D’escapades i barbers

PollençaMartí Vicens Bonjesús era barber. També era l’home més cercat des de l’horabaixa del 20 de juliol del 1936. I no és estrany, perquè Martí Vicens representava tot allò que el feixisme volia anihilar. Ideològicament proper a l’anarquisme, era el membre més destacat de la Joventut Republicana: l’organització que agrupava els més radicals dins l’esquerra pollencina i que confrontava la dreta reaccionària, caciquista i beata del seu temps. 

Martí era un home que se’n sol dir d’idees avançades, però el que sobretot el va fixar en la memòria col·lectiva foren els fets. Irreverent, a la vegada que conseqüent amb les idees que defensava, dins la seva barberia del carrer Major tenia penjat a les parets els deu manaments, cadascun acompanyat d’una il·lustració anticlerical. Quan va morir la seva dona, la va enterrar sense cerimònia catòlica. L’escàndol definitiu, però, va ser quan, després que l’haguessin criticat per no haver penjat cap domàs al portal per la festa del Cor de Jesús, l’any següent, quan la processó va passar per davant la seva barberia, hi varen trobar penjat damunt la porta una aixada i un falçó entrecreuats i envoltats d’esparreguera. Ho acompanyava un cartell que deia: “On sigui que et trobis, treballa. Et guanyaràs el pa dels teus fills i el respecte dels altres”.

Per si tot això no bastàs, era regidor i, els dies 19 i 20 de juliol, va ser un dels principals encarregats de coordinar la resistència dels civils a peu de carrer. Martí Bonjesús, amb la seva barba característica, una escopeta penjada a l’espatlla i una destral al cinturó, anava d’una banda a l’altra del poble. Però ni l’entesa amb els soldats d’Aviació del Port i els carrabiners, ni la incautació de les centrals telefòniques i telegràfiques, ni la voladura dels ponts d’accés al poble, ni la vaga convocada per les societats obreres, ni l’atrinxerament final dins l’Ajuntament amb les armes que pogueren arreplegar, no va ser suficient per evitar l’entrada de l’Exèrcit revoltat, que venia a esclafar aquells que s’havien atrevit a no acatar el ban de guerra. Després d’un intercanvi desigual de trets i en veure que no hi havia res a fer, varen fugir pel pati de l’ajuntament cap a la muntanya del Calvari. Bonjesús va amagar-se per passar la nit i l’endemà de prest, prop del camí que el duria cap a la Serra, va trobar un amic dormint en una era. L’engronsà per despertar-lo.

Aquell va notar que qualcú l’engronsava i li deia: “Xit! Fusteret! Pep!”. Era Martí Bonjesús, company seu de militància, i va respirar alleujat. Va veure que no duia la barba habitual – va fixar-s’hi inevitablement, ja que també era barber– i es notava que havia estat tallada amb tisores i a la correguda. 

Pep Muntaner Fusteret ja feia dos vespres que tampoc no dormia a ca seva. El diumenge 19 de juliol, la ràdio de la barberia de can Feliu –on feia feina al Port de Pollença– no aturava de donar notícies sobre la revolta militar a les Canàries, al Marroc... i des del portal de la barberia havia vist com dos guàrdies civils s’enduien detingut el diputat socialista Alexandre Jaume, que estiuejava allà. Així que en acabar la feina va partir escapat cap a la vila i va passar la nit amb els companys fent guàrdia per defensar l’Ajuntament, mig dormint damunt les banqueres vellutades de la sala de plens. 

Començava la cacera

Com que al matí la cosa estava tranquil·la, va anar a dinar amb els pares, que estaven en una finca per la vall d’en Marc, però en tornar cap al poble, ja es va trobar un company que fugia i li contà que l’exèrcit havia entrat. Començava la cacera. Aquell segon vespre, va dormir damunt la palla d’aquella era fins que Bonjesús el va despertar. Partiren cap a les muntanyes i varen amagar-se per Fartàritx, Míner, Aucanelleta, Massana... Deu dies després entraven a sa Pobla, a ca la seva germana, gràcies a molta gent que els va ajudar, ja fos amagant-los, duent-los menjar o simplement fent com si no els haguessin vist. Pep Fusteret va quedar allà amagat i Bonjesús pogué arribar fins a Búger, on tenien companys que els ajudarien a fugir de l’illa. 

Pep va poder afaitar-se, però ni dos dies va poder dormir en un llit com toca, ja que de nit es presentaren uns falangistes que quasi esbucaren la porta i el detingueren. Començava llavors el calvari de Fusteret pels distints centres de detenció: primer, quaranta dies a les inhumanes bodegues del vaixell Jaume I; després, a can Mir. Allà va saber que també havien detingut el seu germà Biel –empresonat a Illetes i més tard destinat a un Batalló de Càstig– i, fins i tot, a son pare li donaren un litre d’oli de ricí i el tengueren tancat un temps a la presó de Pollença.

