HÀBITATS NATURALS

El vermut a la benzinera

L'estació de servei de Son Rapinya s’ha convertit en punt de trobada per a molta gent que hi acudeix a comprar a la botiga o a prendre alguna cosa

A la benzinera Repsol que hi ha al camí de Son Rapinya, just després del col·legi de La Salle (però a l’altre costat), sona a tot drap pels altaveus una cançó amb una tornada eloqüent: “ Candela, que te den candela, / veneno, que eres un veneno, / cobarde, que has sido un cobarde ”. L’aplicació shazam (et diu el títol de la cançó que estigui sonant i de qui és; al meu entendre és la millor aplicació coneguda fins ara, i serà difícil de superar) indica que es tracta d’una cançó de Bea Bronchal, una aspirant a reina del dance latino (és un estil musical) que no va acabar de tenir l’èxit que se li havia programat. Però això no impedeix que, a la benzinera Repsol del camí de Son Rapinya, un diumenge devers les onze del matí, soni a un volum que seria més adequat per a una sessió a una discoteca, la mitjanit d’un divendres.

Ara bé, en realitat la benzinera només és una part d’aquesta gran estació de servei, que s’ha convertit en punt de trobada per a molta gent que també hi acudeix a comprar a la botiga o a prendre alguna cosa, a berenar o fins i tot a dinar, a la cafeteria. És, diguéssim, una tendència que va guanyant adeptes: gent que queda a les benzineres. O a les estacions de servei, per ser més exactes, i a les estacions de servei d’unes certes dimensions i amb una certa oferta, de restauració d’altres serveis més relacionats amb l’automòbil pròpiament dit.

El rentat de cotxes, per exemple. De tota la vida s’havia pogut inflar les rodes i posar aigua a les benzineres, i també fa temps que moltes ofereixen la possibilitat de fer-hi net el cotxe. Però la Repsol del camí de Son Rapinya disposa d’una autèntica panòplia de cabines (boxes, en diuen) per fer-hi el rentat amb pressió, això és, amb aquelles pistoles que disparen aigua amb sabó d’acord amb diferents programes de rentat que es poden triar per endavant i fins i tot canviar sobre la marxa. A aquells que heu fet servir aquest sistema, no fa falta explicar-vos com és de divertit això de fer servir la pistoleta: als infants els encanta, però no tan sols als infants. L’èxit dels boxes de Son Rapinya és tan rotund que el pàrquing, que disposa d’una generosa quantitat de places, és quasi ple de vehicles amb gent que espera torn per accedir a les pistoles d’aigua i sabó. L’únic problema pot venir quan a algú li agafa per imitar estampes sexy relacionades amb els cotxes, els garatges o les benzineres, que queden molt bé a la iconografia de les pin-ups i de la Ruta 66 però que no solen tenir gaire bona relació amb la realitat. Per als qui prefereixin el túnel de rentat de tota la vida, també en tenen un a la seva disposició, retolat amb unes contundents lletres en llengua catalana que es veuen de lluny i que diuen: Autorentatge.

Als finestrals de la botiga (mini market, en la terminologia de la casa), i en castellà, s’hi anuncia el gènere: Lubricantes - Accesorios - Escobilla - Grasas, podem llegir a un dels dos vidres més grans. I a l’altre, Helados - Refrescos - Vinoteca - Mini Market - Cafetería - Bar - Panadería. Totes aquestes coses hi són, certament, i a la botiga hi ha coa per pagar, ja sigui el combustible dels assortidors o ja siguin algunes de les nombroses llepolies (novament per a infants i també per a adults: hi ha màquina de tabac i tot, cosa que assegura el pelegrinatge de fumadors fins a l’estació de servei) que es despatxen a l’establiment. Una altra vegada la literatura i el cinema que han fet servir les benzineres i les estacions de servei com a escenari (literatura i cinema nord-americans, sobretot) han deixat un munt d’imatges dins la memòria: des de Kirk Douglas a la benzinera/hostal d’ El gran carnaval de Billy Wilder fins a Harry Dean Stanton a l’atrotinada benzinera de París, Texas de Wim Wenders, passant per les escenes de benzinera inventades o evocades sobretot per escriptors de novel·la negra -des de Jim Thompson fins a James Ellroy- , però també per autors sense una adscripció concreta de gènere, com Truman Capote o Chuck Palahniuk. Als americans els han agradat sempre les benzineres i les estacions de servei (però sempre, com a mínim des dels anys trenta), això és un fet, i la tendència a acabar mimetitzant, imitant o assimilant tot allò que fan els americans pot servir segurament d’explicació a això que dèiem: que ara, com a mínim a les benzineres més grans de Palma, no és difícil trobar-hi una gentada que s’hi concentra a passar-hi una estona d’esbarjo. Ja fa molt de temps que es fa això mateix als centres comercials, de manera que és prou coherent que també es faci a les benzineres.

Gent feliç

A la cafeteria hi podem trobar panadetes, coca de trempó i un cafè ben acceptable, a més d’un personal alegre i atent que despatxa la clientela amb un tracte cordial que s’agraeix, ara que trobar gent malcarada s’ha tornat més freqüent que mai. Tot fa olor de net i polit i tothom respecta escrupolosament la distància social, la higiene de mans i la mascareta. Hem dit que era diumenge dematí, però no hem subratllat que es tracta d’un matí resplendent, amb un sol que pareix més de primavera o començaments d’estiu que no de tardor. I a la terrassa, efectivament, hi ha parelles joves amb cotxet d’infants, parelles joves sense cotxet, parelles de mitjana edat, parelles d’edat més avançada, un que seu tot sol i llegeix el diari, dos treballadors que prenen una cervesa i una bossa de patates, i un grupet de sis joves (no en poden ser més) de vint o vint-i-pocs anys que estan fent el vermut de diumenge, a falta de la nit de dissabte que no han pogut celebrar a causa del toc de queda. Davant seu, gent feliç fent nets els cotxes amb les pistoles de pressió: a pesar de les mascaretes, s’endevinen els somriures.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF