Som experta a viure les coses que no han passat

PalmaEstava a punt de plorar, amb un text preciós, quan un xaval va interrompre la meva lectura per mostrar-me alguna cosa a la seva pantalla del mòbil. En notar que em tocava el braç, reclamant-me atenció, vaig incorporar-me, intentant sortir de l’aïllament de la cancel·lació de so dels auriculars. Ell era la presència que acabava de sentir al seient de devora, però ni tan sols havia reparat a escanejar-lo de coa d’ull. Normalment, se’m fa impossible ignorar l’abisme de dubte que em separa de la persona que seu al meu costat al bus, com un interrogant gegant. L’anonimat em resulta insuportable. Crec que les persones com calen necessiten saber amb qui comparteixen el temps, encara que sigui per ignorar-se durant tot un trajecte. Així que he arribat a configurar-me històries de vida senceres amb una simple mirada furtiva a un xat aliè, analitzant unes bosses de la compra, a partir d’un termos de cafè o de becades improvisades, a les vuit del matí o les onze del vespre. Tot són pistes de Cluedo.

Però dissabte passat ja havia fet aquesta feina amb la primera persona que havia segut al meu costat, sense que m’entretinguessin gaire les meves especulacions. En baixar, un altre al·lot va ocupar el seu lloc i, com que ja arribàvem a la darrera aturada, ni tan sols vaig fer allò de respirar l’aire que havia generat amb el seu moviment, un exercici amb què jug a endevinar personalitats i esdevenirs de la gent. De cop, era molta la informació que havia de processar quan, amb un gest impassible i sense emetre cap so, aquell jove em va mostrar una cosa al seu mòbil. La meva mirada va cercar la seva i amb un zoom out, la resta del seu cos, intentant contestar a dues preguntes: Qui ets? Què vols? Anava ben vestit i tenia els cabells acabats de tallar. Però ara sí que m’arribava, d’una bafarada, la seva olor de perfum i alcohol. Zoom in: el seu mòbil. I els meus ulls, com dos discos d’hoquei d’aire, d’un cantó a l’altre, sense endevinar res, només una interfície que no era la d’un mapa (l’única cosa que esperava trobar-hi).

A la part superior de la pantalla, unes lletres que no entenia. I el meu cervell, recalculant ruta. Més avall, unes altres paraules que sí que entenia: “Ets molt bonica”. Era un traductor simultani amb el qual em volia dir una cosa molt distinta de la que reflectia la seva cara, inexpressiva. Xaval, de veres, quina peresa. Dir-me allò responia més aviat a una necessitat fisiològica, a impuls irrefrenable, mandrós –com gratar-se el cul o fer un badall–, que no a la voluntat de comunicar un missatge. Era pura inèrcia. En un xiuxiueig o en una mirada lasciva ho hauria pogut entendre: no costen res, estan automatitzats. Però aquell al·lot es delatava. L’esforç que li requeria l’intent d’increpar-me no li pagava la pena. I jo, com salvant-lo de la seva pròpia mediocritat, vaig dirigir els meus ulls a la seva cara un altre pic, amb un somriure compassiu.

Per quina estúpida raó hauria de ser jo misericordiosa? Per què no podia fer jo el que em feia ganes, que era agafar el meu traductor i entaferrar-li també una altra opinió: “Ets imbècil?”. Per què havia d’actuar amb normalitat, com si allò fos el que esperava que em passàs aquell dia en sortir de casa? Per què no puc ser una xavala dura, una Thelma o una Louise, i fotre-me’n? “If I was man, I could get away with murder. But I am girl, so I have mental disorder” (“Si fos un home, em podria sortir amb la meva. Però som una al·lota, així que tenc un trastorn mental”), diu la rapera Princess Nokia a la cançó Blue velvet. Supòs que per això mateix. Perquè les dones som expertes a viure les coses que no ens han passat, perquè hem trobat un sistema de protecció en els nostres deliris.

No pensava que ho digués mai, però que t’increpin a través de l’aplicació del traductor simultani pot arribar a intimidar més que de viva veu. Aquella fredor, la unilateralitat total, desposseïda d’un interès cap a l’altre, sense esperar ni tan sols una reacció, amaga una imprevisibilitat inquietant. De manera que, després de la meva ganyota, vaig tornar al meu mòbil, intentant existir el mínim possible, respirant molt fluixet, reduint tot el moviment del cos al polze, com si fer qualsevol cosa que no fos scroll a la pantalla pogués ser interpretada com una convidada a la interacció. Tot, per evitar que passàs el que ja estava passant al meu cap: que insistís a xerrar amb jo, que em bloquejàs la sortida quan intentàs passar, que em seguís per l’estació, que es ficàs amb jo dins l’ascensor. Coses que passen al cap, però que queden guardades a la memòria del cos, en forma de tremolors, de tensió a tots els músculs i de taquicàrdia. Coses que mai no han passat i que, així i tot, és com haver-les viscut.