Les dones que descobriren Mallorca

PalmaEl novembre de 1838 l’escriptora francesa George Sand fou la primera dona viatgera documentada que desembarcà a Mallorca. Ho feu en companyia de la seva parella, el compositor polonès Frédéric Chopin, i els seus dos fills. El 1841, a Un hivern a Mallorca, plasmaria els 95 dies que passà a l’illa. Gràcies a aquest llibre, de gran repercussió internacional, Sand s’erigí en tot un referent per a moltes altres dones que, a partir de final del segle XIX, també volgueren conèixer in situ el nostre paradís. Les seves peripècies oblidades han estat recollides al llibre Dones viatgeres a Mallorca (segles XIX-XX). Del silenci a la descoberta (Lleonard Muntaner, 2022), de l’historiador de l’art Jaume-Bernat Adrover Artigues.

De les visites d’aquelles dones aventureres en queden un nombre notable de relats, il·lustracions i fotografies. Adrover ha notat una cosa curiosa en la majoria d’elles: “A diferència dels seus homòlegs masculins, es veien obligades a signar amb pseudònim, amb les inicials o el cognom del marit, si estaven casades. Era l’única manera que tenien d’exercitar-se en una societat que veia amb mals ulls una dona que no només escrivia, sinó que també viatjava”. Ja Sand va ser objecte de befa per part de la intel·lectualitat del moment per les seves crítiques a la que batià com “l’illa dels simis” a causa de tracte rebut dels seus habitants. Pío Baroja la ridiculitzà com “una mujer gorda, cetrina, poco atractiva, tan talluda [...] como Chopin”; i el nicaragüenc Rubén Darío la descrigué com una “comehombres, nínfica, caprichosa, loca y mala madre”.

Dones cultes

Sand s’havia instal·lat a Mallorca per recomanació d’uns amics. Li’n recomanaren el bondadós clima que podia anar bé a Chopin per recuperar-se de la seva tuberculosi incipient. Malgrat que en el seu llibre la dandy parisenca no parlava gens bé dels mallorquins, sí que ho feia dels seus bucòlics paisatges. Eren del tots irresistibles per a molts europeus que, sota la influència dels ideals romàntics, volien fugir de la reurbanització i industrialització de moltes de les seves grans capitals. “Llavors –assegura Adrover– Itàlia ja era una destinació més que coneguda. S’havia popularitzat entre els segles XVII i XVIII gràcies al Grand Tour, els viatges de formació dels joves de l’aristocràcia britànica. Havia arribat el moment de cercar llocs més remots, que havien passat desapercebuts als ulls dels viatgers il·lustrats”.

Les viatgeres que seguiren les passes de Sand eren dones cultes i de classe alta –aleshores viatjar encara no era a l’abast de tothom. N’hi havia de franceses, britàniques, alemanyes, de l’altra banda de l’Atlàntic i també de catalanes. Solien anar acompanyades pels seus marits o per amigues. En el seu llibre Adrover traça el perfil de 16. “Eren dones –diu– que trencaren els motlos patriarcals de la societat misògina del seu temps, per a qui només podien aspirar a un bon matrimoni. No es limitaren a una simple descripció de paisatges i monuments, sinó que també aportaren reflexions personals. Es varen interessar per la cultura i la història de Mallorca, per les tradicions etnogràfiques i per figures històriques com ara Jaume I i Ramon Llull. Tot i que moltes mostraren una actitud respectuosa, també n’hi hagué que s’acostaren a la nostra realitat des de la superioritat moral, amb prejudicis colonialistes”.

Hostes del Gran Hotel

Aquelles agosarades aventureres creuaven els Pirineus per arribar a Barcelona, d’on prenien el vapor El Mallorquín rumb a Palma. Algunes també aprofitarien per visitar la resta de les Balears. En un principi Mallorca tan sols era una escala més en les seves rutes per la Mediterrània. Seria a començament del segle XX, amb la inauguració del Gran Hotel (1903) de Palma, quan l’illa començà a cobrar més popularitat i, per tant, es convertí en una destinació prioritària.

Llavors, moltes dones que ens visitaren s’allotjaren a l’emblemàtic establiment de Ciutat. El 1906 la britànica Margaret d’Este ho feu acompanyada de la seva mare, la qual, sent fotògrafa, li permeté il·lustrar per primera vegada un llibre escrit per una dona: With a Camera in Majorca. Ambdues trepitjaren una Mallorca que un any enrere s’havia començat a obrir a la modernitat amb la creació de Foment de Turisme. Un dels principals objectius de l’entitat era millorar les comunicacions i l’accés als monuments de l’illa per al gaudi dels estrangers.

