El pensament totalitari de Joseph de Maistre té continuïtat en el filòsof i polític espanyol Juan Donoso Cortés. Donoso pronuncia al Congrés el 4 de gener de 1849 un conegudíssim discurs apologètic de la dictadura com a resposta al caos que veia en el parlamentarisme i el liberalisme, i més concretament, defensa la “dictadura del sabre” contra les masses revolucionàries. Per Donoso la dictadura no és legal, però és legítima, com qualsevol altra forma de govern, en la mesura que el govern és un problema pràctic que s’ha d’ajustar a les necessitats socials. El principi d’acció política ha de ser posar la legalitat al servei de la societat, la qual cosa legitima al governant incomplir les lleis en determinades circumstàncies, especialment per “salvar la societat” de les malalties que són les revolucions de les masses populars. Segons Donoso, la dictadura és una concepció política que es pot defensar racionalment en el pla teòric i, a més, és un fet que es dona històricament i en l’ordre diví. De la mateixa manera que Déu governa l’univers obrant dictatorialment, és a dir, canviant les lleis que ell mateix ha imposat al món físic, un legislador pot imitar les accions divines i constituir-se en dictador. En el seu Discurs sobre la dictadura fa un diagnòstic pessimista de la situació política, afirmant que la llibertat ja no existeix a Europa perquè ha estat sacrificada pels socialistes i republicans en nom de la igualtat i la fraternitat. En aquestes circumstàncies ja no es tracta d’escollir entre dictadura o llibertat, sinó entre dictadura o dictadura.
Després de la Primera Guerra Mundial, s’imposa la visió pessimista i totalitària del filòsof i historiador alemany Oswald Spengler expressada en la seva obra La decadència d’Occident, publicada en dos volums (1918 i 1922). La tesi principal d’Spengler és que la civilització democràtica occidental deixarà pas a una nova etapa que anomena cesarisme, caracteritzada per l’aposta per un poder personal, fort, antidemocràtic i extraconstitucional. Spengler polititza la filosofia de Nietzsche, la potència de la vida i el superhome i recupera la visió de la vida com a guerra d’Heràclit a través de la política entesa com a voluntat de lluita i domini, identificada amb la figura d’un home d’estat que actua més enllà del bé i del mal, sense remordiments ni consciència, heroicament, oferint les seves accions com a exemple. Spengler certifica la decadència d’occident, del parlamentarisme i la democràcia liberal i anuncia l’aparició del cesarisme i els “grans homes d’acció”. Aquest nou Cèsar encarnat en Mussolini és un model viu d’honor, deure i disciplina, actiu i dominador dels fets, sap manar i fer de l’obediència un hàbit, se sent el centre de l’univers, i el seu destí és fundar una nova raça. En darrer terme, Spengler confia en el poder de l’home de raça, sorgit de la noblesa i la sang per superar i anul·lar la democràcia i el poder dels doblers, i espera que el mateix esdevenir de la vida expressada en la tradició i la fortalesa de les nacions nobles unides en “unitat de vida” per l’experiència comuna imposin el seu domini i condemnin a mort els més dèbils i aquells que donen més importància a la veritat que a l’acció i la decisió.
Autèntica raça governant
Spengler aposta pel sorgiment d’un estat absolut, governat per la noblesa de sang i les seves tradicions, una autèntica raça governant capaç de mantenir la unitat i tenir cura d’administrar la nació com si fos una propietat. És important aclarir que aquest estat en cap cas és el resultat d’una idealització filosòfica a l’estil platònic, que hagi estat pensat primer i realitzat després, sinó que apareix en la història, sobtadament, com un fet i s’estableix “en forma”. Spengler està convençut que els estats es mantenen units per la seva capacitat d’acció i no per les lleis ni les constitucions, ni tampoc pels ideals, de manera que la salut d’un estat no depèn de les lleis i la justícia, sinó de les qualitats racials i de l’instint polític d’una minoria capaç de resoldre situacions imprevistes, i més concretament d’un sobirà únic que actua imposant-se com una força natural, en el marc general de la història real com a lluita. Spengler veu que el futur històric està marcat per la guerra entre estats, que els esperits forts estan accelerant els esdeveniments apoderant-se dels governs del món, en un moviment grandiós que requereix l’acceptació de la duresa de la vida, la mort i les víctimes i la victòria del cesarisme com a fi de la democràcia i els partits.
