Cotorze, seixampla-nou: befa i sexe a les loteries del Raiguer

PalmaBanderetes, cametes i cadiretes. La gràcia de batiar els números de la loteria amb malnoms és que només els parroquians els saben identificar, mentre que la gent de fora poble ha de demanar a qui té assegut devora de quin número es tracta, si no vol tudar els doblers de la partida. Les banderetes d’Itàlia (‘77’), les cametes d’en Jordi (‘11’) o les cadiretes del papa (‘44’) són coneguts arreu de Mallorca, sobretot a la comarca del Raiguer. Altres noms més localitzats, com són ‘en Pitigrilli’, per referir-se al número ‘16’, o ‘en Nyega-nyeta’, per al número ‘3’, no són tan coneguts. I manco que ho seran ara, perquè ja fa deu anys que el Govern balear prohibí aquest joc, que fins aleshores s’organitzava a bars i cafès per les festes de Nadal, durant els caps de setmana i dies de festa.

La befa i les referències al sexe. La inventiva dels cantadors per crear noms tenia per objectiu fer riure els jugadors. Així, la sàtira i les bromes verdes hi tenien un lloc especial. Per raons evidents en Tejero era el ‘23’; Nadal, el ‘25’; l’edat de Crist, el ‘33’; el més petit, l’‘1’, i el més vell o el padrí, el ‘90’. Hi havia també la padrina, que era el ‘89’. Tanmateix, allò que causava més rialles eren les referències al sexe. El número amb més malnoms era el ‘69’. Li deien ‘vici’, ‘per amunt i per avall’ i, en temps d’un cèlebre anunci per fomentar l’ús del preservatiu, l’anomenaven póntelo, pónselo!. Els eufemismes, però, no eren l’únic enginy lingüístic. També hi havia clares referències sexuals amb jocs de paraules. Així, ‘catorze’ es convertia en cotorze, i ‘seixanta-nou’ passava a ser seixampla-nou. Aquesta argúcia lingüística s’estenia a tota la seixantena. Així, deien seixampla-u, seixampla-dos... Entre un públic que s’esclafia de rialles, sempre hi havia qualcú que deia al cantador: “Jesús, no eixamplis tant i remena un poc!!!”. I venga a riure.

“I remèn per als que es queixen”. En un context de connotacions sexuals, l’acte de remenar el bombo que contenia els bolls també prenia un caire desbaratat. Alguns jugadors manifestaven al cantador la seva mala sort amb expressions com aquestes: “Es coneix bé que has remenat poc, tu, en aquesta vida!”, “Remena, a veure si em dius un boll bo” o “Que he de venir jo, a mostrar-te de remenar?!”. Peticions, totes aquestes, a què el cantador responia amb un genèric “I remèn per als que es queixen!”, mentre feia rodar la maneta del bombo. Era habitual que jugadors i sobretot cantador pronunciassin totes les formes verbals de remenar com si fossin llosetins, binissalemers o alaroners, amb la e oberta. Allò cert és que això del remenar ja ve d’enrere, perquè la cançó de cuplet El còctel de l’amor, més coneguda com ‘Remena, nena’, és dels anys 30 del segle passat. Va ser a la dècada dels 70 quan la feren molt popular Mary Santpere i Guillermina Motta.

Pelats i petits. Cada cartró que utilitzen els jugadors té noranta números, que van de l’1 al 90, és a dir, del més petit al més vell. Disposats de manera desordenada al tauler, a cafès de determinats pobles, els jugadors utilitzaven grans de blat de les Índies per tapar cada casella en sentir el número en qüestió. Els anomenats ‘petits’ van de l’1 al 9. Mentre que els ‘pelats’ són les xifres rodones, és a dir, ‘pelat deu’, ‘pelat vint’… El cantador sol anunciar de manera grandiloqüent els petits i els pelats. Així, solia dir: “i ara, un de petit: el vuit!”, “un altre: el cinc!”. I com que la gent se’n cansava, perquè no eren els números que esperaven, sempre n’hi havia que deien, “a veure, peladeja un poc!”. Perquè, de ‘pelat’, va sorgir el verb peladejar, que vol dir cantar xifres rodones. “I un de pelat: pelat setanta!”, diu, si hi ha sort, el cantador.

Prohibició amb excepcions. El 2012 va ser el darrer any que s’organitzaren loteries als cafès. L’Administració els amenaçà amb sancions, també als jugadors, amb l’argument que hi participaven menors d’edat i que era un negoci que no pagava impostos. I tots dos arguments eren vera. Tot i que deu ser una coincidència, hi ha qui, a les loteries, les anomena al·loteries, com si fossin una guarderia d’al·lots. Allò cert és que, de menors, n’hi solia haver molts. Passaven l’horabaixa jugant-hi, fins que, si no treien cap partida, acabaven la paga setmanal. Era llavors quan es dedicaven a tirar-se grans de blat de les Índies els uns als altres, als vidres de les finestres, al cantador, als jugadors i a l’amo del cafè, que era qui més s’emprenyava. Crits i renou! “Si tornau a tirar blat, us engegaré, que us guardin a ca vostra!”. Als darrers anys, la partida amb un cartró gros (de 90 números) valia un euro; el mig cartó (de just 45 i amb més poques possibilitats de treure) en valia mig. Temps enrere, el preu era de 100 pessetes i de 50, i si es va més enfora, els cartrons gros i petit anaven a 10 i 5 duros. Quan les persones que se’n cuidaven cobraven a tots els jugadors, començava el cantador a cantar, i comptaven els doblers recaptats. En llevaven una part, que es quedaven per a ells, i la resta era el premi que obtenia el guanyador. En dir alto era senyal que qualcú havia fet línia. Després que el cantador comprovàs si havia dit tots els bolls de la línia, donaven els doblers al premiat amb una bacina com les de l’església. 

Negoci il·legal i amb menors. Per fer doblers en un vespre de festes, tant el cantador com els cobradors havien de fer via. Com més partides feien, més doblers (il·legals) guanyaven. Els cafès tenien els guanys de les consumicions, que eren moltes (begudes, pa amb olis, xocolates amb ensaïmada...). El 2014, però, s’aprovà la Llei del joc i s’acabà la partida. Ara just se’n consenten en determinades ocasions i durant pocs dies. Així, s’ha posat fi al coneixement d’una riquesa lingüística i també s’ha evitat que qualque jove caigués en les urpes del joc en una edat massa primerenca. I d’aquesta manera solia acabar la partida el cantador (de vegades també anomenat ‘encantador’) quan revisava els números d’una línia premiada: “Ben bona, és! Molts d’anys i salut a qui l’ha treta! Se admiten propinas i qualque beure per al cantador!”.