Si dius ‘en Llull llimava lloros al llum’ sense errar-te, ets un heroi de la llengua

PalmaD’una tirada i sense errar-se. No tots els catalanoparlants són capaços de dir d’una tirada i sense errar-se la frase ‘En Llull llimava lloros al llum'. El motiu és perquè en aquest embarbussament de paraules s’hi arriben a concentrar cinc eles dobles. I aquest és un so que en l’actualitat no tothom sap fer. És a dir, que hi ha moltes persones que, en lloc de dir ‘llet’, diuen iet*. La causa d’aquesta mala pronúncia és que en castellà no existeix aquest so. Tot i que en aquest llengua s’escrigui lluvia i llover, els castellanoparlants diuen yuvia* i yover*. Per interferència lingüística, aquesta característica del castellà ha arribat a passar a la manera de parlar de molts de catalanoparlants. Això ha fet que moltes persones no sàpiguen pronunciar de manera correcta l’exemple esmentat.

D’interferències lingüístiques, n’hi ha de moltes de castes. Les interferències de vocabulari –és a dir, els barbarismes– són les més fàcils de detectar. Per exemple, la majoria de persones són conscients que dir antes* en lloc d’‘abans’ és incorrecte. En canvi, les interferències de la pronúncia no són tan bones d’identificar. Si qualcú diu “podràs posar el ioc al seu ioc?”, haurem de deduir pel context que en realitat el que vol dir és “podràs posar el joc al seu lloc?”. L’inconvenient actual és que moltes persones no distingeixen un so de l’altre i, en conseqüència, els és molt difícil esmenar l’error, perquè senzillament no són conscients que el cometen.

Posició de la llengua. Ara bé, en funció de com cada persona posa la llengua per pronunciar (o intentar pronunciar) la ela doble és un indici de si se’n surt o no. Per pronunciar de manera correcta ‘Lluc’, ‘llapis’, ‘Martorell’ o ‘Cloquell’ (per dir exemples en què la paraula comença o acaba en ela doble), la punta de la llengua ha de tocar les dents d’alt i la seva part davantera ha de quedar aferrada al paladar. En canvi, per dir 'iogurt' o 'Iugoslàvia' (o per dir lluvia així com ho fan els castellanoparlants), la punta de la llengua toca les dents de la part de baix, i la seva part central s’enclota com si formàs una barca. El resultat és que en funció de la posició de la llengua s’articula un o altre so. Canviar aquest hàbit és difícil, però no impossible. Els que vulguin esmenar-se, el que primer cal fer és posar l’oïda per aprendre a distingir un so de l’altre. Ja hem dit que aquesta no és una cosa fàcil, perquè la no distinció és allò que causa que moltes de persones pronunciïn igual ‘llum’ que ium* o ‘coll’ que coi*. Per això, caldrà fixar-se en la pronúncia de persones que sí que fan aquesta distinció.

Ieisme i iodització. El ieisme és com s’anomena el fenomen, considerat incorrecte, de pronunciar la ela doble com si fos una i llatina. Ara bé, aquest fenomen no sempre es considera incorrecte ni és una conseqüència de la interferència del castellà. A les Illes Balears, de manera majoritària es diu Consei* en lloc de ‘Consell’, cabei* en lloc de ‘cabell’ o ui* en lloc d’‘ull’. I això no és cap error, sinó que és una característica dialectal, que s’anomena iodització. L’origen d’aquest fenomen, que no és exclusiu de les Illes Balears (sinó que antigament també era propi de determinades parts de Catalunya), té a veure amb l’evolució de determinats mots llatins.

Consol balear. Aquests mots suposaran un consol per a les persones ieistes que tinguin consciència lingüística i que, per tant, es preocupin de pronunciar bé tots els sons de la llengua catalana. Un ieista no s’haurà de preocupar si en lloc de dir ‘Consell’ diu Consei*, perquè en aquest cas concret no cometrà cap error. Però, i com ho podrà saber si es pot permetre aquesta llicència o no? Idò la manera més pràctica és pensar en un mot derivat. Si l’ela doble continua sense pronunciar-se en un mot derivat, és perquè en la paraula originària tampoc es pronuncia. Per exemple, de Consei*, deim conseier*; de cabei*, deim cabeiera*, i d’ui*, deim uiot*. El Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, publicat pel Consell de Mallorca i la Universitat de les Illes Balears (2009), assegura que s’ha d’evitar “qualsevol tipus de ieisme no genuí”, i, per tant, exclou d’aquesta prohibició la pronúncia tradicional de paraules en què la ela doble es pronuncia com una i, com ‘abella’ (pronunciat abeia*) o ‘cella’ (pronunciat ceia*). De totes maneres, pel que fa aquest aspecte, aquest manual d’estil conclou d’una manera gens salomònica: “En cas de dubte, es pronunciaran totes com a ‘ll’”.