Carl Schmitt seguirà la tradició autoritària iniciada per Hobbes al Leviatà, explorant les conseqüències jurídiques del poder de l’autoritat, i es mostrarà deutor dels teòrics antidemòcrates i reaccionaris, com Joseph de Maistre i José Donoso Cortés, i desenvoluparà el decisionisme i la política d’acció d’Spengler i donarà consistència teòrica a la idea de dictadura esbossada per Donoso, per qui admet que sent una gran admiració en el Glossarium. Simultàniament, a la seva convergència intel·lectual amb les bases filosòfiques del totalitarisme, decideix col·laborar amb el nazisme, afiliant-se al partit nazi, exercint com a professor de Dret Públic a la Universitat de Berlín, assumint el càrrec de director de la revista oficial de dret nacionalsocialista, i donant suport al règim a través de nombrosos articles periodístics, com el titulat ‘El Führer defensa el dret’ (1934). A més, mai renegarà de la seva participació en les institucions nazis, ni mostrarà públicament el seu penediment o allunyament crític, sinó que es refugiarà en el seu silenci còmplice i protector. Hi ha un episodi molt significatiu que el situa definitivament en l’òrbita totalitària, consistent en la justificació teòrica de les lleis de Nuremberg. Es tracta d’unes lleis mortíferes que representen el primer intent de fonamentar jurídicament la solució final, a través de la definició del jueu com a enemic de l’estat. Schmitt pensa la política des del conflicte entre l’amic i l’enemic, en el qual l’enemic és aquell que ha de ser exterminat físicament. I Schmitt defineix jurídicament el jueu com l’enemic substancial del poble alemany i queda assenyalat com a enemic de raça que ha de ser perseguit i eliminat.
El règim nazi imposa l’estat d’excepció permanent, seguint la teoria d’Schmitt favorable a la dictadura com a prolongació indefinida de l’estat d’excepció. Schmitt prestigia i blanqueja la dictadura com a forma legítima de govern, situant-la en el centre de la teoria política. A Teologia política (1922), Schmitt defineix l’estat d’excepció com aquell en el qual les normes jurídiques se suspenen i predomina l’autoconservació de l’estat per damunt dels drets dels ciutadans. El sobirà adquireix un poder absolut en el qual preval la seva voluntat, de manera que allò que vol se situa per damunt de la justícia, fins al punt de no poder ser encausat. En l’estat d’excepció, es produeix una concentració del poder en el sobirà teològic, que li permet suspendre temporalment la validesa de les lleis. El caràcter absolut del poder consisteix en la immunitat dels actes del governant. Als Assaigs sobre la dictadura (1916-1932) defineix la dictadura com la concentració de poders, sense cap tipus de limitació, en una sola persona, i explica que sorgeix quan l’estat ha de fer front a una amenaça exterior. En la dictadura les ordres del dictador tenen força de llei i la seva voluntat esdevé dret. Des de la teoria decisionista del dret adoptada per Schmitt, el dictador dona validesa jurídica a la dictadura exercint la seva sobirania absoluta, i molt especialment decidint sobre l’estat d’excepció. Schmitt actualitza la teoria absolutista i totalitària de la política defensant que el sobirà decideix el que és el dret, partint del principi jurídic que aquest no existeix anteriorment a la decisió. El pensament totalitari d’Schmitt ha penetrat en les democràcies a través de la normalització de les mesures excepcionals, i més concretament a través del decisionisme que suposa l’aprovació de decrets-llei i la dualitat legislativa, amb unes normes per als ciutadans i unes altres totalment restrictives per als terroristes i els enemics de l’estat.