“D’Este –assegura l’historiador llucmajorer– es preocupà de contraposar la visió pejorativa que tenia George Sand dels mallorquins amb la de l’arxiduc Lluís Salvador”. El conegut príncep errant, que des de 1892 vivia a la finca de Miramar (Valldemossa), sempre tingué bones paraules cap a Mallorca. A la seva enciclopèdica obra Die Balearen (1869-1891), també de gran ressò mediàtic, definí els seus habitants com a “amables, alegres, sincers, compassius i caritatius amb els pobres”.

El poble que més captivà aquella britànica i la seva mare va ser Pollença. D’Este hi consignà un detall important: “Els homes més grans encara vesteixen amb els calçons amples [...]. La generació que ara està desapareixent és la darrera que es veurà duent la indumentària que han vestit els seus avantpassats durant els darrers mil anys i em complau haver visitat l’illa abans que aquesta roba esdevingui una mera tradició”.

El 1909 qui s’animà a venir a Mallorca fou la princesa Marie de Behen, d’origen rus. Era una entusiasta de l’excursionisme. Després d’haver fet els Alps suïssos, es proposà pujar al puig Major des de Sóller. Era inaudit trobar una dona per aquelles latituds a principi del segle XX. La monarca en quedà del tot sorpresa. “Tot i que aquestes muntanyes –escrigué– tenen una alçada modesta, tenen l’aspecte dels grans cims”. Ben diferent fou el motiu pel qual recalà a Mallorca l’alemanya Else Seeger, que el 1910 publicà Streifzüge auf Mallorca. “Era –apunta Adrover– una apassionada de la prehistòria i sentia una gran admiració per monuments megalítics com els talaiots.

Desmuntant el mite

El 1909 també ens visità una autèntica rodamon, l’escocesa Mary Stuart Boyd, autora de The Fortunate Iles, Life and travel in Mallorca, Minorca and Iviza. Feia un any que havia publicat un altre llibre on narrava la seva volta al món. Acompanyada pel seu marit, s’instal·là una bona temporada al barri palmesà de Son Espanyolet. “Mallorca –escrigué– és un lloc magnífic per viure-hi ociosament. No conec un altre indret on una persona pugui experimentar amb més plaer el mer gust d’estar viu”.

El 1922 la joie de vivre a Mallorca quedaria immortalitzada al llibre L’illa de la calma, del pintor modernista català Santiago Rusiñol, un altre dels hostes il·lustres de l’illa. El mite, però, es començà a desmuntar el 1927 amb A Majorca Holiday. Era de l’escriptora sud-africana Ada May Harrison, la primera a identificar-se explícitament com a turista. Havia arribat a l’illa l’any anterior amb el seu marit. Tanmateix, no s’hi acabà instal·lant.

May quedà astorada de la quantitat d’hotels que ja hi havia a tota l’illa (el 1935 se’n comptabilitzarien 135, la meitat dels quals estaven emplaçats a Palma). “Assegura –recalca Adrover– que els estrangers, sobretot britànics, no anaven a Mallorca a la recerca de sol, sinó perquè era un lloc barat. A Ciutat, n’hi havia que, en lloc d’allotjar-se en hotels, ho feien en cases del barri del Terreno. Vendria a ser el que ara deim ‘lloguer vacacional’”. El Terreno fou precisament el lloc on el 1914 anà a parar l’escriptora nord-americana Gertrude Stein, la instigadora que el 1929 Robert Graves s’instal·làs a l’illa amb la frase “si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.

La força del turisme

Qui també se sentí atreta per la vida plàcida i barata del Terreno fou la nord-americana Nina Larrey Duryea. Durant la Primera Guerra Mundial havia ajudat a salvar milers de vides amb una organització humanitària que ella mateixa havia fundat. En el seu llibre Mallorca The Magnificent (1927) aprofità per tractar temes polèmics com la fòbia als xuetes (descendents de jueus conversos) o la situació de la dona en el si de la societat mallorquina.

El 1929, l’any de la inauguració del luxós hotel Formentor, ens visità la musicòloga britànica Bessie D. Beckett, que el 1947 publicà Memories of Mallorca. “Vingué a l’illa –diu l’historiador– amb la intenció de recopilar cançons tradicionals. Acabà, però, establint-se a Sóller per la tranquil·litat que encara s’hi respirava. Entre altres coses, hi pogué observar les feines feixugues que duien a terme les dones, com la collita d’olives, la cura de l’hort o el rentat de la roba”.

Allà on ja no hi havia tanta tranquil·litat era a Palma, on es concentraven els turistes. Així ja ho pogué constatar el 1936, abans de l’esclat de la Guerra Civil, la britànica Lady Sheppard, autora d’A cottage in Majorca. “Llavors –assegura Adrover– per trobar un lloc genuí hagué d’anar fins a Fornalutx. Això contrasta amb la imatge d’arcàdia rural de tot Mallorca que descrivien les viatgeres de final del segle XIX”.