Les expectatives (i Cap d’Any) em fan un poc més desgraciada

PalmaCap d’Any és tota una moguda. No té res a veure amb Nadal. Les que ens sentim incòmodes en aquesta fracció de l’any és per altres motius, no per haver de compartir taula amb persones que només veim un pic cada 12 mesos amb la mateixa roba d’hivern (Com tindran els braços? Potser hi duen un tatuatge horrorós i no ho sabem). És un parèntesi violent que, almenys a mi, sempre m’agafa a contrapeu. Tot l’any és allà, el 31 de desembre. I, així i tot, tenc la sensació d’arribar-hi tard (com per tot a la vida, d’altra banda). És un temps passiu: no fa res, simplement s’esgota, marca un compte enrere. I, en accionar-se, confereix de cop una importància retroactiva a tot el que t’ha passat aquell any.

M’incomoda, no m’agrada. M’obliga a fer-me preguntes que de gener a novembre no m’havia fet. A qui li agraden els exàmens sorpresa? Mai no sé què contestar. Em culp i sent que hauria d’haver estudiat més, fet més, pensat més. Vull gaudir-ho, tant de bo saber aprofitar els nous començaments. Els nous començaments són un regal. Intent compensar-ho amb un recap de l’any a Instagram, amb aquesta falsa percepció que les xarxes serveixen per fixar la realitat: si ho explicam, si ho mostram, sembla que ha passat de veres. M’oblig a sentir que allò va passar perquè, realment, no me’n record, ni de la meitat de les coses. I potser és això el que em fa mal, que les coses hagin durat tan poc que no les hagi pogut retenir prou temps perquè m’acompanyin per sempre. No tot ens pot acompanyar per sempre, i jo voldria que sí.

La sèrie Los años nuevos, de Rodrigo Sorogoyen, transmet exactament aquesta sensació densa i fastigosa, un neguit en el qual no pots evitar voler-te rebolcar, una enorme pesadesa. En aquesta sèrie, que transcorre al llarg d’una dècada de la vida d’una parella i que situa els seus protagonistes al 31 de desembre a cada capítol, els anys pesen com una enclusa. El bot d’un episodi a l’altre és abrupte, un cop sec que et deixa atordida, sentint aquell xiulet de fons. Un poc com quan totes passam d’un any a l’altre, desconcertades, havent-nos de reubicar d’un segon a l’altre en una nova etapa, a partir de tot el que acabam de viure. Sense haver destriat què ens agrada més i què volem llençar, empaquetam 365 dies de cop i els enviam al fons del nostre cervell, confiant que ja s’encarregarà ell de quedar-se amb les conclusions, aprenentatges i records més importants.

Què vull d’aquesta nova vida?

Cada 31 de desembre el món s’acaba i torna a començar, però jo mai no he decidit a temps què vull ser en aquesta nova vida. Reset. I jo sense haver fet còpia de seguretat. Ja està? Ja hi tornam a ser? Supòs que triaré el de sempre, un copiar-aferrar del que vaig projectar l’any passat, com quan he de bufar les espelmes i, realment, no tenc cap desig al cap. Merda, un any sencer per pensar-hi i he tornat a dir “que tot quedi com està”. Les 00.01 de l’1 de gener arriben i jo estic completament a cegues. M’hi arrosseg, a les palpentes, entre gent que ja enfila el seu carril per endinsar-se en un “Bon any nou ple de prosperitat”.

Fins que arriba Cap d’Any, encara puc sentir el fil invisible que ens uneix a totes a cada gest que sabem que feim en comunió. Comprar loteria, planificar dinars i sopars, comanar regals, pensar receptes. Hi ha certa intimitat a compartir aquestes preocupacions, mundanes, insignificants, quan les feim totes alhora, en un mateix moment de l’any. Res no és tan determinant, tan irreversible, tot és lleuger. Després de la Nit de Nadal arriba Nadal i, a continuació, la Segona Festa. Però després de Cap d’Any l’eufòria col·lectiva s’accelera i m’escup, deixant-me noquejada.

Ah, les expectatives. Res mai no està a l’alçada. Mai no gaudesc prou com se suposa que s’ha de gaudir Cap d’Any. Les expectatives ens fan un poc més desgraciades a totes. Exposam les nostres febleses al món esforçant-nos perquè tot sigui perfecte. Res no deixa tant enlaire les nostres pors com estrenar calces de color vermell, l’afany per menjar els 12 grans de raïm o brindar amb alguna cosa d’or a la copa de xampany. És un doi, un dia que acaba i un altre que comença. Però, i si no? Una part de nosaltres dubta, ens delatam insegures. Ja no podem donar res per fet. No ens podem arriscar. Així que escollim ser un poc ingènues i confiar-hi, tot i que la possibilitat d’equivocar-nos ens faci encara més dèbils. Perquè només volem estar bé, que tot vagi bé o que, almenys, “tot quedi com està”.