La ciutat turística pren forma (II)

Abans de la construcció del passeig Marítim, ja existia un gran dinamisme en l’obertura d’hotels i balnearis en aquesta zona, entre els quals destacaven el Victòria i el Mediterrani. Els hotels arribaven fins a Cala Major, amb l’hotel Príncipe Alfonso i el Bristol a Sant Agustí. Es construïen a poc a poc cases privades importants en uns moments de gran dinamisme social que varen donar com a resultat que el Terreno, amb la seva plaça central, la plaça de Gomila, esdevingués un barri molt important per a la Ciutat. El barri tenia la seva pròpia cultura i les seves normes socials, totalment cosmopolites, així com els seus protagonistes, com bé explica Xavier Terrasa al llibre Així era el Terreno. Imatges d’ahir.

Dins Ciutat, el Gran Hotel continuava la seva singladura amb més o menys dificultats, ja que era un hotel concebut per a estades d’hivern i la tendència general era contrària. D’aquí ve que el seu propietari, Joan Palmer, obrís l’hotel Villa Victòria al costat de la mar. El mateix va fer el senyor Joan Pensabene Cunill, propietari de l’Alhambra, hotel que combinava amb l’hotel Mediterrani. Apareixien a Ciutat altres hotels més petits, com l’hostal Cuba, l’hostal Perú, l’hotel Ferrocarril, Catalonia, etc.

Girant la nostra mirada cap a llevant, ja sabem que des de la Porta del Camp fins al Molinar hi havia un conjunt de fàbriques d’electricitat, d’adob, una refineria de petroli i magatzems que donaven una imatge totalment industrial, molt diferent de la zona del Terreno. El Molinar era un petit barri de pescadors i obrers, i el Portitxol era un petit grup de cases sense cap hotel, que havia crescut seguint una mica l’ordenació que havia previst Bartomeu Ferrà ja el 1891.

En canvi, la Ciutat Jardí data de principi dels anys vint. Impulsada per Josep Tous, empresari omnipresent en totes les iniciatives d’oci de Ciutat, es creu que tenia com a soci amb el també omnipresent Gaspar Bennàssar. De fet, l’hotel emblemàtic, que encara destaca, va ser dissenyat pel que era el seu amic i company de feina de l’Ajuntament, Jaume Alenyar. El conjunt es va conceptualitzar com un balneari de Palma, més amb vista a l’estiueig dels ciutadans que dels turistes.

Els projectes d’urbanització de l’Arenal varen començar ben prest, com ens mostra Manuel Cabellos en el seu llibre sobre la Platja de Palma. Concretament el 1913, de la mà un altre cop de Gaspar Bennàssar. Les primeres parcel·lacions varen ser adquirides per emprenedors de Palma i de Llucmajor, entre ells Ferran Alzamora, germà d’Enric Alzamora, al qual substituí en la direcció de Foment del Turisme. Durant els anys en què es va crear el ferrocarril de Palma a Llucmajor i es va dur l’electricitat, entorn del 1920, ja es va crear el primer hotel, el Terminus.

També es va fer el mateix procés de parcel·lació i urbanització a Can Pastilla, on aparegué l’hotel Oasis. Però fou la parcel·lació de les Meravelles la que tingué una major consistència i desenvolupament, amb la famosa església construïda per l’arquitecte racionalista Francesc Cases, que a la vegada construiria en la parcel·lació que va fer Joan March de Son Armadams.

Al llarg dels anys vint i fins a la Guerra Civil, Palma va créixer en clau turística, inclosa la destrucció peça a peça de la murada renaixentista, que tant havia costat construir. El seu pla de l’Eixample no va cobrir les expectatives, ja que els inversors tiraven més cap al centre de Ciutat o cap a la costa i el Terreno.

El procés urbanitzador de l’Eixample, més enllà de les Avingudes, no acabava d’arrancar, i quan ho feia era de manera poc exemplar. Basta veure el que deia l’arquitecte protagonista de la futura reforma de Palma, Gabriel Alomar, quan el 1935 escrivia a La Nostra Terra: “Un estudi detingut de la causa primordial per la qual el nostre eixample té aquest desgraciadíssim aspecte de pobresa urbanística, ens duria a la conclusió que no és, com a primera vista sembla, la paupèrrima categoria artística i econòmica de la majoria de les edificacions que fins en el present s’han aixecat en els seus carrers, sinó la manca absoluta de certs elements arquitectònics que anomenam de ‘caracterització urbanística”.