Com era Clara Ingold, segons el seu germà gran: “L'he vista vomitar d'enyorança"

PalmaNo són bessones, però moltes vegades han jugat a ser-ho; s’imaginaven que la petita havia decidit quedar enganxada a l’úter matern un any i deu mesos més: “Per això la llesta de les dues és ella”, diu l’actor (i tantes altres coses) Diego Ingold sobre la seva germana petita, Clara Ingold (Palma, 1985). La coneixem com a actriu, amb peces de teatre com Paloma de parque, i com a còmica, per exemple, al programa de RTVE Al cielo con ella. I la coneixem, sobretot, perquè des d’on sigui, Clara Ingold té el poder de treure’ns una (o dues, o tres!) rialles. 

Varen créixer prop de Costa d’en Blanes, ben aviat anaren a viure a Establiments: “Tot el dia estàvem per defora, agafàvem les bicicletes i trescàvem… Ens cridaven amb una campana per anar a dinar. La vida ens va canviar quan vàrem passar del pis a la casa de camp”, un lloc que els va donar espai a bastament per desenvolupar les seves personalitats creatives, recorda Diego. De fet, tot d’una diu: “No seríem com som ni ens dedicaríem al que ens dedicam si no ens haguessin empès el sofà per fer obres de teatre al menjador. La família sempre ens han parat atenció i ens ha aplaudit els jocs”.

“Per a un nin que no té ni dos anys, un bebè és una jugueta. Això va ser Clara per mi. Des de petit he estat molt propositiu i ella estava disposada a jugar, fer cabanyes, role-playing… Érem còmplices”, explica Diego. Coneixent-les només des de l’àmbit professional, qualsevol s’imagina que una casa amb Clara i Diego junts de petits devia ser tot un rebombori i no sempre de flors i violes. Les relacions entre germans són, sovint, complicades: “De petits, ens barallàvem molt. La meva funció era impedir que em fes mal i ella m’encalçava amb una granera”.

Clara comparteix imaginari comú amb Diego, que diu, entre rialles, que la “sobreestimulava”: ballen a la manera de Martes y Trece i també inspirats per com sa mare ballava twist; s’encantaven mirant La princesa prometida, Dentro del Laberinto i Gremlins 2 (mai no en varen veure la primera part); i varen passar moltes hores jugant a Monkey Island, una aventura gràfica d’ordinador. D’adolescents, varen identificar-se amb la subcultura grunge: “Sortíem a Túnel. Na Clara duia unes rastes precioses i la gent li deia Clara Rastas. Ens agradava –i ara també!– la música alternativa. Fins i tot diria que refusàvem una mica la música indie que no era prou alternativa”.

Segons el seu germà, Clara ha estat molt oberta però enyoradissa: “L’he vista vomitar d’enyorança. Necessitava tocar mare. Quan sortia de casa no es trobava bé i encara ara li passa, tot i que ho gestiona molt millor”. Explica que Clara té una enyorança molt profunda de les persones que estima i és per això que té interès a fer feina a Mallorca. Just al contrari que Diego. Pel que fa a les amistats, “na Clara és de vincles forts i de tota la vida. Jo no conserv tantes amistats de la infància; per a ella és natural mantenir una xarxa de persones que coneix de fa mil anys i que li fan bé. I se’n sent molt orgullosa”, relata Diego, que confessa que això, a vegades, el posa un poquet gelós.

De la feina de la seva germana, Diego només en té bones paraules i un orgull que li traspassa el pit: “Na Clara té claríssim que vol fer riure, que no vol prendre’s la vida gaire seriosament. Després d’haver intentat ser actriu a certs nivells, va descobrir que no la feia feliç. Jo estic molt content de veure que sap exactament què vol: fer coses que li facin bé i sucumbir el mínim possible. Sent orgull de veure que és capaç de treure’s les castanyes del foc. És sincera amb el que fa i crec que li surt rodó precisament per això”. Que visquin les bessones Ingold.