La filosofia i el budisme zen: són compatibles?

BarcelonaSi passem pel tamís de la raó tota proposta que se’ns ofereix, sempre n’obtindrem conclusions tamisades. ¿Però cal arribar a conclusions? ¿Cal sempre un perquè? L’art de la raó ens fa caminar del revés, amb la ment als peus. Creiem que avancem perquè creiem en l’avançament, en els seus efectes positius. Però moltes de les fortaleses que construïm amb aquest vehicle tan preuat anomenat intel·lecte esdevenen fum que s’escola per les finestres.

Hi ha altres maneres de fer, i el temps les porta. Moltes van originar-se fa milers d’anys i han anat recorrent geografies, sistemes de valors que modelen pobles i que es deixen modelar. Es creu que entre els anys 50 i 150, per exemple, es va completar el llibre titulat Sutra del lotus (i que des de fa uns mesos està traduït al castellà i publicat per Herder). La combinació de vers i prosa dividida en 27 capítols va recórrer l’Àsia, de l’Índia al Japó, durant els primers segles, però el trajecte no es va aturar mai i amb l’arribada del budisme a Occident durant el segle XX el Sutra del lotus continua emanant inspiració per a qui en vulgui rebre. Com assenyala el seu traductor, Carlos Rubio, seria erroni acostar-nos-hi buscant una exposició metòdica i lògica pròpia d’un sistema filosòfic occidental. “Estem davant d’un text que, amb les seves xifres astronòmiques, el seu llenguatge hiperbòlic i ple de fórmules i els seus efectes de conjur, pretén apel·lar no tant a l’intel·lecte com a les emocions”, adverteix l’expert niponòleg.

Recull d’ensenyances transmeses oralment i després transcrites, venerades i enaltides des de fa dos mil·lennis, és l’essència del budisme Mahayana -el majoritari-. Però si ja al pròleg se’ns adverteix que no hi busquem una lògica, ¿hem de deixar de banda qualsevol intent d’enraonar, és a dir, de dialogar basant-nos principalment en la raó? Hem de deixar de pensar? ¿Es pot deixar de pensar, classificant-ho tot segons els prejudicis, la diferència i l’enaltiment d’un jo pretesament dotat per fer-ho?

La proposta de Byung-Chul Han

El filòsof coreà Byung-Chul Han (Seül, 1959), professor de filosofia i estudis culturals a la Universitat de les Arts de Berlín, ha volgut enfrontar-se sense embuts a aquestes preguntes i n’ha escrit les conclusions a Filosofía del budismo zen, també publicat per Herder aquesta tardor. Autor molt conegut per les seves reflexions sobre la societat actual i el món digital (amb llibres com Psicopolítica, La sociedad de la transparencia i La sociedad del cansancio ), en aquesta ocasió se centra en qüestions menys immediates per reflexionar sobre allò que en aparença no vol ser reflexionat.

De la mà de filòsofs clàssics com Plató, Leibniz, Hegel, Schopenhauer i Heidegger, Byung-Chul Han passeja per punts clau del budisme zen, com el buit, el res, la mort o l’amabilitat. Sap que molts mestres zen clavarien cops de bastó a terra davant de preguntes que la filosofia es planteja, o esclatarien de riure i passarien a una altra cosa més pràctica, com menjar plàcidament un grapat d’arròs. No ho farien per denigrar el que pregunta, sinó per expressar-se més enllà de les paraules.

En cultures en què el valor de la paraula és tan preuat, costa d’entendre respostes que a priori no ho són, o no ho semblen. Perplexitat, astorament, fins i tot decepció o ràbia són sensacions que poden provocar aquestes no-respostes, però també alegria, enteniment i comunió amb el que se’ns comunica. En definitiva, un seguit d’opcions que no rebutgen la paraula: la inclouen en un espectre més ampli, més profund o aparent, com en vulguem dir. Així és el budisme, i en particular el budisme zen del qual ens parla Byung-Chul Han: tan complex com senzill, tan llunyà com quotidià i tan imprevist com repetitiu. Contradictori o complementari?

El pseudobudisme

Pot espantar l’aparent apologia del buit, el nihilisme d’exaltar el no-res, el cinisme de no distingir entre odiar i estimar i l’arrogant pretensió de no creure en un jo personal. Un budisme a mitges, per exemple, pot alliberar de càrregues socials i morals i per això se’n fa una moda i una etiqueta. Un budisme a mitges cau bé al món consumista perquè no el qüestiona d’una manera bel·ligerant. En societats abocades a un buit existencial i ofegades per un no-res moral, aquest pseudobudisme globalitzat, tendenciós i simpàtic funciona com a contrapunt espiritual. Malgrat aquesta tergiversació, les aportacions del budisme a la modernitat poden ser claus per entendre com ens relacionem, com entenem la natura, el cos i la vida en general d’una manera actual i arcaica a la vegada. Perquè a diferència de les societats actuals que han acollit el pseudobudisme, el budisme íntegre no és una fugida basada en la por, l’autoexplotació i el cansament -analitzats per Byung-Chul Han en altres llibres seus- ni aquest famós elogi del no-res no és nihilista o escèptic: hi trobem una plena confiança en el món, en l’aquí, en tota la quotidianitat que no necessita d’un allà ideal on buscar. Com més ens individualitzem, com més consciència del jo, més ens apartem de l’ensenyament zen, i d’aquí les grans dificultats de practicar el budisme en societats occidentals. Fins i tot les bones intencions de reconèixer l’altre s’esvaeixen quan deixem que tot sigui porós, també aquests límits identitaris. Sorgeix llavors una indiferència afable, oberta, sense murs interiors on ens podem desenvolupar ni magmes exteriors on ens podem perdre: com els haikus, esdevenim punts de vista de ningú, i com l’art floral de l’ikebana, no busquem l’eternitat, sinó que demorem en l’instant.

Sense cap drama per no poder dir: “Jo sóc”, només una alegre tristor, serena, confiada. És possible? Només amb el tamís de la raó, segur que no. L’autocomplaença que ens proporciona tota interioritat i el caliu d’unes parets nostres cauen en el budisme zen per donar lloc al camí immers de vida, natural. Byung-Chul Han recrea la trobada entre el mestre zen Dôgen i Descartes, quan aquest últim arriba per fi al no-lloc i exclama, alegre: Neque cogito neque sum (“Ni penso ni sóc”).