Com era Inès Mateu, segons el seu germà: “De petita ja agafava una cosa com si fos un micro i deia: ‘Inès Mateu, TV3, Bunyola’”

PalmaÉs tan rossa i té els ulls tan blaus que, sobretot quan era petita, la gent es pensava que era guiri. Un oncle seu li deia “na Heineken”. Els que la coneixen destaquen la manera que té d’explicar el món i la capacitat d’observació. Ha crescut jugant a pepes i Barbies –que guardava a “l’habitació dels embulls” així com son pare batejà l’habitació de les juguetes–, en una cambra pròpia plena de pòsters de la primera edició d’Operación Triunfo. Com tantes altres d’aquella generació, va començar el difícil camí de l’autoconeixement fent els tests de les revistes Bravo i Súper Pop. Avui és periodista, i des de fa un any i mig dirigeix el programa Xiu-xiu a IB3Ràdio. Ens parla d’Inès Mateu Parra (Bunyola, 1993) el seu germà petit, Joan Mateu Parra.

“El primer record que tenc de n’Inès, i no sé si és inventat de tantes vegades que m’ho han explicat, és que li vaig caure del fanal que hi havia enmig de la plaça de Bunyola. Se suposa que la meva germana intentava pujar-m’hi i jo vaig caure”. És el primer que conta Joan, però no és res més que una petita anècdota. Tot d’una remarca que Inès ha fet el paper de germana gran com toca: “Sempre tenia un ‘ves alerta’ a la boca, i un ‘no hem de donar un disgust al papà’. És l’instint de protecció”, assegura el germà.

Així com passava el temps, els caràcters i personalitats d’Inès i Joan es varen anar distanciant: “Ens dúiem malament, xocàvem. Diríem que jo tenia un perfil friqui, m’agradaven els còmics, dibuixava… Ella era una popu, la nina popular de l’institut de Sóller. Era com una estrella del pop”, diu Joan. Durant uns anys varen tenir una relació d’estira-i-arronsa, però amb el temps han acabat “compartint espais d’amistat i de vida”.

Més enllà de la fase de l’adolescència, que a vegades és tumultuosa, Joan comenta que la periodista és, de tota la vida, una persona molt divertida i, alhora, prudent. I afegeix: “Té un món interior molt particular i una manera d’observar el de fora molt marcada. Això de l’observació és una cosa que tenim tots dos, i crec que ens ve de mon pare, que ens ha ensenyat a anticipar-nos a les coses a partir de l’observació de les persones i de l’entorn”, apunta. Precisament aquesta habilitat, diu Joan, l’ha ajudada a mantenir la calma en programes com el 5 dies, on has d’entrevistar en directe gent de tota casta: “Ella t’escolta, però, alhora, està pendent de tres converses més. La tele li ha aportat un nivell de toreig espectacular. Té molta mà esquerra per al tracte amb les persones”, manifesta el germà.

Encara avui, la família riu quan recorden el “gran problema” que tenia Inès quan era petita: “Seguit, seguit deia que s’avorria. L’oncle Jaume deia que n’Inès era la primera nina que havia sentit dir que s’avorria. Jo crec que s’avorria perquè res estava al seu nivell, tot li feia peresa”, explica Joan. I, segurament per no avorrir-se, des de petita que juga a ser periodista, i agafava qualsevol cosa com si fos un micro i deia: ‘Inès Mateu, TV3, Bunyola’. Ho tenia molt clar. “A mi em va sorprendre que li agradàs tant la ràdio, perquè té un perfil molt de televisió”.

Tornant a l’adolescència, Joan recorda un armari “verd hospital, molt dels anys 90” que tenia Inès a l’habitació. Dins les portes, hi havia pòsters de David Bisbal i Chenoa, però també de Fernando Torres el Niño, El Canto del Loco… De tot el que tocava: “D’adolescent, mai no va estar confosa. Li agradava el que li agradava”, diu el germà, que menciona la pel·lícula El diable es vesteix de Prada i sèries com Sexe a Nova York i Friends. Tot i la distància que separava els germans en aquell moment, ara tenen un somni compartit: “Tenir un projecte plegats a Mallorca”. Que visquin els germans que somien així!