HÀBITATS NATURALS

A l’hipòdrom amb Joan Bibiloni

Aquesta setmana ens desplaçam a Manacor per viure el trot de prop

“Això és un centre neuràlgic”, em diu Joan Bibiloni, que, al seu torn, i com sap tothom, és una llegenda. L’autor de discos ara mítics com Joana Lluna o Una vida llarga i tranquil·la, el hippy a Llucalcari quan se n’havia de ser, el company de guitarrades de Kevin Ayers, Tomatito, Antonio Vega i altres monstres, el cofundador -juntament amb Miquel Àngel Sancho- del segell discogràfic Blau, l’ànima dels festivals Paraula de Guitarra, el músic que ha donat una altra vida als versos de Miquel Àngel Riera (al disc Poemes a Nai, sobre el llibre del mateix títol, amb Pep Tosar i Lluís Massanet), i recentment als d’Antònia Vicens, i un etcètera que no ens l’acabaríem. Guitarrista, compositor, autor d’arranjaments, productor.

El que ens fa reunir un horabaixa d’aquesta setmana, però, és la faceta de Joan Bibiloni com a cavallista, i el “centre neuràlgic” on ens trobam, per descomptat, no és altre que l’hipòdrom de Manacor, que en efecte és punt i principi del trot mallorquí. “Tu segurament pots tenir o fer-te una idea d’aquest món que no coincideixi amb la dels que el viuen, perquè els filtres de la sensibilitat són uns altres”, m’adverteix. Hi ha històries de tots els colors sobre el trot. “La gent que es dedica a això és majoritàriament conservadora, sí”, diu Bibiloni, “i jo em sent, per descomptat, molt més còmode amb l’esquerra. Però m’agrada això, m’agraden la convivència i el contrast. Alguns potser diran: mira, aquest sonat del músic. Però ja em va bé”, somriu. De fet, Joan Bibiloni somriu tota l’estona amb un somriure gens forçat, punyeter i tendre a la vegada. Fins i tot a pesar d’una lleu coixera causada per una operació d’aquestes que no tenen importància, però que emprenyen.

“Parlant de coixos, des d’aquí es veu l’estudi d’en Barral. No saps qui era en Barral?”. Li dic que no, i resulta que en Barral era el malnom del pintor Miquel Brunet, que pel que es veu tenia l’estudi a tocar de l’hipòdrom, o dins el recinte mateix, no em queda clar. En qualsevol cas, el nom de Brunet -un dels pintors mallorquins importants del segle XX, al meu humil entendre- m’evoca immediatament el del poeta Damià Huguet: junts van fer un llibre, L’encant dels pentenills, amb poemes eròtics d’Huguet i dibuixos de Brunet, que és una meravella i, avui, una joia bibliogràfica. Però la cosa no va per aquí: Miquel Brunet també tenia afició pel trot, i un cavall que tenia el nom d’alguna antiga divinitat grega i que era coix. Com en Brunet mateix, que pel que es veia tenia una cama més curta que l’altra. De manera que, quan un cavall pateix molèsties o es fa mal a una pota, entre els cavallistes manacorins ha quedat la dita de “va més coix que en Barral”.

A partir de la sis o les sis i mitja fins que es fa fosc, hi ha moviment a l’hipòdrom. A les pistes entrenen els menadors i els cavalls, a estones a trot de peixater -ni molt lent ni molt ràpid- i a estones a més velocitat. D’altres troten darrere de l’autostart, per assajar les sortides. En un redol s’hi concentren aficionats, i també familiars i amics dels menadors, o -és clar- els amos de les quadres: hi ha nissagues canòniques en el món del trot, com els Llobets o els Prims, i també hi ha els aficionats que decideixen esdevenir propietaris. El fet és que tendeixen a concentrar-se en aquest redol, on hi ha pedrissos per seure i uns arbres que fan ombra: el més emblemàtic és un que Bibiloni i els altres cavallistes anomenen l’arbre de les mentides, dit així perquè, a baix del seu ramatge, se n’han dites i se’n diuen de ben grosses. Quan se m’acudeix preguntar quina casta d’arbre és l’arbre de les mentides (és alt, robust i de fulla frondosa), es posa en funcionament un running gag, consistent a traslladar la pregunta a tothom que passa, amb el resultat que tothom ho té a la punta de la llengua però no hi ha manera que els acabi de sortir.

El lèxic del trot

Els menadors van i venen de les pistes, enganxen, desenganxen, vesteixen els animals. Els poltres han de ser aregats quan n’és l’hora. “El trot té un lèxic molt ric”, m’explica Joan Bibiloni, “i aplicat als humans, té una gran potència metafòrica i pren significats ben divertits”. Frases com “a aquest li haurem de posar una gamarra curta”, o “aquest/a pegarà als genolls”, per citar-ne dues que no són gens males d’interpretar. Arriba el director de l’hipòdrom, Biel Roman, i parlen de la situació d’ impasse en què es troba institucionalment l’hipòdrom: l’endemà hi ha reunió a l’Ajuntament de Manacor, i l’objectiu és reunir el 51% de les accions per referendar el conveni entre la institució municipal i el Consell de Mallorca fins a l’any 2031, perquè l’Institut de l’Esport Hípic de Mallorca (IEHM, dependent del Consell) continuï amb la gestió del recinte. El bar restaurant, per exemple, fa més d’un any que està tancat, i això es nota en l’afluència de públic: “Abans aquí era un lloc de passeig, els dissabtes de capvespre la gent venia mudada”. Ara mateix, l’oferta gastronòmica es limita a la del cuiner Koldo Royo, que ha instal·lat a l’hipòdrom la seva actual proposta de salsitxes i hamburgueses.

Arriba Joan Antoni Riera, dit Bover o Boveret, un menador excepcional que ha estat dues vegades campió d’Europa a Wels (Àustria) i a Palma, i que també té dos tercers llocs, a Milà i a Ohio, al podi del Campionat del Món. “És un referent”, afirma ben seriós Joan Bibiloni, que no perd ocasió de fer-se una fotografia plegats. “Serem els dos bohemios ”, somriu el Boveret. Quan ens acomiadam, em ve al cap l’excepcional tema ‘L’oceà’, del disc Brut : “La barca és petita per a tant d’oceà...”. L’arbre de les mentides, per cert, és un llampúgol.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF