PalmaQualsevol que hagi vist un dels seus espectacles sap que, per a ella, la dansa és molt més que el moviment d’un cos. Catalina Carrasco (Palma, 1976), amb la companyia Baal que dirigeix amb Gaspar Morey, té almenys tres espectacles que ara mateix roden seguit seguit, això al marge de la participació en obres d’altres i organitzacions de tallers. Els tres més presents ara, Baalconing, MiraMiró i Ginoide, reflecteixen la manera com aquesta ballarina i coreògrafa entén la dansa com a posicionament a la vida. Només aquests dies, Ginoide, obra inquietant sobre les relacions entre els homes i els robots femenins sexuals, acaba de passar pel Teatre de Manacor, recala aquest dissabte 27 de novembre al Teatre de Petra i serà dia 3 de desembre a la Sala Albert Camus de Menorca.
Ginoide es va estrenar el darrer trimestre del 2019. L’escena ens situa al 2029 per a unes relacions sentimentals entre humans i robots que són a tocar. Diríeu que Ginoide representa un futur molt proper o que ja és present?
— És completament present. Si la vàrem situar en un futur realment proper era per poder ficar-nos més en una ficció. En realitat és una ficció que radiografia allò que està passant en el pla social. De tota manera, si bé és cert que les pepes sexuals en l’actualitat estan robotitzades, la intel·ligència artificial que tenen és encara molt bàsica. Li pots dir quin tipus de caràcter vols que tingui. Per exemple, pots programar-la perquè sigui gelosa i, quan arribis a casa, ella et dirà: “Hola, com va?”, “D’on vens?”, “Amb qui has estat?”, “Per què arribes tan tard?”, “No et crec”, etc.
I això al propietari d’aquest ginoide li agrada?
— Si la programa per a això, és el que vol d’ella. Però la intel·ligència artificial de moment arriba fins aquí, o a poder triar-li el color dels ulls, el tall de cabells, la forma dels pits o el vestit, una tria molt dins el món neoliberal, com es veu a l’obra. En tot cas, nosaltres volíem anar més lluny i que aquesta ginoide desenvolupi la intel·ligència artificial a través de la introducció d’un altre element, com és el de ser una família.
Anem per passes. Pel temps que fa que investigau i feis Ginoide, quina pensau que és la relació d’un home amb un robot femení per a un ús sobretot sexual?
— En tot aquest temps d’investigació sobre el tema, arribes a demanar-te qui és realment el robot i qui la persona humana. Ginoide, al cap i a la fi, és un intent d’entendre la incapacitat que tenen molts homes de tenir unes relacions en igualtat amb una dona. Em deman per què hi ha homes que diuen que prefereixen compartir la vida amb un robot que amb una dona. En el procés de Ginoide em vaig enrabiar fort, quan ell em manipula molt i jo, que com a robot estic en estat neutre, m’adon que no, que no puc ser neutre, que m’hi he de negar. Per educació, pel que sigui, tenim una gran incapacitat de dir ‘no’ en les nostres petites intimitats.
Anau més enllà i hi introduïu un fill, se suposa que també dissenyat a voluntat.
— Ens podem demanar cap on va la humanitat, si no hi ha relacions sexuals entre persones. Quines seran les noves generacions? També robots dissenyats com vulgui cadascú?
Hi ha un posicionament i la voluntat de provocar una reflexió. La dansa també és política?
— Tot cos en escena és un cos polític, és clar que sí. Vull tractar el cos com a eina de comunicació d’un pensament, d’unes idees, de la manera de posicionar-me. Aquesta és una actitud política.
Obres com Baalconing –sobre el turisme sexual i de gatera–, com Crotch (Entrecuix) –sobre les identitats de gènere– o Ginoide mateix demostren una voluntat d’investigar temes dirigits a generacions més joves.
— M’agrada pensar en els joves quan faig feina, crec que hi tenim alguna cosa a fer. Ara bé, arribar a un públic jove és molt difícil perquè no hi ha les estructures ni les polítiques públiques que ho facilitin.
Quants de prejudicis sobre la dansa heu hagut de trencar i encara heu de trencar?
— Sempre he volgut anar més enllà dels límits prefixats. El sector de la dansa encara és majoritàriament burgès. Encara vol bellesa. I jo em deman quina casta de bellesa. En tot cas, cada país té les seves tendències. Aquí sembla que la dansa ha de tocar poc o gens la nafra. Hi ha, això sí, molt de compromís amb la contemporaneïtat de l’escena, però els cossos estan més compromesos amb el moviment que no amb el contingut, allò que els ha de fer moure.
Com sentiu el vostre cos? En coneixeu els límits?
— Amb l’edat, el control físic és cada vegada més potent. També t’has d’entrenar molt més. Si ho fas –i no tens un impediment físic, és clar–, el cos no té límits pel que fa a moviments. Sempre hi ha més capes per expressar-te. Quan treballes el moviment des de la investigació, el cos no té límits, com no en té la creació.
