaltres mateixos en termes financers perquè, sobretot, invertim en nosaltres. Ara bé, si realment ens estimàssim, estaríem disposats a perdre temps en nosaltres mateixos. I no. Ara tot ha de tenir un rèdit: les relacions, els hobbies. I si tothom es dedica temps, a ell mateix, amb classes de barre o ceràmica, fent journaling o l’skincare cada vespre, per què continuam necessitant prioritzar-nos tant? Per què no vivim en una societat mentalment més sana?

Som el nostre bé actiu més preuat. Ens venem a nosaltres mateixos, a colzades. I per això també feim un recopilatori del que ha estat el nostre any. Un recap de totes les nostres fites, dels nostres guanys. No confiam a invertir en ningú altre perquè sabem que a nosaltres ens tindrem sempre. Volem garanties i, amb aquest afany, ens abocam a l’aïllament. “Aporta o aparta’t”, “Una relació sempre ha de ser 50-50”. Em fa pena aquest ambient hostil, aquesta convicció cega que “tothom mira per ell”, aquesta poca autocrítica, aquesta idea que som éssers fràgils incapaços de carregar amb els nostres problemes i, un poquet, amb els dels altres. Ens pensam que hem de ser tan forts perquè hem deixat de creure que tenim gent al costat disposada a cuidar-nos. I això ens delata, perquè diu de nosaltres que no ho faríem.

Assistesc astorada a aquests balanços i propòsits d’any nou pensant que faríem molt més per nosaltres si fóssim capaços de dir-nos-els els uns als altres. Si ens demostràssim que ens tenim, que ens acompanyam. Em sentiria molt més afortunada sabent que qualsevol persona del meu voltant és capaç de fer un balanç del que ha estat el meu any, perquè això voldria dir que ens hem mirat, ens hem cuidat i ens hem escoltat. M’estim molt més tenir la meva gent, que no tenir-me a mi per a mi tota sola, i saber que puc dir, per exemple, al meu amic que he vist com enguany ha crescut emocionalment, a la meva amiga que ha estat molt valenta fent realitat el seu somni, a la meva parella que no ha deixat cap objectiu sense complir, a mon pare que ha sabut ser fidel a ell mateix o a ma mare que ha cregut més en ella que mai. Potser ho començaré a posar en pràctica.