"Ha arribat l’hora de confiar l’oració secreta a algú de molt a prop"

Margalida Julià Company ‘Frare’ (Calonge, 1928) ha estat pagesa i cercadora d’aigua o saurina. Amb l’ajuda de la seva filla Francisca i la seva néta Catalina, recorda com començà a cercar aigua i per què va heretar una oració secreta que cura el Foc de Sant Antoni. Creu que ha arribat el moment de confiar-la, amb la mateixa condició que quan ella la va heretar: guardar-la en secret perquè conservi l’eficàcia.

On sou nascuda, madò Margalida?

Vaig néixer a Can Taconer, aquí dins el poble, però estàvem a foravila. A ca nostra teníem arbres i animals i matàvem un porc per a nosaltres i en veníem un altre, com molta gent en aquell temps. Jo de nina em cuidava d’arreglar les gallines i els conills. Mon pare feia de pastor, perquè en aquell temps teníem una guarda grossa.

Sabeu trobar aigua subterrània. Com vàreu començar?

Jo ja era grandeta, prop de 40 anys devia tenir, i a ca nostra mon pare s’havia començat a dedicar a fer pous. La qüestió és que va venir un cercador d’aigua per aquí, a senyar un pou. Duia una verga, que es vinclava tota sola, i li vaig dir que volia provar-ho. Vaig agafar la verga i allò es va començar a vinclar, igual que amb ell. Aquell dia vaig saber que tenia corrent (1).

Quins instruments usàveu per trobar aigua?

Normalment una verga d’ullastre o mata, que fos tendra, però vaja, quasi qualsevol fusta serveix. També em va bé un pèndol, un maquet o un trosset de ferro fermat a un cordell. Més endavant em regalaren aquest pèndol, veus? [agafa el pèndol, fa unes passes per dins la casa i aquest oscil·la de dreta a esquerra]. Dins la casa volta a causa de les canonades d’aigua.

Vàreu anar practicant o sempre heu notat el corrent igual?

Sempre he notat el mateix, d’ençà del primer dia. N’hi ha que com més cerquen més fins són. De vegades, quan la màquina forada la terra, troba blau (2) i s’han d’aturar de picar. Ara, si travesses el blau, l’aigua és fabulosa, però és molt mal de travessar. Si em pinten una finca damunt un paper, amb les parets i els portells, també en trob sense anar-hi, amb el pèndol sobre el full. En vaig endevinar un d’una amiga de la meva néta, que viu a Xàbia (València).

Què sentiu exactament?

Jo vaig caminant amb el pèndol i si trob una vena es mou envant i enrere. Ha de ser aigua que corri. Ara, quan trob dues venes d’aigua que es creuen, el pèndol, en comptes d’anar envant i enrere, comença a voltar, i això vol dir que és bon lloc per fer un pou. N’he senyat molts dins Santanyí, a Felanitx i a Llucmajor i tot, i els he encertat quasi tots.

Podeu trobar qualque cosa més que aigua?

De vegades, si pens en una persona, crec que se on és. De vegades, però, he notat coses que no m’han agradat. Hi ha coses que no he sabut què eren i m’he hagut d’aturar de pensar, comprens?

Diuen que vós curau el Foc de Sant Antoni. Què és això?

El Foc de Sant Antoni (3) és un mal que surt a la pell, molt dolorós. Fa bòfegues i perbollidetes (4) i dóna molta calentor, la pell arriba que els crema, als que l’agafen. Sol pegar per l’esquena i pel coll, però fa poc en vaig curar un que ho tenia dins un ull. Ara just fa quinze dies em va telefonar un home a qui va pegar a una cuixa. Amb els anys he curat molta gent.

Com ho curau?

Amb una oració que només sé jo i que no puc dir a ningú. La persona em telefona o em ve a veure. Jo dic l’oració, sense que em senti ningú, i els dic que hi creguin, que anirà bé. També cur bòfegues que surten pels morros i la boca; hi ha gent que n’és molt perseguida, d’aquestes malures.

Com és que sabeu aquesta oració?

Me la va donar ma mare, que la sabia. Em donà a triar si volia curar fics (5) o el Foc de Sant Antoni, i vaig triar aquest. A un altre familiar li donaren una altra oració per als fics. L’oració, però, l’he de donar a la meva filla o a la néta. Tenc molts d’anys, ha arribat l’hora de donar-la a qualcú de molt a prop. Haurà de saber guardar el secret, perquè el dia que la doni ja no curaré ningú més, això passa a l’altra persona.

Hi havia gent que curava altres coses per Calonge?

Una altra dona curava fics: li havien de dir quants en tenien, ella feia qualque cosa i els fics arribaven a caure. Un temps la gent en tenia més que ara. Crec que era aquesta dona, que t’hi fregava una garrova i l’amagava en un lloc que tu no podies saber on era. També hi havia els paus (6), que curaven tota casta de picades d’animals verinosos. Els paus, però, en tenen molt poca, de saliva. La seva orina també cura mals de la pell.

Collíeu qualque planta com a remei?

Collíem aritja (7) per la tensió alta. Quan els homes tenien mal de pròstata, els daven ceba, i si tenies arenes o pedres, idò herba de pedres. En aquell temps no hi havia medicines o doblers per comprar-ne. Jo he vist gent anar a comprar amb tres ous, es canviaven per menjar a la botiga.