De la genuflexió al turisme a qüestionar-ne l’excés en un quart de segle

Palma14 de març del 2001. Falten pocs dies per a la ITB, la fira turística de Berlín, on hi ha gran expectació perquè el sector viu intensament el debat sobre la implantació d’una taxa per a pernoctacions dels visitants. Era una de les grans promeses electorals del president socialista Francesc Antich, qui havia trencat l’hegemonia de la dreta el 1999.

Els hotelers feia mesos que criticaven la iniciativa i arribaven a afirmar que la seva implantació tindria efectes terrorífics sobre la demanda. L’aleshores president dels empresaris, Pere Cañellas, havia dit que: “Si el simple anunci del projecte ja provoca alarma, amb la seva aplicació les conseqüències poden ser nefastes”. Aquesta oposició va generar un clima de tensió política i social, ja que mentre molts veien que l’ecotaxa podia ser una eina per transformar el turisme a les Illes cap a un model més sostenible, els hotelers la sentien com una amenaça a la seva rendibilitat.

Hi havia una tensió extrema. No només perquè, segons el sector, anava contra el negoci, sinó perquè “ho consideraven una ingerència. No els agradava que un govern, i menys d’esquerres, prengués decisions que afectassin el sector”, va recordar anys després Celestí Alomar, aleshores conseller de Turisme i en aquell moment enemic públic del sector. Però tornem a Berlín. Enmig d’un foc creuat entre el Govern i els hotelers, el portaveu del GOB, Miquel Àngel March, va sorprendre tots els bàndols convocant una roda de premsa ni més ni manco que a la seu del govern federal alemany.

Mitjans alemanys i estrangers escoltaren les explicacions del líder ecologista, basades en un informe molt complet: “Hem passat de 5,9 milions de turistes el 1991 a prop del doble, 11 milions, l’any 2001. El consum de recursos que provoca aquest creixement desbocat és insostenible i tindrà conseqüències sobre la població”, advertia. Per això, March reclamava davant la premsa internacional “un impost per mitigar els impactes d’aquesta activitat, que no és un atac, sinó una eina per garantir la conservació del medi ambient i la qualitat del turisme”.

Aquella visita a Alemanya encara reservava una sorpresa més: una reunió amb membres del Ministeri de Finances alemany, on els ecologistes lliuraren el projecte de llei d’ecotaxa traduït a l’alemany. Un dels cervells d’aquella eixida, Gerald R. Hau, geògraf i membre d’Euronatur, recorda que “va ser una jugada important. El Govern Antich tenia coratge, però una gran inexperiència. La nostra acció va aconseguir que tota la premsa alemanya veiés el rigor de l’anàlisi del GOB i que la mesura no era un caprici. Els representants del govern alemany ens ho varen dir clarament: si els doblers es destinen al medi ambient, els alemanys estaran encantats de pagar”. “Quan tornàrem a Mallorca ens vàrem reunir amb el Govern d’Antich i vàrem comprovar que la decisió d’implantar-la ja era irreversible. Modestament, vàrem contribuir-ne a l’aprovació perquè demostràrem que el tremendisme hoteler no era cert. Ja veis el que ha acabat passant. Vist en perspectiva, fa riure”, etziba.

Ni amb l’ecotaxa hi ha consens

Finalment, la Llei 7/2001, del 23 d’abril, que establia l’impost sobre estades a establiments turístics (l’ecotaxa) es va aprovar i va entrar en vigor. Tot i que en cap cas va afectar la demanda –els turistes arribaren com si no res–, l’octubre del 2003 seria derogada. Jaume Matas, qui acabaria condemnat per diversos casos de corrupció, va arribar al Govern i, com havia promès en campanya, va llevar l’impost.

La controvèrsia sobre l’ecotaxa, que Francina Armengol recuperaria el 2016 com a part dels pactes de legislatura (PSIB-PSOE, MÉS i Podem), és un exemple de les dificultats que han tingut les Illes per definir un model. “A les Balears s’ha creat la idea que sense turisme la gent morirà de fam, i no només és una exageració, és que ha provocat una desmesura i una genuflexió enorme”, afirma Hau.

“Aquest primer quart de segle ha marcat un canvi important: d’un qüestionament molt minoritari de l’activitat turística, hem passat a una majoria que reclama gestionar les coses d’una altra manera”, explica Tolo Deyà, degà de la Facultat de Turisme de la UIB. Segons ell, un element clau ha estat la manca d’habitatge: “El creixement del lloguer turístic i l’entrada d’inversors han tret els illencs del mercat immobiliari, i això ha marcat un abans i un després respecte de com es percep el turisme”.

Un creixement insostenible

La sensació de saturació que pateixen els illencs no surt del no-res. Entre 2000 i 2025, les places legals han passat de 350.000 a 607.522 (el 2023). Les crítiques a un model basat en el consum creixent de recursos han vingut fins i tot del sector hoteler. Carme Riu, aleshores consellera delegada d’una de les grans multinacionals hoteleres nascuda a les Balears, deia ja fa gairebé una dècada: “No podem créixer més” i reclamava polítiques d’aposta per la qualitat.

