'Soñar tortillas': expressions que no podem traduir (i per què són importants)

PalmaSi, sense context ni coneixement del català, un parlant de castellà sent que una cosa és “soplar y hacer botellas”, pensarà que qui li parla diu bajanades. En català, la frase indica que alguna cosa és tan fàcil que es pot fer sense esforç, però la imatge –que té certa gràcia i ironia– no es trasllada al castellà. Passa el mateix amb el ‘somiatruites’: provar de fer-ne una versió com ‘sueña tortillas’ no té cap ni peus.

Això és, en part, el que volia mostrar la cançó Coses de l’idioma, en què un senyor de Santa Coloma ha d’anar a Madrid i intenta recuperar un castellà una mica rovellat. Quan vol dir que el cotxe li ‘fa figa’, no sap com expressar-ho i li surt un magníficament absurd “elcoche le hace higo”. Quan s’empesca que ha fet “un pet com un aglà”, ho tradueix com un “pedo como una bellota” i es queda tan tranquil (senyors, eso rai!). I la cosa continua: “treure foc pels queixals” es converteix en “sacar fuego por las muelas”, i “escampar la boira”, en “esparcir la niebla”. La gràcia és que no cal afegir-hi res més: la literalitat ja és còmicament absurda.

Traduccions literals

Aquest, però, no és un problema exclusiu del català i el castellà. Totes les llengües tenen maneres pròpies de dir segons quines coses, i les traduccions literals sovint grinyolen. En anglès, “it’s raining cats and dogs” no vol dir que ploguin moixos i cans, sinó que cau un ruixat d’aquells que fan època (és a dir, que plou a bots i barrals). Els alemanys diuen es “regnet Bindfäden” (literalment, plou fil de corda), i en txec, “padají trakaře” (cauen carretons) o bé “lije jako z konve” (vessa com d’una regadora). Tots volen dir que plou molt, però cada llengua hi arriba a la seva manera, amb la seva pròpia imatge.

Aquestes metàfores no són arbitràries. Estan carregades de cultura, d’imaginari, de context. Quan en català diem que algú “posa fil a l’agulla”, no només diem que comença una feina: evocam una acció concreta, manual, feta amb intenció. Si algú “talla el bacallà”, no només mana: reparteix, decideix, imposa jerarquia.

Per això, expressions com “quedar amb un pam de nas”, “anar de bòlit” o “fer-se l’orni”no tenen una traducció directa i fidedigna. Podem trobar-ne equivalents funcionals: quedar amb un pam de nas pot recordar el “to be left holding the bag” (literalment, ser deixat aguantant la bossa) en anglès. “Anar de bòlit”seria un “estar a tope” en castellà o un “to be swamped” (ser inundat) en anglès. Però la imatge no és la mateixa. El ‘bòlit’, un joc infantil accelerat i caòtic, no té equivalència directa i es dilueix.

Certament, també hi ha paral·lelismes: “treure foc pels queixals” té un cert eco en l’anglès “to see red” (veure-hi vermell). Amb tot, moltes expressions catalanes (com també les castellanes, angleses o de qualsevol altra llengua) són difícils de traslladar sense perdre to, energia o ironia. No es tracta, però, de convertir-nos en col·leccionistes d’expressions. No cal anar pel món dient “tocar el dos” només per fer patxoca. El que compta és entendre que aquestes formes són part d’un ecosistema: són maneres de dir que ens ajuden a ser més precisos o a connectar millor amb qui ens escolta.

Joaquim Mallafrè, traductor de l’Ulisses de Joyce al català, distingia entre la ‘llengua de tribu’i la ‘llengua de polis’. La primera és col·loquial, viva, íntima. La segona és pública, normativa, institucional. Moltes traduccions, per prudència o per inèrcia, cauen en la llengua de polis. En fer-ho, però, sovint perden la part més viva, més expressiva, de la llengua. Traduir “it’s a piece of cake” com és “bufar i fer ampolles” és encertat. Dir-ne simplement “és fàcil”potser és correcte, però sona pla.

Transmetre’n l’actitud

De vegades, el problema no és només no poder traduir una expressió, sinó no saber transmetre’n l’actitud. Per exemple, “fer l’orni”no és només fer veure que no saps: implica una intenció, una picardia. Com deia Mallafrè, tota llengua es mou entre la llengua de polis i la de tribu. Sí, quan traduïm (o quan escrivim), només fem servir la llengua de polis, perdem molt més que un gir: perdem vincles, colors, complicitat.

Per això, les bones traduccions no són les que diuen “el mateix”, sinó les que saben captar el gest, l’humor, el caràcter del que es diu. Si en una novel·la algú diu “You must be kidding” i el traductor escriu “No em facis riure, home!”, ha entès què s’hi juga. Si posa “Segur que estàs bromejant”, ha fet una traducció literal, però insípida. Es pot viure perfectament amb una llengua de polis, però és una vida més grisa, més plana, i sobretot, menys nostra.