El català, la llengua que m’han regalat els pares
La transmissió del català dins la família és essencial per mantenir-ne el vigor, sobretot en el cas de llars on els pares tenen una altra llengua materna
Barcelona / PalmaEl català és la llengua que els catalanoparlants transmetem de pares a fills, però també és la llengua que han parlat als seus fills moltes persones que a la seva llar havien parlat un altre idioma, fos castellà, urdú o turc. Si a Catalunya fins a un 45% dels pares i mares parlen en català als seus fills, a les Illes Balears la situació de la llengua pròpia al nucli familiar és molt més precària. El 2021, només un 27,3% de la població illenca afirmava, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que parla sempre en català amb els seus familiars. En canvi, més de la meitat, el 54,2%, reconeix fer-ho sempre en castellà. Més encara, segons dades fetes públiques per la Plataforma per la Llengua, el 46,9% de la població de les Illes declarava que no utilitzava mai el català amb la família, i només un 17,6% que no utilitzava mai el castellà. “Cal tenir en compte que, segons dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears extretes del padró municipal, el 2022 només el 54,0% dels residents eren nascuts a les mateixes Illes Balears”, especificava la Plataforma.
Ara bé, per molt que el català continuï minoritzant-se, perdi pistonada al carrer i sigui la llengua habitual només d’un terç de la població, també és una llengua que on manté un cert vigor és en el si familiar, i això és clau per a la seva supervivència i expansió. I ho és també per la decisió de persones arribades a les Illes des de fora que, tot i tenir una altra llengua materna, van decidir parlar als fills en català. Per què ho van fer? El seu testimoni pot servir als immigrants d’avui? Poden sumar el català al seu repertori sense perdre la seva llengua d’origen? En parlem amb experts en multilingüisme com Anna Solé Mena i amb testimonis de persones que han canviat de llengua a casa, com la mare del guionista Eduard Sola.
La importància de la família
“La transmissió lingüística intergeneracional és una dada bàsica per explicar que una llengua sobreviu”, afirma el sociolingüista Emili Boix, un dels grans especialistes en aquest àmbit. Si es trenca la transmissió lingüística familiar, una llengua s’encamina cap a la substitució; en canvi, recuperar una llengua és molt difícil: “La primera llengua és fruit dels milers d’hores que els pares i mares ens han donat el sopar; per tant, és un procés molt lent i que identifica molt un grup”, apunta Boix.
En tot cas, quan la transmissió intergeneracional és positiva vol dir que els pares continuen veient-la com una llengua de futur, de prestigi, una llengua útil i estimada. A Catalunya, les xifres mostren que “el grup autòcton català se sent satisfet de parlar català, té confiança en el col·lectiu i no té motius per deixar-lo”, diu Boix, comparant la situació amb el que sí que va passar a la Catalunya del Nord, a la Franja, a les Balears –sobretot a les grans ciutats– o en algunes àrees del País Valencià.
Quan es canvia de llengua
La reproducció del català ja depèn no només que la transmetin els pares catalanoparlants, sinó que s’hi sumin d’altres parlants –parelles mixtes, immigrants– i, a la llarga, les seves famílies. Com? “La majoria de les parelles no decideix la llengua que parlarà als fills a la sala de parts, ni un dia concret, surt sobre la marxa –apunta Boix. El moment del clic és fàcil que sigui un moment de canvi vital, com quan entres a la família del cònjuge o quan tens fills. Un nen petit és un bon professor de llengua”. Els especialistes han identificat sis moments que propicien la muda lingüística, i no sempre és a la família: pot ser en començar l’escola (Primària, Secundària o universitat), en canviar de feina, en començar una relació i en el moment de tenir el primer fill.
Els factors que estimulen que els neoparlants de català facin el pas són múltiples. D’una banda, és vital “la densitat de catalans actius que tens al teu voltant”, diu Boix. De l’altra, hi ha factors que en cert moment van ser estímuls, com que el català es vinculés a la idea de restitució d’una legalitat prefranquista, de progrés individual i col·lectiu, d’igualtat, d’integració a la catalanitat i també d’educació innovadora. Tot això és el que va motivar alguns fills dels immigrants de les anteriors onades a parlar a casa una llengua materna diferent de la pròpia; això i el fet que “de tota manera, aprendran el castellà”, diu l’especialista. Ho veiem amb testimonis familiars com el del guionista Eduard Sola.
Aquest és un fet diferencial de la nova immigració no castellanoparlant, que si vol conservar la llengua d’origen per mantenir el vincle familiar ha de sumar a l’equació més idiomes, com és el cas de la dibuixant Màriam Ben-Arab. Avui és normal que molts joves tinguin tres i quatre llengües a la seva vida diària. Per això, aprendre a incorporar llengües a la família i a gestionar-les –és a dir: quan hauríem de parlar cada llengua?– és tan necessari, tot i que siguin nocions que s’expliquen molt poc a les famílies i a les escoles.
Què parlaran els nous immigrants?
Les xifres mostren que la incorporació de parlants cada vegada és més difícil perquè hi ha menys espais d’immersió i perquè alguns dels valors vinculats al català s’han esquerdat. “Han caigut algunes idees, com ara que si parles català ets català, i això és un problema”, afirma la lingüista Mònica Barrieras sobre la legitimitat de demanar que tothom aprengui català. Però, en canvi, incorporar parlants és bàsic: les persones que sumin el català a la seva vida, al cap d’una o dues generacions podrien parlar-lo també als fills com una de les llengües del repertori familiar.
“És natural que la primera generació que arriba transmeti la seva llengua, però evidentment la llengua pública, de cohesió i que compartim ha de ser la llengua autòctona, el català”, diu Barrieras, professora a la UB i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Per a ella, les llengües d’herència de la immigració i la llengua patrimonial “no han d’estar en contradicció” sinó que poden ser compatibles. “Si et respecten la llengua que portes, empatitzaràs amb la llengua d’acollida. Hem vist que genera un efecte mirall”, afirma Barrieras, pensant en llengües com l’amazic o el panjabi (el cas del castellà és diferent perquè ja és oficial).
El grup d’estudi que liderava Carme Junyent defensa que trencar amb la idea del monolingüisme i fins i tot del bilingüisme és positiu per al català, perquè el multilingüisme obliga a, quan hi ha moltes llengües, no perdre la teva, però establir estratègies de comunicació. I aquí és on poden intervenir les polítiques públiques. Perquè la llengua que es parla a casa és una decisió íntima i personal, però el valor i els drets que s’atorguen a les llengües en l’espai públic és política.
