Casats per la vasopressina i l’oxitocina

En la gran majoria de mamífers, al voltant d’un 97%, no es formen vincles de parella més enllà de l’aparellament sexual. Una d’aquestes excepcions són els talpons de les praderies que viuen a l’Amèrica del Nord. En aquests virtuosos rosegadors, després de festejar unes hores amb una femella i d’aparellar-s’hi, el seu cervell pateix una profunda transformació que els porta a formar un vincle de per vida, a compartir equitativament les tasques de la criança i a defensar vigorosament el cau i la família quan un intrús penetra al territori. Cal dir que, si els científics posen una femella en zel davant d’un d’aquests talpons mascle, el més probable és que hi tingui sexe, però a continuació retorna amb la parella inicial. No és una monogàmia perfecta, però tot i així continua sent excepcional. Es pot considerar que més aviat es tracta d’una monogàmia social.

El més interessant del cas és que tenen uns parents, els talpons de camp i els de muntanya, que són molt més tarambanes. Després d’aparellar-se amb una femella, aquests perles s’obliden d’ella i deixen que es faci càrrec de la prole tota sola. No s’involucren en la construcció del niu, ni el mantenen, ni òbviament el defensen davant la presència d’intrusos. Per tant, l’estudi d’aquests rosegadors és clau per establir quins mecanismes del cervell dels animals animats són els responsables del comportament fidel i l’infidel.

En les femelles del talpó de les praderies s’ha vist que el que facilita el vincle són els circuits neuronals relacionats amb una substància que es diu oxitocina, la qual fa altres funcions socials. Si a una femella verge se li injecta oxitocina i se la deixa en contacte amb un mascle durant unes hores, encara que no hi hagi aparellament acabarà formant-se el vincle. Però, a més, si a una femella de talpó de la praderia se li injecta una substància que bloqueja els efectes de l’oxitocina, malgrat haver-hi festeig llarg i aparellament, no es crearà aquest lligam. La diferència principal entre les femelles de totes dues espècies rau, sobretot, en el lloc del cervell on s’allotgen els receptors d’oxitocina. Els receptors d’oxitocina de les rosegadores que creen vincle estan distribuïts en els centres de plaer del cervell, a la zona que s’activa quan es pren cocaïna. Quan els científics interrompen una relació, els rosegadors experimenten els mateixos efectes que les persones que tenen la síndrome d’abstinència. L’amor també crea addicció.

En els mascles de les praderies, l’oxitocina també hi és present, però la vasopressina és la que té un paper més rellevant a l’hora de formar vincles de parella. Si a un mascle de praderia, que és l’espècie fidel, se li injecta una substància que bloqueja els efectes de la vasopressina, no formarà cap vincle malgrat haver festejat amb una femella i haver-s’hi aparellat. Però els neurocientífics encara han anat molt més enllà: han introduït el gen que fa de receptor de la vasopressina dels talpons fidels en el cervell dels talpons tarambanes. I després del festeig i l’aparellament... abracadabra! Els tarambanes modificats genèticament creen vincle de per vida.

El consell

Pipís diaris

Si volem aconseguir que el cadell faci les seves necessitats sobre un full de diari no es tracta de posar-li un únic full a terra i esperar que l’encerti. És millor començar cobrint de papers tota la superfície destinada a lavabo. D’aquesta manera, sempre encertarà el diari i podrem reforçar la conducta amb un premi. Quan ho hagi fet bé unes quantes vegades reduirem la superfície coberta de papers a la meitat. Si va pel bon camí, i continua encertant-la, seguirem reduint progressivament l’extensió de papers fins a aconseguir que ho faci en un únic full. Si es despista tornarem al pas anterior. El profit que es treu de la cultura!