Biblioteques, els feliços mons a part

Com que dimarts va ser Sant Jordi, diada singular en què els llibres -i fins i tot els seus autors i editors- surten perquè els toqui l’aire, era bona idea retornar l’endemà mateix a l’experiència dels llibres de portes endins: i per fer això, res millor que visitar les biblioteques. Les biblioteques tenen alguna cosa d’impertorbable, com si fossin refugis de les vicissituds i les trepidacions del món exterior. Tret de les festivitats i els períodes vacacionals i de les avaries del subministrament elèctric, tot el que és de fora els és aliè. A dins, els enemics són les arnes i els peixets de plata menjadors de paper, i els usuaris que insisteixen a grapejar els volums amb els dits untats d’oli o de sobrassada. Per la resta, una biblioteca sempre té un punt de petit món tancat en ell mateix, aïllada de tot el que no sigui la seva pròpia realitat. I la realitat d’una biblioteca són els llibres, els usuaris, el silenci i la lectura.

Decidesc, doncs, fer una visita a tres biblioteques de Palma d’aquelles que se’n diuen emblemàtiques i que, a més, estan en línia al centre de la ciutat: la de Cort, de titularitat municipal; la de la Fundació Bartomeu March Servera, que és privada, i la de Can Sales, de titularitat estatal. Començ per la de Cort perquè una vegada, quan era un estudiant de Filologia Catalana a la UIB, hi vaig trobar un bitllet perdut de dues mil pessetes i d’aleshores ençà pens que és una biblioteca especialment feliç (nota per als estudiants actuals: la pesseta va ser una moneda d’escàs valor però de curs legal. Dues mil pessetes equivalien a dotze euros i, encara que sembli mentida, amb això en teníem prou per passar el cap de setmana). Aquesta vegada no trob ni un cèntim, però sí una imatge ben bonica: al dia i a l’hora més entre setmana de tots els dies i les hores d’entre setmana, la biblioteca de Cort (inaugurada l’any 1935, actualment amb un fons de vint mil volums) es troba a ple rendiment, amb les seves deu taules plenes de persones que llegeixen o consulten llibres o premsa. La majoria són gent jove, però tampoc no hi falten els jubilats, que són una part imprescindible de l’ànima de tota biblioteca. Hi ha llum natural i silenci a voler, i la sala sembla que sigui més bella com més anys li passen per damunt. Entre les novetats de publicacions periòdiques, els darrers números de les revistes El Mirall i Estudis Baleàrics, aquesta darrera amb dossiers dedicats a Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Alexandre Ballester. S’hi respira l’atmosfera de progrés i optimisme de la República que, pocs mesos després de ser inaugurada la biblioteca, havia de ser esclafada per la insurrecció d’uns feixistes que odiaven els llibres i les biblioteques, com els seus descendents d’avui.

Més avall, al número 13 de la costa del Conqueridor i adossada a un Capuccino, hi ha la biblioteca March (oberta l’any 1970, seixanta mil volums entre llibres, publicacions periòdiques, opuscles i altres), a la qual s’accedeix pujant una escala ben suau, amb les parets decorades amb mapes de les diferents Illes Balears i Pitiüses, i també de la Península. També es troba plena d’usuaris, alguns amb el portàtil i els auriculars i d’altres senzillament llegint a l’antiga, que és el que semblen suggerir alguns dels toms que habiten aquí i que tot d’una em criden l’atenció: la col·lecció de la revista La Nostra Terra, per exemple, publicada també als anys trenta i reunida en cinc volums. O curiositats que prometen hores de lectura com un Martirologio balear’ o una ‘Vida del P. Catañy que ja es veu que han de ser fonts de gaudi i d’instrucció. Com d’altres que es troben al seu voltant, com ara un Rebusco de voces castizas, que ja es veu que no és qualsevol cosa i que és obra d’un altre religiós, el P. Juan Mir. O Castilla la Nueva, de Josep Maria Quadrado, obra en dos volums que pertany a la seva sèrie intitulada ‘Recuerdos y bellezas de España’.

Per arribar a Can Sales, el millor és travessar el passeig del Born (on fins fa pocs dies es podia veure una exposició excel·lent, Dones de Palma, dones esportistes, i que ara es troba animat, ehem, per un os panda gegant) i enfilar pel carrer de Sant Feliu, ja del tot gerhardtbraunitzat : hi perviuen el forn de la Pau i el cafè de Can Martí (amb el gran Pedro capitanejant la barra i la terrassa) per recordar-ne l’antiga fesomia, així com el palauet que va ser de Jaume Matas, i davant del qual encara s’aturen grups de turistes. I val la pena sempre aturar-se a la galeria Kewenig, que ara té una exposició ben interessant de tres artistes indis: Astha Butail, Sunil Padwal i Sudarshan Shetty.

Primera meitat del segle XIX

La de Can Sales és, com hem dit, una biblioteca de l’Estat, que va ser creada com a tal dins la primera meitat del segle XIX, després de la desamortització de Mendizábal, i va estar ubicada al convent de Monti-sion durant uns cent anys. Després va passar al que va ser la Casa de Cultura de Palma i finalment, l’any 2004, a la seva actual ubicació a Can Sales. També està ben concorreguda en aquest migdia qualsevol, especialment les plantes 1 (dedicada al públic infantil i juvenil) i 2 (que és la de lectura i investigació i que presenta un ple d’usuaris realment prometedor). Com a contrast, just al davant de la biblioteca hi ha l’església de la Santa Creu, que té penjat al portal un cartell enorme amb la frase del rei en Jaume “Vergonya, cavallers, vergonya”, per denunciar les pintades i els grafits que enlletgeixen aquest temple construït entre els segles XIV i XV. Sí que és una vergonya, però les biblioteques fan goig de visitar per comprovar com són aprofitades pels ciutadans. Encara que no hi trobin bitllets de dues mil pessetes.