Qui em coneix millor que el meu gerro en forma de lletuga?

PalmaPer raons que no venen al cas, recentment hem hagut de buidar la casa d’una dona que no coneixíem de res. Un bon Jesús de porcellana a mida real, la col·lecció sencera de tasses de Forges, records de viatges –Dusseldorf, Equador, Israel–, discos de Julio Iglesias i vinils de Marisol. Tot a la nostra discreció. Petits retalls d’una vida que, mentre dura, ens pensam que li donen més sentit a qui som, que reafirmen la nostra identitat, però que –al final de tot– no s’acaben amb nosaltres. Quan tot ja ha passat, aquestes peces són només un petit testimoni del que vàrem ser, jugant a ser un puzle, resolent i creant enigmes.

Així que, a mesura que anam destriant entre allò que és per llençar, el que és per donar i el que ens quedam, em vaig fent un retrat de com devia ser la propietària de tots aquells objectes. Cada calaix que obrim és un bocí més del mosaic que es va configurant al meu cap. Per les tres o quatre col·leccions de copes que ens trobam, començ a deduir que es tractava d’una dona amb gust pel gaudi, un pèl hedonista (ben mirat, el tipus de senyora en la qual no m’importaria convertir-me). Intent que les poques dades que tenc d’ella no interfereixin en la meva imaginació. Però ja sé que era fadrina, i això no fa més que alimentar l’arquetip en la qual vull encaixar-la. Em figur que a ella –com a mi– li agradava convidar els seus amics i amigues a fer unes copes a ca seva, i estar-se fins a les tantes mirant per aquest gran vitrall que té la sala, amb unes vistes que també ho volen tot: la mar, la ciutat i la muntanya.

De segur que havia estat una dona que no volia que li fessin els comptes, ni privar-se de res. Ella fumava per tots els racons de la casa: així la delaten els forats del sofà, l’olor de bar amb moqueta del segle passat i el color groguenc de qualsevol superfície que es presumia blanca. Així la veig jo, amb indulgència i complicitat, mentre arraconam totes les seves coses sense gaire mirament, intentant demanar-li perdó a canvi. Li agradava tenir coses guapes, ni que fos pel gust d’utilitzar-les en les ocasions especials. Entre els petits tresors que anam trobant a la casa hi ha, per exemple, un lot per menjar caviar. Un d’aquests que consisteix en una copa –on posar el gel picat– i un altre recipient per posar-hi damunt –on se serveix el caviar–, una funcionalitat que jo mateixa encara desconeixeria si no fos perquè a la meva sogra li ho van servir així, i tot d’una ens ho va saber explicar. Aquestes petites excentricitats contrasten amb els objectes més mundans, com un sofà descolorit per l’ús i el sol, un llit sense capçal o el moble romi del bany, que la revelen també com una persona de vida senzilla, que simplement estirava més el braç que la màniga. I pens en quin acte més íntim –fins i tot, pornogràfic–, aquest de descobrir una persona pels seus objectes quotidians; i que injust, que una no pugui tenir un set de caviar en una casa de vuitanta metres sense que la jutgin de pretensiosa.

En qualsevol cas, jo som comprensiva. Em deman, de fet, si potser en una altra vida no hauríem pogut ser amigues. Ella feia pinta de ser una dona amb obsessions i contradiccions. No és que vulgui alimentar l’estereotip de dona que viu tota sola, però la seva debilitat eren els objectes amb dibuixos de moixos (el súmmum de les troballes és un plat en què apareix la verge Maria, amb el bon Jesús, envoltada de felins, sense rastre de sant Josep). Per contra, entre la seva col·lecció de cassets, també s’hi troba una cinta amb acudits d’Arévalo, amb alguns dels seus grans hits: ‘chistes de mariquitas’ i ‘humor català’. Què hi hem de fer, totes tenim els nostres guilty pleasures. I qui sap si això no va ser cosa d’algun pretendent, sabent-se graciosíssim, pobret.

Em deman tot això, estimulada pels petits exercicis d’invenció de personatges que fa sovint la periodista Lorena G. Maldonado al seu Instagram. La meva imaginació està més en forma d’ençà que la llegesc. Ella és brillant fins i tot en els textos que escriu als stories. La simple foto d’un grafit que diu “pajarraco” pot fer deixar anar la seva ment, fantasiejant amb el tipus de persona que deu haver-hi darrere d’algú que decideix escriure aquest insult en una paret. Altres vegades, si no, és la imatge d’un senyor amb aires de Paco Umbral, berenant a la pastisseria Mallorca de Madrid, la que desferma la seva curiositat, fent-la cavil·lar quina història té al darrere aquell home.

I després de tot, em faig una darrera pregunta: amb quines suposicions omplirien la meva identitat desconeguda? Qui s’imaginarien que som, si haguessin de buidar ca meva? Què diria de jo el moix xinès de la fortuna que està al rebedor, el toca-discs de vinils que no he arribat a estrenar mai, el gerro en forma de lletuga o la majoria dels meus mobles? Què diran de nosaltres, les nostres cases, en un futur: totes nòrdiques, totes minimalistes, totes amb la dosi exacta de color? Potser ens hauríem de començar a preocupar que, si algun dia un desconegut les ha de buidar, no sigui capaç de conèixer-nos –d’identificar-nos, de diferenciar-nos, de veure’ns-hi a través–, ni tan sols per mitjà dels nostres objectes més personals.