Com era Magdalena Serra, segnos la seva amiga: “De petita ho volia saber tot, era una xiquetera!”

PalmaEra més de Blur que de les Spice Girls; més d’Oasis que de Britney Spears (encara que també sonava alguna cançó tant d’unes com de l’altra). L’explicació és fàcil, i qui conegui l’entorn ho entendrà: quan va començar a tenir l’edat de sortir els caps de setmana, anava al bar Plaça de sa Pobla, on s’ajuntaven els joves poblers i d’altres pobles propers. Entre les parets d’aquest bar, Magdalena Serra (sa Pobla, 1983), periodista i presentadora del programa Ara anam d’IB3, ballava les cançons de Blur, Oasis i R.E.M., i es va fer seva la cançó Al amanecer de Los fresones rebeldes. La cantaven a ple pulmó amb la seva amiga Maria Bel Cladera, que és qui ens acosta a la infància i adolescència de la periodista.

De petita cridava l’atenció pel físic: una pell blanqueta i una cara amb moltes pigues, amb aquests cabells llargs i arrissats de color castany fosc. A això li hem de sumar que sa mare la duia sempre a la moda i ben arreglada: “Era una nina que anava molt ben vestida i arregladeta. Això la va fer presumida: quan va ser un poc més gran i anava a cercar-la a ca seva per anar a fer una volta, tenia temps de fer la xerradeta amb son pare i sa mare mentre ella acabava d’arreglar-se els cabells”, recorda l’amiga, que diu que li consta que això “no ha millorat amb els anys”.

Magdalena Serra i Maria Bel Cladera han viscut sempre al mateix carrer i han anat juntes a la mateixa escola. Amb coneixement de causa, Cladera conta que Magdalena era una nina amb una curiositat desbordant, “interessada per les coses que passaven al seu voltant, demanava molt i ho volia saber tot, era molt xiquetera”. Qui sap si és per això, diu, que va acabar estudiant Periodisme.

De jove, Magdalena va anar a gimnàstica rítmica, però l’exigència que requeria no va convèncer la mare, que la va apuntar a bàsquet. No hi va durar gaire, tot i que d’adolescent hi va tornar, juntament amb Maria Bel: “Quan anàvem a 3r o 4t d’ESO, unes companyes ens varen demanar que ens apuntàssim a bàsquet perquè, si no, perdrien l’equip. No en teníem ni idea, però ens hi apuntàrem. Va ser una de les nostres millors èpoques: cantàvem Manolo García, Jarabe de Palo i Sopa de Cabra als vestuaris, entrenàvem tres pics per setmana i érem adolescents, això vol dir que hi havia drames i intensitat arreu”, recorda.

A part de l’època del bàsquet, una cosa que feia Magdalena era ball de bot: “La hi varen apuntar de petita i va ballar molts d’anys. Tenia dos vestits de pagesa: un de mudar i un altre per a les ballades més populars. Aquesta afició la compartia sobretot amb sa mare, tot i que son pare també ballava”, explica.

A ca Magdalena Serra tenien la sort de tenir Canal Plus, i això va fer que s’enganxàs a sèries com My so-called life, amb Claire Danes i Jared Leto; també es va obsessionar amb Dowson crece, sèrie de què va comprar-se la banda sonora. I en tornar d’escola, mirava Nissaga de poder.

Gairebé de tota la vida, Magdalena va tenir clar que volia ser periodista. Només hi va haver un moment de dubte, quan va enganxar-se a la sèrie Urgencias, i va decidir que volia ser metge. Va patir tant a 4t d’ESO amb les matemàtiques difícils i l’assignatura de Física i Química que, en haver de triar Batxillerat, va fer l’Humanístic.

Maria Bel descriu Magdalena com una dona simpàtica, alegre i que sempre duu un somriure a la boca; no recorda ni una brega ni una discussió: “Té molt bon caràcter, però necessita confiança per obrir-se: t’ha de conèixer. Quan hi ha confiança, pots parlar de tot amb ella”. Té un defecte, però, o dos: “La seva pizza preferida és la Hawaiana, i fins a 30 anys va beure Malibu amb pinya”. No passa res, Magdalena. Maria Bel encara et canta ¡No te vayas lejos, lejos es muy lejos para mí!