La presó de Pollença, per a qui no la coneixia, tenia un nom gens sinistre: la Llimonera. Estava als baixos del mateix ajuntament i no estava feta per amuntegar-hi la gran quantitat de pollencins i pollencines que des de finals de juliol l’hi varen ficar. Alguns hi estigueren mesos; altres, només uns dies o hores, fins que els amollaven o se’ls enduien cap a qualque presó de Ciutat. Alguns, ni tan sols hi arribaven i els seus cossos quedaven tirats per qualque cuneta. 

Això ja ho sabia o ho sospitava tothom, també Tomeu Coll de can Niu, i per força hi devia pensar quan sortia de la seva barberia del carrer Major acompanyat del seu fill i pujaven a desgrat cap a l’Ajuntament. A Tomeu Coll el feien anar de tant en tant a la Llimonera a tallar cabells i afaitar presos, en un intent inútil d’evitar la insalubritat que generaven tants homes tancats, estrets i sense les mínimes condicions d’higiene. El nin, Toni, l’acompanyava per fer de mosset, però sobretot per tal d’encobrir son pare. 

Els dies abans de pujar-hi, familiars d’alguns presos anaven per la barberia o passaven a veure la seva dona, i li donaven el missatge. Cap paper. Tot verbal i de memòria. Res que el pogués comprometre. I llavors, mentre els afaitava, aprofitava la proximitat per xiuxiuejar quatre paraules o dir-les a mitja veu com si parlés amb el nin, que a la vegada vigilava si els miraven els falangistes. Temps després, aquestes famílies li varen regalar una senalla com a agraïment perquè, malgrat no estar significat políticament per les esquerres, en Tomeu de can Niu havia pres partit i es posava en risc. Justament per aquest motiu no podia evitar una esgarrifança quan, enfilant carrer Major amunt, passava per davant de l’altra barberia, la que regentava mestre Pere Jerricó. 

Escorcolls, seguiments, interrogatoris

Pere Capllonch Jerricó sempre havia fet feina de barber amb Bonjesús i feia uns anys que havia comprat el negoci al seu amic. Però en aquell moment tenia la barberia tancada. Militars i falangistes anaven rabiosos, perquè feia més d’un mes que cercaven en Martí i no el trobaven, tot i que sospitaven –i era cert– que estava amagat per Pollença. Feien escorcolls, seguiments, interrogatoris. Degueren pensar: “En Pere Jerricó és amic seu i de la família, segur que en sap cosa”. Així que un dia s’endugueren Perico Jerricó cap a l’ajuntament, on llavors Falange hi tenia també la seu, i en Vanrell li va mostrar dues coses perquè triàs: una pistola o un litre d’oli de ricí. Va dir que no n’hi agradava cap. Després, de cara a la paret, amb una verga de bou li donaren una pallissa de mort i acabaren simulant una execució. Pere Jerricó, però, no va dir res, i maldament ho hagués volgut dir, ell tanmateix no ho sabia, on s’amagava en Martí Bonjesús.

Qui sí que ho sabia era Josep Vicens Bonjesús –germà de Martí–, però com que no en deia res, al final li varen pegar un parell de culatades que quasi li xaparen dues costelles i el deixaren partir. Juntament amb la seva família, havia passat els darrers dos mesos ocultant i traslladant contínuament Martí per cases, finques i casetes. La situació ja havia tornat insostenible; Josep va accelerar les gestions per treure el seu germà de Mallorca i anar-se’n amb ell. 

El 10 d’octubre aconseguiren partir amb dos companys més i amb un llaüt arribaren a Menorca. Allà s’allistaren a l’exèrcit republicà, però no ho va fer així el seu germà Martí, que es posà a fer feina de barber. Poc després provaria d’arribar a Barcelona a bord del Ciudadela, però el vaixell fou capturat i ell, sentenciat a mort i afusellat amb una rapidesa proporcional a l’interès que tenien per matar-lo.

Josep Bonjesús, en canvi, va quedar a Menorca fins al dia de la capitulació, aconseguí embarcar en el darrer moment cap a Alger i, després de mil peripècies, acabà participant en l’evacuació de Dunkerque i capturat pels alemanys. Retornat cap a Espanya, va ser jutjat a Burgos i finalment destinat en un Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors l’any 1942, justament al camp de presoners de Coves Blanques, al seu poble. En baixar del tren a sa Pobla, el varen fer posar davant, obrint la marxa, i quan els presos passaren per dins Pollença en direcció a la Cala Sant Vicenç, la gent no s’ho podia creure. A Coves Blanques, a Josep Bonjesús, a més de picar pedra per fer un camí inútil que no acabà duent enlloc, el varen fer el barber de camp.