Bona tarda, Pedro Sánchez
Els que critiquen Pedro Sánchez per fer comèdia envegen, no gaire secretament, la seva habilitat per fer comèdia. S'ha dit ja a bastament, però aquest episodi dels cinc dies, en què ha dominat absolutament tota l'escena i tot el debat polític sense fer res més que mantenir-se absent, seria un guió magistral en qualsevol ficció sobre política. Pedro Sánchez és un deixeble avantatjat de Netflix. O tal vegada, sent el president d'Espanya, de Flix Olé. En l'era dels egos hipertrofiats ha aconseguit situar el seu ego com a únic tema i argument de la vida col·lectiva i ho ha aprofitat per denunciar que vivim envoltats d'un excés de renou i fúria. Naturalment, els egos que se senten desbordats per la jugada del president espanyol no l'hi perdonaran mai, que vol dir fins al següent episodi sensacional. Els comportaments que s'han vist en els dies anteriors, i també en els moments posteriors a l'anunci de la decisió de Sánchez, han evidenciat millor que mai el profund infantilisme, en el pitjor sentit de la paraula, que envaeix tant la política com la ciutadania: rebequeries, petarrells, gesticulacions, les inevitables comparacions amb el futbol i el repertori de criaturades amb què hem de conviure dia sí i dia també. Cesarisme, messianisme, providencialisme: no hi juguen tots? A la política espanyola i a la catalana. La diferència, si de cas, és que Sánchez hi juga millor.
Mentrestant, allò que denuncia Sánchez no deixa de ser cert: hi ha una degradació de la vida pública i es confon la llibertat d'expressió amb la lliure difamació de l'adversari. Hi ha una justícia de part i una premsa intoxicadora, que treballen juntes en un engranatge sinistre de trituració de persones. Aquest parany antidemocràtic és el que ha dut a terme la persecució ideològica contra l'independentisme català, i també contra l'espai de l'esquerra espanyola que se situa, com se sol dir, a l'esquerra del PSOE. Es pot opinar que ara és tard perquè Sánchez se'n lamenti mentre ell i el PSOE assistien impassibles, o ajudaven, als atacs que han rebut altres abans. Però que finalment el president del govern espanyol hagi acusat els efectes d'aquesta intoxicació constant (que a Espanya comença el 2004, amb la campanya per atribuir l'11-M a ETA) és un fet rellevant i té pes.
Contra aquest estat de coses, Sánchez demana mobilització, regeneració i fer un punt i a part. Haurà de començar per ensinistrar el seu ministre de Transports, Óscar Puente, que celebrava la decisió presidencial de seguir amb un tuit amb la imatge d'un lluitador musculós, disposat a repartir llenya. La difamació és una de les armes preferides de la dreta ultranacionalista espanyola: ja durant la Guerra Civil i la dictadura no en tenien prou d'assassinar els seus enemics, sinó que també en difamaven les famílies fins a l'obscenitat. Té raó Sánchez quan diu que rebolcar-se massa temps dins del fang du a la descomposició, i això és cert a Madrid, a Barcelona, a Palma i a tot Europa. Als que es queixen que ha espanyolitzat la campanya catalana: ja ho estava, d'espanyolitzada.