Però si hi ha un protagonista d’aquest primer quart de segle pel que fa al creixement de places ha estat el lloguer turístic. “Un invent que tots vàrem considerar interessant, perquè semblava que podia socialitzar els guanys de l’activitat turística. Era repartir allò que aparentment estava en mans d’unes poques famílies. Evidentment, era una visió molt incompleta”, recorda Deyà. Segons dades del 2024, els habitatges turístics ja sumen 152.881 places a les Illes, sense comptar l’oferta il·legal, que va créixer exponencialment. “Fer lloguer turístic als pisos dins zones residencials ha tingut efectes negatius, i per això s’ha anat prohibint. Com a societat, hem après que l’activitat turística s’ha de gestionar amb cura, i que la convivència és essencial”, afirma.

El mateix sector reglat, per boca del vicepresident d’Habtur, Joan Serra, ha demanat a l’Administració “molta més contundència” contra els il·legals. La gerent de la Federació Hotelera de Mallorca, Maria José Aguiló, recorda que “en deu anys el lloguer turístic ha crescut 29 vegades més que l’hoteler. S’ha donat un ús turístic a gairebé tot, perjudicant l’experiència i provocant una sensació major de saturació”.

Els pisos turístics que van créixer com a bolets fa més d’una dècada ara o estan prohibits o molt més controlats que els que tenen llicència. Eivissa, recorda Tolo Deyà, “va arribar primer al problema i va desenvolupar les primeres mesures contundents contra l’oferta il·legal”. Vicent Marí, president del Consell Insular d’Eivissa, va afirmar el 2019 que l’illa seria “pionera en la lluita contra activitats turístiques no reglades”, i va destacar la importància del registre obligatori i la protecció de residents i visitants.

Segons el catedràtic d’Economia i director de la Fundació Impulsa, Antoni Riera, “dues de les grans respostes polítiques de les darreres dècades –l’Impost de Turisme Sostenible (ITS) i la ‘democratització’ del lloguer turístic– s’han presentat com a mecanismes correctors. Però, en la pràctica, han tendit a operar més com a gestió del mateix patró de creixement que no com a palanca de canvi”.

La reconversió parcial

El Pacte de Progrés, que ha gestionat el turisme gairebé tants anys com el PP, va fer una passa més el 2017: Biel Barceló va aconseguir fixar per llei un sostre de 623.624 places per contenir la pressió sobre el territori i frenar el creixement descontrolat.

Tot i això, l’esquerra va rebre crítiques ecologistes: “Varen legalitzar milers de places turístiques irregulars i permetre milers de cases en sòl rústic destinades al turisme. Tinguin llicència o no, a les Illes tot és turisme”, lamenta la portaveu del GEN-GOB, Neus Prats.

Durant aquest quart de segle, un altre element clau ha estat la gran inversió en reformes hoteleres. “Hi havia un 60% o 70% dels hotels que eren de tres estrelles. A Eivissa pràcticament no n’hi havia cap, de cinc estrelles, i ara n’hi ha molts”, explica Deyà. “Els hotelers han apujat moltíssim la qualitat i els preus, però la pressió humana continua. Les Illes estan de moda i hi ha demanda igualment”.

Riera hi afegeix: “Les reformes han estat una requalificació dins el mateix motor, no una substitució. Millorar la qualitat interna del turisme no garanteix un increment proporcional de la prosperitat per càpita”.

On és la prosperitat?

Tot i l’augment de quantitat i qualitat dels turistes, el retorn econòmic per càpita ha estat limitat. Les Illes perden més PIB per càpita que comunitats menys turístiques. Riera ho afirma: “Entre 2000 i 2025, el PIB per càpita real cau un 2%, mentre Espanya creix un 21,3% i la UE, un 31,2%. Això evidencia una divergència estructural”.

Segons ell, el problema és estructural: “Si el valor afegit nou no desborda cap a sectors com el coneixement, la indústria de serveis avançats o la tecnologia, l’efecte macro és limitat. Sense canvis en qualificació, carrera professional i capacitat d’innovació, el millor hotel no implica automàticament millor economia”.

Així, l’augment de categoria hotelera i el control de l’oferta irregular no han minvat la tensió sobre habitatge, sòl, infraestructures i costos, que erosiona la renda disponible i alimenta la frustració dels ciutadans.

La diversificació com a sortida

L’economia balear continua sent un monocultiu turístic, amb dependència estructural que limita la convergència econòmica. Toni Garí, empresari industrial i impulsor del col·lectiu ‘Construïm’, hi insisteix: “Hem menyspreat la indústria” i advoca per recuperar sectors productius amb valor afegit, innovació i capacitat d’exportació. Segons ell, la diversificació permetria “crear un teixit econòmic més equilibrat, resilient i capaç de traduir l’activitat en prosperitat real, no només en volum de turistes”.

Emperò, de moment, tot plegat són més desitjos que realitat, com també intentar augmentar el consum de productes locals sense haver d’importar, a més dels milions de turistes, el 90% del que es consumeix. La població resident demana mesures efectives per accedir a l’habitatge i no perdre poder adquisitiu. El repte està servit.