PalmaSense esclavitud no existiria la filosofia. Aquest pecat original se sol ocultar destacant altres causes materials i immaterials del seu naixement, com ara l’admiració, el logos, l’oci i la prosperitat econòmica. Una lectura atenta del llibre I de la Política d’Aristòtil pot ajudar a entendre la relació existent entre filosofia, democràcia i esclavitud. En aquest llibre, Aristòtil sosté la teoria de l’esclavatge natural, segons la qual hi ha una desigualtat i inferioritat d’origen natural entre homes, dones i esclaus. En un sentit general, un esclau seria aquell home que pertany a un altre, qui n’és el seu propietari, i es caracteritza per ser obedient i vigorós corporalment, centrar-se en el plaer físic i ser incapaç de sentir amor propi, respectar-se a si mateix i mantenir relacions socials. Els esclaus estan exclosos de la vida pública, són una propietat domèstica, un instrument de treball que pertany a algú altre, com ho és un mul o un ase, a causa de la seva incapacitat de deliberar i utilitzar la raó políticament. Són més semblants als animals que als homes lliures. Les dones comparteixen amb els esclaus la impossibilitat de participar activament en la política de la ciutat. L’estagirita desaconsella que els infants estiguin en contacte amb els esclaus per evitar que aprenguin paraules obscenes i comportaments indignes dels homes lliures.
Aristòtil fa una important distinció entre esclaus per convenció i esclaus per naturalesa. Els esclaus per convenció són homes lliures que han estat esclavitzats per la força; mentre que els esclaus per naturalesa són homes incapaços de prendre decisions. Per tant, els homes de naturalesa esclava es distingeixen per la seva forma de ser i la incapacitat d’actuar racionalment de manera plena, ja que no posseeixen la facultat de deliberar i orientar la seva vida segons una finalitat. A més, hi ha un tercer tipus d’esclavitud, la legal, que pot afectar tant als homes lliures com als de naturalesa esclava. I una esclavitud derivada de la manca d’educació moral, que fa que l’home es converteixi en esclau de les seves passions. És important destacar que l’esclavitud natural és irreversible. La funció social dels esclaus consisteix a realitzar els treballs més feixucs d’acord amb la seva fortalesa corporal, i així proporcionar als ciutadans els aliments necessaris per a la seva subsistència. Aristòtil fa extensiva la condició esclava a pobles sencers, com els asiàtics, i estableix així la superioritat del poble grec sobre els altres pobles a causa de condicions naturals i també per factors ambientals, com el clima. Els habitants de les terres més caloroses tenen poc coratge i estan més exposats a ser esclavitzats per altres pobles de regions més temperades. En conclusió, per Aristòtil l’esclavitud és bona, justa, útil i necessària per al manteniment de la democràcia i la polis.
Esclavatge natural
La teoria aristotèlica de l’esclavatge natural va tenir gran influència i vigència fins al segle XVII, i va ser transmesa a través del cristianisme i de l’aristotelisme de Sant Tomàs d’Aquino, en particular. Aquino cristianitza Aristòtil i també la seva concepció política, de manera que adopta la teoria aristotèlica de l’esclavitud natural en dues obres de caràcter polític: Sobre el govern dels prínceps (1266) i L’exposició de la política d’Aristòtil (1272?). En el capítol X del llibre segon de Sobre el govern dels prínceps, Aquino reprodueix la distinció aristotèlica entre esclavitud natural i esclavitud legal, dient que hi ha homes que han nascut per servir altres homes i que és just que sigui així, perquè no poden usar adequadament la facultat de raonar, i la seva ànima tendeix a obeir; però també hi ha altres homes que esdevenen esclaus legalment, de manera violenta, a causa de resultar vençuts en la guerra i d’aplicar-los el dret i la llei militar dels vencedors. En aquest mateix capítol, estableix que la diferència amb els homes lliures és que aquests es poden sotmetre per voluntat pròpia als senyors, a canvi d’una paga, o convertir-se en serfs de reis i prínceps, moguts per amor i benevolència i desig d’honor i virtut. En el capítol 9 del llibre tercer, afirma de manera explícita, seguint a Agustí d’Hipona, que l’origen de l’esclavitud es troba en el pecat, però sense especificar res més al respecte. Prèviament, en el capítol XIV del llibre primer, Aquino estableix que tots els homes han d’aspirar a una vida bona i virtuosa acceptant de bon grat l’autoritat política i el lloc que ocupen en la societat, amb la finalitat superior de gaudir de Déu.
L’actitud dels primers teòlegs cristians en relació amb l’esclavisme és de gran ambigüitat. Agustí d’Hipona, un dels cappares de l’església, contribueix amb els seus escrits a transformar aquesta actitud inicial en clara acceptació de la servitud. La posició agustiniana favorable a l’esclavitud es veu reflectida a l’obra La ciutat de Déu, una apologia del cristianisme que comença a escriure l’any 412, commogut pel saqueig de Roma per part dels visigots. Sant Agustí proclama en diversos passatges que l’esclavitud és una condició humana compatible amb la moral cristiana. Així, en el capítol XIX del llibre segon d’aquesta obra, demana paciència als esclaus seguidors de Jesucrist perquè tolerin els patiments causats per un mal govern, perquè la seva obediència tindrà una recompensa futura en la República celestial. Més endavant, en el capítol XV del llibre dinovè, defensa que l’esclavitud no té un origen diví, sinó humà, i encara que pugui semblar que és una condició adquirida a causa d’una derrota en una guerra justa, és més aviat un càstig pels pecats comesos. De manera que, en darrer terme, la causa de l’esclavitud és la desobediència humana a Déu i el pecat original. Sant Agustí presenta que després de la caiguda és just que uns homes dominin a uns altres. L’esclavitud, per tant, esdevé una mena de penitència, un sacrifici d’una part de la humanitat en bé de la humanitat sencera. Per aquesta mateixa raó, els esclaus han d’acceptar la seva condició i mostrar-se obedients amb els seus senyors, servir-los amb fidelitat i amor, sense por, ni temor i realitzar les seves tasques de la millor manera possible. La solució proposada per Sant Agustí al problema de l’esclavitud és la doctrina de la submissió, no consisteix, per tant, en la seva abolició, sinó ben al contrari, en l’acceptació de la condició esclava perquè la seva resignació obtindrà un premi espiritual en el més enllà, els permetrà salvar-se i assolir finalment la igualtat, això sí, després de la mort. En conseqüència, la doctrina de Sant Agustí implica una doble moral: d’una banda reclama l’obediència i la subordinació a l’autoritat terrenal, i a la vegada reconeix que la voluntat divina es mostra favorable a la igualtat.
Després de conèixer les posicions d’Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino es fa difícil, per no dir impossible, continuar defensant encara avui la visió teològica que presenta el cristianisme com una religió antiesclavista des dels seus orígens, per part dels estudiosos que s’aferren al missatge cristià igualitarista i universal d’agermanament i llibertat, en contra de les evidències doctrinals.
