PalmaEl segle XX ha deixat almanco quatre exemples notables de filòsofs suïcides, els de Simone Weil, Gilles Deleuze, Guy Debord i André Gorz. Weil es deixa morir de fam per solidaritat amb la lluita per la llibertat dels francesos durant l’ocupació nazi, mentre que Deleuze es llança per la finestra del seu apartament de París per posar fi al sofriment de la seva malaltia que li causava insuficiència respiratòria. Debord elegeix anticipar la seva mort com un gest desesperat i revolucionari a favor de la Internacional Situacionista i el seu combat contra la societat de l’espectacle. El suïcidi de Gorz està motivat per evitar sobreviure a la malaltia terminal de la seva esposa i complir amb una promesa d’amor etern. Aquesta llista es pot completar amb Emil Cioran, l’etern candidat a suïcida, i a qui la premsa va donar falsament per mort el 17 d’abril de 1998, quan va publicar que s’havia suïcidat per enverinament i el transformà en un mort vivent, un dels pocs supervivents a la seva pròpia mort.
La preocupació pel suïcidi és inseparable de la filosofia contemporània pessimista i fatalista de Schopenhauer i Cioran, i de la filosofia existencialista de Camus i Heidegger, i creix fins a assolir proporcions insuportables per a la consciència humana al segle XX, a causa de la necessitat de reflexionar sobre el sentit i el valor de l’existència després de la mort i destrucció massives i dels efectes devastadors de les dues guerres mundials sobre les bases ideològiques de la civilització occidental. El pessimisme d’Arthur Schopenhauer no s’acabaria d’entendre sense l’anàlisi del suïcidi com un fenomen individual lligat a la voluntat, en el marc de la seva obra cabdal El món com a voluntat i representació. Per Schopenhauer, el suïcida no nega la voluntat de viure, vol la vida, però renuncia a viure a causa de la frustració i el gran sofriment que li provoquen les circumstàncies que no li permeten gaudir-ne amb plenitud. Defineix el suïcidi com un acte voluntari en què “el mateix individu es declara la guerra a si mateix”, és una acció individual que no té conseqüències per a l’espècie. El suïcida, suprimint el seu cos i negant amb violència la seva existència individual, està afirmant la seva llibertat i, en un sentit metafísic, està expressant també la contradicció de la voluntat de viure amb si mateixa, d’una voluntat supraindividual que dirigeix el flux de l’existència en múltiples direccions cap a la conservació i l’autodestrucció, sense afectar la cosa en si, que en aquest anar i venir resta intacta. Valora la mort voluntària per inanició que acompanya l’ascetisme a través de l’abandonament del desig de voler i la negació total de la voluntat.
Albert Camus, un dels filòsofs més destacat del corrent existencialista, escriu sobre el suïcidi en un sentit individual, en el marc d’una reflexió més general sobre el sentiment d’absurditat i de manca de sentit de l’existència. Al seu assaig filosòfic més conegut, El mite de Sísif (1949), parteix de la idea que el suïcidi és el problema més urgent i seriós que es pot arribar a plantejar la filosofia. La resta de qüestions venen després perquè no posen en perill la vida. El suïcidi, metafòricament parlant, és un joc en el qual intervenen l’esperança, l’absurd i la mort. Camus està convençut que els suïcides es maten perquè pensen que la vida no té sentit, i se senten perduts i desorientats, com a estrangers, i per la raó contrària, per haver donat algun tipus de sentit a la vida, i estar sota els efectes de la il·lusió d’uns ideals i l’esperança d’una altra vida. Camus observa un tipus de suïcidi que segueix una lògica dialèctica en el qual “una raó per viure és al mateix temps una excel·lent raó per morir”, i que es podria anomenar “suïcidi esperançat”. Ara bé, si un suïcida està disposat a llevar-se la vida, és perquè creu que aquesta no val la pena ser viscuda, però rarament ho fa reflexivament, perquè pesa més el costum i l’hàbit de viure que s’adquireix molt abans que la reflexió. Camus confessa amb gran ironia que és un fet que “mai no he vist morir ningú per l’argument ontològic”.
Martin Heidegger construeix una metafísica de la mort a Ser i temps (1927), fonamentada en la idea d’un dassein o ser-aquí que es troba llançat al món i que ha de fer-se càrrec de la seva existència i a la vegada de la seva mort. L’home és un ser per a la mort que es defineix a si mateix precisament per ser conscient d’haver nascut per morir, i que té la certesa que a través dels seus actes està avançant cap a l’experiència definitiva, personal i intransferible del no ser ja més, d’una desesperació que és capaç d’anticipar a través de l’angoixa i el sofriment. De manera que el suïcidi apareix com una mena de mort anticipada en la qual l’home pren la iniciativa, realitzant l’acte més humà que sorgeix d’ell mateix i es dirigeix cap a si mateix, i que implica el tancament de cop de totes les possibilitats existencials futures.
Intents de suïcidi fallits
El suïcidi és una obsessió personal i un tema literari per a Emil Cioran, des de la seva joventut. Pensa i escriu sobre el suïcidi en lloc de matar-se, ja que les obsessions es debiliten quan s’expressen. Autointerpreta la seva obra com una suma d’intents de suïcidi fallits. Cada llibre vindria a ser un “suïcidi en diferit”. El pensament desesperat de Cioran ja es veu reflectit de manera primerenca al seu primer llibre Als cims de la desesperació (1934). Cioran té una idea positiva del suïcidi, sent admiració pels suïcides, pels homes que a “cada instant són capaços de suïcidar-se”, però és contrari a la idea dialèctica de Camus sobre el suïcidi com a afirmació de la vida. Idealitza el suïcidi per amor. Es lamenta que els moderns no sàpiguen suïcidar-se a temps, quan cal, ni massa prest ni massa tard, perquè els falta la cultura del suïcidi dels antics estoics, la capacitat d’imaginar-se el seu propi enterrament. Diu que el suïcidi és l’únic acte decent i que “s’ha de saber cultivar, com un hortet”. De manera provocativa considera necessari que es digui als nens a l’escola que no s’han de desesperar perquè es poden matar en voler, que han de saber que és possible fer-ho, com a manera de recuperar el control sobre la seva existència. A El crepuscle dels pensaments (1940) es declara anticristià perquè el cristianisme condemna el suïcidi, de la mateixa manera que lloa les opinions favorables al suïcidi dels estoics Sèneca i Ciceró. Si Cioran hagués de posar música al suïcidi, triaria composicions de Bach i Wagner. Paradoxalment, a les entrevistes sosté que la vida li resultaria insuportable si no tingués la possibilitat de matar-se en qualsevol moment, sense el convenciment de ser amo i senyor de la seva vida. Pensar el suïcidi l’ajuda a viure. La seva visió desesperançada el du a afirmar que, en cas de tenir fills, els estrangularia en un tres i no res. En darrer terme, si no se suïcida, és perquè la mort li fa tant d’oi com la vida, per la por que sent per assumir qualsevol responsabilitat i per l’amor a la inactivitat, la passivitat i la indolència, i la peresa d’haver d’abandonar l’actitud ociosa i contemplativa que el caracteritza; tanmateix, viure suposa “suïcidar-se cada dia”.
