El jutge Castro sobre el cas Nóos: “Crec que la infanta Cristina era responsable dels mateixos delictes que Urdangarin”

PalmaEl jutge José Castro es va fer famós a tot Espanya quan va decidir asseure per primera vegada en la banqueta un membre de la Casa Reial, la infanta Cristina. Onze anys després, ja jubilat, fa balanç en el llibre El caso Nóos. Toda la verdad del proceso que commocionó a España, i manté que la germana menor del rei va tenir una participació activa i es va beneficiar dels delictes comesos per Iñaki Urdangarin.

Anys després del judici, la sentència i la depuració de responsabilitats, el jutge que va atribuir a la infanta els mateixos delictes que el seu marit com a cooperadora necessària, va més lluny en una entrevista amb Efe i assenyala el seu pare: "Continu pensant que el rei va organitzar tota aquella trama per beneficiar la seva filla i el seu gendre".

El llibre comença amb una dedicatòria: "Als qui no es van atrevir a fer el que devien per temor a la repercussió de les seves pròpies decisions perquè recapacitin fins on la seva consciència els ho permeti". És un missatge directe?

— No va dirigida a ningú en concret sinó a tots en general, i m'incloc a mi també. És una invitació al fet que els que vàrem tenir participació en aquest cas reflexionem sobre si realment vàrem fer el que havíem de fer.

Vàreu fer el que devíeu?

— Algun jurista pensarà que es podia haver millorat la instrucció, però jo en el fons estic conforme amb el que vaig fer. Crec, modestament, que vaig complir amb la meva obligació.

Quins van ser els principals obstacles?

— Era una instrucció molt laboriosa. Quan jo vaig optar per citar la infanta Cristina perquè vingués a declarar com a imputada, hi havia almenys 42 imputats en la causa; això ja t'entorpia la instrucció. Va haver-hi centenars de recursos i advocats que varen utilitzar tots els recursos, incidents, nul·litats... Jo crec que he après més dret processal en aquest cas que a tots els altres.

Els vostres esforços varen ser amb l'objectiu que la llei i la justícia fossin iguals per a tots?

— Jo no instruesc el cas Nóos perquè ningú es convenci que la llei i la justícia són iguals per a tots, l'instruesc perquè hi ha una aparença delictiva aquí, que flueix, i que jo la faci extensiva a la infanta és perquè crec que la infanta va tenir una activa participació en això: en la creació d'Aizóon, en la seva intervenció a l'Institut Nóos com a vocal, que no venia al cas per a res i perquè va gaudir de tots els doblers defraudats, però fixau-vos per on, sense saber que eren doblers il·lícits. Al final, la diferència entre el fiscal i jo, és que el fiscal creia en la ignorància de la infanta i jo, en aquesta ignorància tan ridícula que no sabia res de res, no hi podia creure i, per tant, coneixia la procedència dels fons que gaudia per a aniversaris, festes, mobiliari...

Mentre va durar la instrucció, el rei Joan Carles va dir no entendre el seu procedir, el fiscal general li va dir "llop feroç", el president del govern va dir que a la infanta li aniria bé i va haver-hi fins a un 'manual per salvar la infanta'. De veritat no us vàreu sentir pressionat?

— Jo crec que això varen ser estratègies, com la del senyor Roca de convocar-me a una reunió. Aquestes manifestacions, jo les he interpretat com a legítimes. Que el rei digui "no entenc aquest jutge", és perquè és el pare d'una imputada i crec que té tot el dret del món a queixar-se com li sembli convenient. Això de Torres Dulce, aquest dia tenia la vis còmica, i això del president del govern va ser premonitori. Segons sembla tenia una bolla de vidre i ja li deia com es resoldria l'assumpte. I això del fiscal, és legítim discrepar-ne, però lament que s'entaulàs una guerra quan va fer aquell manual imputant-me coses abominables, a mi i als magistrats de l'audiència. Això és desagradable. S'han de mantenir les formes; això es va sortir de mare.

Conta en el llibre aquesta cita que li va proposar l'advocat de la infanta, Miquel Roca, per a què?

— Situar-me en un escenari molt, molt perillós per a mi. Encara sort que me'n vaig adonar i no ho vaig acceptar. Al meu entendre va ser un parany però no una pressió. Va ser un parany en tota regla. Vaig dir que no i assumpte acabat.

Podeu fer les paus amb el fiscal Pedro Horrach?

— Crec que tots dos som molt feliços vivint pel nostre compte. Això va ser un cessament de la convivència.

Davant tant d'obstacle per citar la infanta, en algun moment us vàreu plantejar deixar-ho estar?

— La meva creença, que no ha prosperat en absolut, és que la infanta era responsable dels mateixos delictes que el seu marit com a cooperadora necessària. Després s'ha quedat reduït a una possible cooperació necessària per a dos delictes fiscals que el tribunal sentenciador no ha agafat tampoc.

Discrepa de la sentència?

— El que val és el que digui l'Audiència. Jo crec que hi ha llibertat per comentar sentències, per discrepar-ne. I jo, naturalment, en discrep.

L'elefant a l'habitació del cas Nóos és el rei Joan Carles?

— En el llibre coment que el meu parer és aquest, però no he plasmat en cap lloc de la causa que el rei tingués algun tipus de responsabilitat en el cas. No ho he plasmat perquè jo no puc pronunciar-me respecte del rei quan ni jo ni ningú érem competents per investigar-lo. Per descomptat que jo en el meu fur intern vaig pensar, i ho continu pensant, que el rei va organitzar tot aquest aparell per beneficiar la seva filla i el seu gendre. Però no en tenc absolutament cap prova i això no passa de ser una opinió personal que jo vaig abrigar en un moment i que, com som molt cap quadrat, la continu abrigant.

Forma part d'un grup de juristes de les Balears que demanen eliminar de la Constitució la inviolabilitat del rei.

— Sí, jo no en som l'artífex, en som un més. Coincidint amb el Nadal, li demanam al president del govern que recomani al rei que renunciï en el discurs a la seva inviolabilitat. Que renunciï no té cap conseqüència pràctica perquè el rei no té competència legislativa i menys encara constitucional, però seria un pas molt important perquè el Tribunal Constitucional elaboràs una nova interpretació d'aquest paràgraf tercer de l'article 56, perquè sigui exclusivament referit als actes propis de la funció del rei, que són els únics que han de ser inviolats.