Maria Magdalena Gelabert: “El dimoni és una por ancestral, que fa tramudar la cara als infants”

PalmaDurant 13 anys, Maria Magdalena Gelabert Miró va estar al capdavant de la Institució Pública Antoni M. Alcover, i ara ja en fa uns quants que s’ha incorporat a l’IES Mossèn Alcover de Manacor, on fa classes de català als alumnes de segon de Batxillerat. Lleonard Muntaner acaba de publicar una segona edició de Breu història de la llengua catalana, que ella va escriure fa vint anys.

En vint anys, l’ús social del català ha canviat. Com ho heu conegut, això, dins l’aula?

— L’ús social ha reculat entre els joves que van a l’institut, i quan més me n’he temut ha estat un cop s’acabaren les restriccions a causa de la pandèmia i poguérem reprendre les classes. Durant aquells mesos, sense poder sortir de ca seva, els joves s’avesaren a mantenir un contacte constant a través de les xarxes socials. Aquest és un entorn en què el castellà és predominant, i un cop van tornar a les classes, el castellà era més present en les converses orals que abans. A més, durant la pandèmia es tallaren en sec alguns espais de socialització dels joves en què el català predominava, com les festes de Sant Antoni o el Much de Sineu.

Hi havia més consciència lingüística entre els joves de fa vint anys que no entre els joves d’ara?

— Jo pens que sí, que fa vint o trenta anys n’hi havia més, perquè hi havia un esperit reivindicatiu. Aquelles generacions visqueren el procés de la normalització lingüística a l’escola. Hi havia joves que començaren la seva escolarització en castellà i l’acabaren en català. Ara, tothom ja se l’ha trobada en català, l’escola, i aquests joves no tenen consciència que això no ha estat sempre així, que hi hagut tot un procés que ens hi ha menat. Ara bé, en l’àmbit escolar vivim en una bombolla d’engany. Per normativa, la llengua a l’escola és el català, però és habitual que els professors es dirigeixin en castellà als alumnes. Tenc companys que es dediquen a l’ensenyament de català a Palma, i em diuen que, en un institut de mida mitjana, d’uns 900 alumnes per ventura just n’hi ha tres que utilitzen el català de manera habitual.

Als centres de Manacor la proporció és diferent, i els professors soleu bravejar del talent creatiu en català dels joves manacorins...

— És que hi ha per estar-ne contents, del que fan els joves que surten del Mossèn Alcover. Hi ha, per exemple, Aina Fullana, l’exalumna que va guanyar el Premi València de narrativa amb la novel·la Els dies bons. Com ella, hi ha molts altres joves que han passat pel centre i que destaquen en els camps de la música, les arts plàstiques, el teatre... El Mossèn Alcover és l’institut de la meva vida, com a estudiant i com a professora. Constitueix una comunitat educativa i vital, i per Sant Antoni, quan feim el fogueró, compareixen moltes de persones que d’una manera o altra han tingut un vincle amb el centre. Jo diria que és un reducte de catalanitat, i la majoria d’alumnes tenen un bon nivell de català, amb independència dels seus orígens familiars. Ara bé, he notat com, en sortir a la pissarra, tots fan exposicions orals en català, i quan s’asseuen n’hi ha qualcun que es passa al castellà per parlar amb altres alumnes.

El llibre que heu acabat de reeditar fa créixer l’autoestima dels catalanoparlants?

— Pens que és un llibret que mostra que el català, a causa de la seva llarga història, és una llengua articuladora de cultura. L’objectiu inicial, quan es va publicar fa dues dècades, era difondre una informació assequible i pràctica per als estudiants d’institut. Ben aviat, però, vàrem veure que era un llibret molt útil per als nouvinguts que es matriculen a l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, i també per a persones de més edat, que no estudiaren història de la llengua a l’escola. Pens que l’encert d’aquesta publicació és que no és una gramàtica, sinó una història social: des del naixement del català, passant per l’expansió per la Mediterrània i abordant els reptes de futur. Si no mostram una realitat, si no la difonem, no l’estimarem. Davant els atacs que tenen per objectiu que la nostra llengua desaparegui, i que una altra sigui l’hegemònica, ens queda difondre qui som, com som i d’on venim. I a mi m’entusiasma difondre coneixement, tant si és a classe com fent visites guiades a la Institució Pública Antoni M. Alcover.

Heu estudiat a fons l’obra d’Alcover. Quina curolla investigadora duis ara?

— Ara investig l’infern i el dimoni en l’aplec d’Alcover. Crec que no serà fins l’any que ve que en difongui els resultats, però ara ja m’hi he posat.

I què diríeu, que fa por o fa rialles, el dimoni?

— El dimoni no en fa mai, de rialles. Sempre fa por, una por que és ancestral. És una figura grotesca, que té molts de caires. És un mal que només es pot vèncer, com diuen a les rondalles, amb suc de cervell. La representació del dimoni és aterradora. Els joves i adolescents, ara, per ventura, hi riuen, amb el dimoni. No és així, però, en el cas dels infants. Jo mateixa tenc una foto, de quan tenia vuit anys. El padrí Joan va voler que me la fessin amb el dimoni Gros de Manacor. Tenia tanta de por que vaig sortir amb la cara trasmudada.