HÀBITATS NATURALS

Horror i Nadal al centre comercial

Sebastià Alzamora explica com és un capvespre de compres de Nadal en un centre comercial quan falten poques hores perquè tanquin els comerços 

Existeix un tòpic periodístic que consisteix a imaginar com reaccionaria un extraterrestre davant tal o tal altra situació. Es tracta d’un recurs que sol ser eficaç a l’hora de transmetre estranyesa o perplexitat, i sembla especialment adequat quan intentam descriure què és un capvespre de compres de Nadal en un centre comercial quan falten poques hores perquè tanquin els comerços. Hem intentat fer-ne un resum amb el titular de l’article, que inclou un rodolí dolent i a la vegada la paraula ‘horror’, en homenatge a una cançó del grup Alaska y los Pegamoides (molt abans que Alaska també es tornàs constitucionalista i col·laboràs amb la Cope) que tenia una lletra tan implacable com adequada per a l’ocasió: “ Horror en el hipermercado, / terror en el ultramarinos. / Mi chica ha desaparecido / y nadie sabe cómo ha sido ”. Però, millor que tot això, poden fixar-se en la foto del reportatge: sens dubte, l’extraterrestre que arribàs aquí i es trobàs de sobte immers en aquesta escena, sense cap informació prèvia, arribaria tot d’una a la conclusió que l’espècie humana no té futur. Està abocada a desaparèixer per pròpia iniciativa en una aglomeració en un centre comercial, poc abans d’un 25 de desembre.

Mallorca, ja ho sabem, justifica la seva existència pel fet de servir d’emplaçament a l’aeroport de Son Sant Joan (que Aena anirà ampliant fins a unir l’illa amb Eivissa pel sud i amb Menorca pel nord), a la Rafa Nadal Academy, als hotels dels hotelers mallorquins i a una multitud de centres comercials, no necessàriament per aquest ordre. Nosaltres vam acudir al Fan Shopping Mallorca, conegut entre els aborígens com es Fan, perquè s’hi respira un ambient entranyable, com sap tothom. Però podíem haver anat a qualsevol d’aquests centres i hi hauríem trobat el mateix: les botigues són franquícies de marques quasi sempre internacionals, els mateixos centres comercials pertanyen a fons voltor d’arreu del món (que ara també volen formar part de la Federació Hotelera, perquè en són els principals propietaris) i als aborígens ja esmentats se’ns reserva el paper de mà d’obra baratíssima i perfectament prescindible. O el de consumidors a l’engròs, especialment en aquestes dates. La nostra incursió es va produir dilluns passat de capvespre, a vint-i-quatre hores escasses del sopar de la nit de Nadal, i qualsevol hauria dit que el jorn del judici que anuncia el cant de la Sibil·la havia arribat justament en aquell moment.

Els accessos del Fan Mallorca des de i cap a l’autopista estaven saturats, fins al punt que entrar al recinte costava més de vint minuts d’embós, als quals va seguir prop de mitja hora més fins que vam trobar un lloc per aparcar el cotxe. Mitja hora deambulant pels carrerons del pàrquing enmig d’un trànsit extremadament lent i endimoniat, en què l’agressivitat i la grolleria de la majoria de conductors, i d’alguns vianants, es materialitzava en totes les expressions possibles. Ens quedam amb una imatge digna d’un relat de terror existencialista: un cotxe que esperava que en sortís un altre per entrar al seu lloc es va entravessar de tal manera que feia impossible la maniobra del que sortia, però també la circulació dels que passaven. Va aconseguir així formar un tap tan monstruós com el guirigall de clàxons que va esclatar tot d’una. Ell, el conductor incívic, va respondre la pitada abaixant la finestreta i dedicant al món sencer un repertori d’insults i flastomies que haurien fet empegueir el més rude dels carreters.

Panorama desencoratjador

Una vegada superada la prova de l’aparcament, el recorregut per les instal·lacions i les botigues multiplicava la desil·lusió en el nostre futur com a espècie. Les maneres brusques, les mirades crispades, les converses a crits, les dones i homes de totes les edats que deambulen dins la multitud aïllats en els auriculars i/o en el mòbil, l’extirpació de qualsevol forma d’urbanitat i de mínima consideració cap als altres, formaven un panorama francament desencoratjador. Gernacions que eren engolides i regurgitades pels portals de Primarks, Decathlons i locals d’electrònica i de telefonia mòbil. El terra encatifat de porqueria de tota casta, des de restes de brioixeria industrial fins a penjadors de les mateixes botigues, ja que els encarregats deuen considerar que no val la pena fer net fins que no hagi acabat de passar la marabunta. Mostradors amb llenceria vermella més adequada per a algun local del mecenes Tomeu Cursach que per a les adipositats que s’acumularan entre Nadal i Sant Esteve per la ingestió massiva del contingut dels carros replens de l’Eroski. Pantalles intensament enceses pertot arreu, seguint la consigna de les més sinistres granges de pollastres: com més llum tinguin, més menjaran. O més gastaran, en aquest cas. La pantalla més desoladora de totes, que és la del lector de bandes magnètiques que emet el missatge “operació no acceptada”, en passar-hi una targeta bancària que ja no dona més de si. On ha anat la paga doble?

Els premis especials a la malenconia són tres: primer, el pare Noel que fa desfilar els infants d’un en un per fer veure que escolta les seves peticions mentre mares i pares enregistren l’escena amb el mòbil. Segon, el quartet de corda que a algú se li ha acudit llogar perquè toqui davant el portal del Media Markt i que lluita debades per fer-se sentir entre les musiquetes estridents que sonen per totes bandes. I tercer, la visió en filera de les caixeres del supermercat, cobrant extenuades sota la llum dels fluorescents, però que en un gest de dignitat no duen banyes de rens damunt el cap, com les dependentes de tants altres comerços durant aquests dies. És l’únic motiu que trobam per abandonar el lloc encara amb alguna esperança.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF